Minorització lingüística, implantació escolar i expansió de la llengua nacional. Una altra manera d’explicar la recessió lingüística del català a Espanya, França i Itàlia.

Miquel Pueyo i París, Universitat de Lleida (Abril de 2003)

1. El procés de minorització lingüística
Tot procés de minorització lingüística tendeix a propiciar la substitució de la varietat recessiva i aquest és el resultat d’una sèrie de pressions internes i externes de diversa índole, que podem agrupar en tres grans blocs:
a) condicions històriques i socioeconòmiques
b) política lingüística
c) mecanismes psicosocials

2. Política lingüística i minorització
No va ésser fins a l’inici del procés de constitució de l’Estat-nació a Europa, en els segles XVI i XVII, que van promulgar-se les primeres lleis tendents a imposar una llengua oficial única per a cada estat, i cal remarcar que solia tractar-se de disposicions que únicament afectaven l’esfera de l’activitat judicial o notarial, que es referien essencialment a la llengua escrita i que no anaven tan adreçades a fer desaparèixer les anomenades llengües regionals, com a difondre el coneixement i a incrementar l’ús de la llengua nacional respectiva.

En l’Antic Règim, la figura del monarca reunia un conjunt de fidelitats i submissions territorials i ètniques heterogènies, i durant segles, la teoria del dret diví dels reis, embastada a partir de l’Epístola als Romans, de Sant Pau, fou aplicada en defensa d’una única religió vertadera i com a element justificador de l’absoluta obediència exigida als súbdits. A pesar que aquestes monarquies eren ètnicament i lingüísticament heterogènies, la integració es deixava més aviat en mans de pressions socials asistemàtiques, que no pas d’una acció estatal organitzada, i, per contra, l’heterodòxia religiosa era durament reprimida, ja que posava en perill els autèntics elements cohesionadors del sistema.

A partir i a conseqüència de les revolucions francesa i industrial —i de les idees anticipades per John Locke i plasmades a la Declaració d’independència dels Estats Units, de 1776, i a la Declaració de drets de l’home i del ciutadà, de 1789—, profundes transformacions somogueren totes les estructures, i una nova classe social emergent —la burgesia— va impulsar la consolidació d’un sistema polític més afí als seus interessos. La democràcia burgesa va demostrar que podia adaptar-se a les combinacions més diverses —des de la monarquia parlamentària fins a la república—, però com que la nova situació alterà profundament l’equilibri de forces que garantien la pau social i la cohesió estatal en l’Antic Règim, calgué desenvolupar noves lleialtats i encimbellar el patriotisme com a valor suprem de l’Estat-nació modern, a fi de conjurar el perill de disgregació, mitjançant un considerable esforç militar, polític, ideològic i educatiu.

No es tractava únicament d’emocions inoculades a les classes populars, a través de l’escolarització obligatòria i del servei militar —dues innovadores eines d’aculturació, descobertes i imposades en el segle XIX—, sinó també de la implementació de transformacions tan decisives com la constitució d’un mercat nacional, la consolidació d’una Administració, la tecnificació de les activitats productives, la urbanització i l’aparició dels mitjans de difusió, que facilitaren l’expansió de la llengua nacional, al mateix temps que es decidia la condició de supèrflues de les llengües regionals com el català, el bretó o el gal·lès.

3. La Revolució Francesa i els inicis d’una política lingüística intervencionista eficaç
A mesura que s’encimbellava, a partir de 1789, una nova casta de notables, s’incrementava la capacitat estatal d’ordenar i fiscalitzar, no només aquelles funcions que hom havia considerat històricament exclusives de l’Estat (legislació, ordre públic, jurisdicció, etc.), sinó també algunes altres, l’adscripció de les quals a l’Estat constituïa tota una novetat (educació, ordenació dels recursos, foment, etc.).

El procés d’institucionalització i extensió del sistema escolar va ésser un dels objectius transcendentals de la Revolució francesa i va constituir una de les transformacions socials més decisives del segle XIX, ja que la institució escolar fou una de les eines més poderoses de què l’Administració disposà, per tal d’enfortir la cohesió estatal i limitar la diversitat interior. En aquest i en d’altres camps, l’evolució social, política i administrativa de l’Estat francès, al llarg del segle XIX, fou paradigmàtica i exercí una considerable influència sobre d’altres estats.

Malgrat la imatge de fracàs que sembla desprendre’s dels molts projectes i de les escasses realitzacions de la Revolució —en l’esfera educativa, la realitat demostra que els infants nascuts entre 1780 i 1800 no reberen cap mena d’instrucció—, la gratuïtat, l’obligatorietat, l’ús exclusiu de la llengua nacional i la neutralitat religiosa foren alguns dels grans principis establerts per la Revolució, que s’assoliren al llarg del segle XIX i, especialment, en els anys vuitanta, en temps de la III República, quan fou promulgada, per Jules Ferry, la part substantiva del conjunt legislatiu i reglamentari d’aquesta escola.

4. La història trucada de la llengua catalana i la hipervaloració de la pressió legal, en el procés de substitució lingüística
Hi ha raons per considerar que ha estat hipervalorada la influència de la pressió legal explícita, en els processos de substitució lingüística, per tal com la retòrica del regionalisme —com ho demostra el cas català— ha eludit l’acarament amb la realitat de la llengua parlada durant els segles XVIII i XIX, ha hiperestesiat la influència de disposicions com els decrets de Nova Planta o la Reial Cèdula de 1768 i s’ha refugiat en el cultiu de dos mites tranquil·litzadors: el de la “Decadència” del català, durant els segles XVI, XVII i XVIII, i el de la subsegüent “Renaixença”, en el segle XIX.

Si bé és cert que el recordatori persistent d’atropellaments històrics té el mèrit tranquil·litzador d’enfurismar-nos, això no ens autoritza a creure que siguin aquestes les úniques i decisives causes de la recessió del català. En general, hem passat per alt l’existència d’íntims paral·lelismes entre la Restauració espanyola, l’eclosió dels regionalismes moderats i dels corresponents renaixements literaris, i el fet que el discurs predominant en la Renaixença va ésser un discurs subordinat, socialment i lingüísticament conservador, orientat cap al passat i que en cap cas no posà en dubte la posició hegemònica que estava a punt d’assolir la llengua nacional de l’Estat. Com ha destacat Pierre Vilar, la timidesa política, lingüística i cultural caracteritzà aquest precari redreçament, regentat pels mateixos que homenatjaren la monarquia en els Jocs Florals, s’extasiaren davant les proeses africanes dels voluntaris catalans i s’incrustaren còmodament en els circuits de la vida política espanyola, sense moure un dit ni pronunciar un mot, davant l’aprovació del primer gran paquet de mesures legislatives adoptades per garantir la supremacia de l’espanyol com a llengua nacional i oficial de l’Estat, i anul·lar la concurrència de les altres llengües (Llei d’instrucció primària, elemental i superior, de 1857, més coneguda com a llei Moyano; Llei del notariat, de 1862; Llei del registre civil, de 1870; Llei d’enjudiciament civil, de 1881, etc.).

En conseqüència, parlar d’una recuperació lingüística iniciada en la primera meitat del segle XIX constitueix una inexactitud tan greu com titllar de decadents els tres segles anteriors. Des del punt de vista de la llengua oral, la seua vitalitat, al llarg d’aquests segles, fou elevada, car sabem que la penetració de l’espanyol com a llengua parlada va resultar lenta i poc uniforme, ja que es tractà d’un fenomen predominantment urbà i que afectà especialment les classes altes, la jerarquia eclesiàstica i la intelligentsia. En definitiva, fins ben avançat el segle XIX, una proporció força elevada de les classes populars no estava encara en condicions d’usar la llengua nacional i ni tan sols no en tenia un coneixement passiu acceptable.

5. La facilitació: una hipòtesi per entendre millor la recessió de la llengua catalana a Espanya, França i Itàlia, durant el segle XIX i la primera meitat del XX
Facilitar significa aconseguir que esdevingui possible quelcom que no és senzill d’obtenir i, certament, que tota una comunitat lingüística aprengui i utilitzi una llengua que li era inicialment aliena no és fàcil, i encara ho és menys que aquesta comunitat redueixi l'ús de la seua pròpia llengua, fins arribar a interrompre’n la transmissió intergeneracional. Les circumstàncies que incrementaren la facilitació del coneixement i l’ús de l’italià, el francès i l’espanyol, en els territoris respectius de la comunitat lingüística, foren, entre d’altres, la mobilitat intergeneracional i intrageneracional; els desplaçaments de població i les migracions; la implantació escolar i l'alfabetització; la influència dels mitjans de difusió; les noves pautes dominants en les interaccions entre individus; la centralització administrativa i la constitució d'una casta funcionarial poderosa i prestigiada; la difusió de la tecnologia i l'aplicació de pautes d'origen urbà; la implantació del servei militar obligatori; la creació d'una xarxa de carreteres i vies fèrries; l'aplicació de mesures coercitives i unificadores, aplicades a camps tan diversos de l'activitat humana com els plans d'ensenyament o els sistemes de pesos i mesures, etcètera.

L'escola primària del segle XIX, en els països catòlics d’Europa meridional, era una escola exclusivament hivernal (sobretot, per als fills dels pagesos) i essencialment masculina; instal·lada en casalots tronats, en el millor dels casos, on un mestre s'escridassava, davant d'una tropa heterogènia de nois de totes les edats. Quant a l'ensenyament secundari, era enormement elitista, gairebé tant com l'universitari i, per tant, només en l'escola primària es continuava utilitzant la llengua del país, especialment perquè, sovint, era l'única coneguda per la majoria dels alumnes i, de vegades, dels mateixos mestres. Per tant, no només es reeditaren, durant molts anys, clàssics catalans com el Llibre de bons amomestaments o el Romiatge del venturós pelegrí i, sobretot, les Instruccions per l'ensenyança de minyons, de Baldiri Reixac sinó que alguns llibres de text espanyols incloïen referències pràctiques a la llengua catalana i molts dels diccionaris i tractats catalans s’inspiraven en la intenció pràctica d'ensenyar el castellà als naturals del país.

Naturalment, els decalatges històrics de la recessió del català a Itàlia, França i Espanya mantingueren una estreta relació amb el ritme d'implantació escolar i amb les característiques dels respectius processos de modernització i, en conseqüència, el punt òptim de facilitació del coneixement i l'ús de la llengua nacional s'assolí —sobretot, des del punt de vista de l'optimització de les institucions educatives— al llarg d'una franja cronològica que abastaria els quaranta anys transcorreguts entre la fi de la I Guerra Mundial i l'inici dels anys seixanta del segle XX.

La jove Itàlia del darrer terç del XIX necessità temps i esforços per estructurar un Estat modern i una societat civil passablement cohesionada. El panorama escolar era desolador, amb un 78% d'analfabetisme, l'any 1861 (DE MAURO, 1984), una escolarització que avançava molt lentament i que estava més preocupada per la generalització de l'italià unitari, que no pas per l'assimilació lingüística dels territoris al·loglots. En relació a la implantació escolar, la Llei Coppino, per a l'obligatorietat de la instrucció elemental, data de 1877. Entre 1861 i 1921, el percentatge de catalanoparlants a l'Alguer s'incrementà de forma constant i passà del 83'57% al 99'64% (GROSSMAN, 1983). En aquest cas, l'índex òptim de facilitació de l'italià no s'assolí fins a la dècada dels seixanta del segle XX, quan es van desvetllar un seguit de transformacions que somogueren les estructures ciutadanes alguereses: turisme massiu, industrialització, creixement del sector terciari, instal·lació massiva de sards i italians peninsulars, etcètera. Finalment, 1961, amb la reforma de l'escola mitjana inferior, va marcar l'inici d'un procés accelerat de reducció de l'analfabetisme i, de retruc, del nombre de parlants de l'alguerès.

A França, la Convenció va fixar les bases de l'escola obligatòria francòfona i els principis sobre els quals la llei Guizot, l'any 1833, inicià la construcció d'un sistema escolar definitiu, completat, entre 1881 i 1886, per les lleis fetes aprovar per Jules Ferry. La francesització de les classes populars —principalment al camp— no va ésser senzilla ni instantània, però l'escola francesa recorregué una corba ascendent, al llarg del segle XIX, i la taxa d'analfabetisme anà disminuint, de tal manera que l'any 1901 només afectava el 16'5% de la població, mentre que a Itàlia no baixava del 48% i a Espanya, oscil·lava entre el 58'7% (DE MAURO, 1984) i el 63% (TURIN, 1967). A partir de la III República, el patriotisme esdevingué una força integradora que incrementà encara més llur força, després de la I Guerra, i és justament en aquest període, comprès entre les lleis de Jules Ferry i la postguerra, que l'índex de facilitació del francès assolí el seu nivell òptim.

En el segle XIX, l'Estat espanyol ni es va situar en la línia de les potències europees ni estigué en condicions d'emular l'empenta centralitzadora i assimilista de l'Administració francesa. La inestabilitat política crònica, les guerres civils, la frustració de la revolució burgesa i els conflictes de tota mena el condemnaren a deambular dins d'uns paràmetres similars als de Turquia o Àustria. Els preludis del sistema educatiu espanyol daten de 1838 —any de la Llei d'instrucció primària, elemental i superior, de Claudio Moyano—, però l'eficàcia de l'escola espanyola, al llarg de tot el segle XIX, fou extraordinàriament minsa. En aquestes circumstàncies, no és d'estranyar que l'any 1877, entre el 75% i el 86% de la població del País Valencià i de les Illes fos analfabeta (TURIN, 1967: 84). L'escola espanyola, doncs, s'enfrontà al segle XX en unes condicions radicalment diferents a les de l'escola francesa, i no ens equivocarem de gaire si afirmem que l'índex òptim de facilitació no s'havia assolit pas encara, íntegrament, en el moment en què s’instaurà la II República.

6. Conclusions
Tot procés de minorització lingüística tendeix necessàriament a propiciar la substitució de la varietat recessiva i és el resultat d’una sèrie de pressions internes i externes que hem reagrupat en tres grans blocs: a) les condicions històriques i socioeconòmiques, b) la política lingüística implementada i c) la interiorització de mecanismes psicosocials que restringeixen la vitalitat de la llengua recessiva i asseguren l’expansió de la dominant.

Deixant a banda precedents difícilment avaluables, no hi ha hagut una política lingüística orientada a instaurar la supremacia de la llengua nacional fins als inicis del procés de constitució de l’Estat-nació, i, sobretot, a partir de la Revolució Francesa i del desenvolupament del procés de modernització. El procés d’institucionalització i extensió del sistema escolar va ésser un dels objectius de la Revolució, però els seus principis —gratuïtat, obligatorietat, ús exclusiu de la llengua nacional, neutralitat religiosa— i la seua definitiva implementació no s’assoliren, a França, fins a la dècada dels vuitanta del segle XIX.

Hi ha raons per creure que la influència de la pressió legal explícita, en els processos de substitució lingüística executats a Europa, en els darrers dos segles, ha estat hipervalorada. Si observem el cas de la comunitat lingüística catalana, podem relacionar aquesta hipervaloració amb la distorsió historicista propiciada pels elements més conservadors de la Renaixença, els quals foren testimonis silents del procés de legitimació de l’espanyol com a llengua nacional de l’Estat.

Comparant l’evolució de la facilitació del coneixement i de l’ús de l’italià, el francès i l’espanyol, en els territoris respectius de la comunitat lingüística catalana, arribem a la conclusió que els decalatges històrics de la recessió del català en cadascun d’ells mantingueren una estreta relació amb el ritme corresponent d’implantació escolar i amb les característiques dels respectius processos de modernització i que, en conseqüència, el punt òptim de facilitació del coneixement i de l’ús de la llengua nacional fou assolit al llarg d’una franja cronològica que abasta els quarants anys transcorreguts entre la fi de la I Guerra Mundial i l’inici de la dècada dels seixanta del segle XX: a França, en la postguerra; a Espanya, cap a mitjans del segle XX; a l’Alguer, en la dècada dels seixanta d’aquest mateix segle.

7. Taules
Vegeu l'índex.

8. Bibliografia
Vegeu l'índex.