S^co. Què s'ha fet del nostre Simònides?

Cri. Ha dit que tornaría prompte, així que hagués parlat a plaça ab un seu deutor.

Sco. Està bé. Més aviat se desempellegarà d'un deutor que no pas d'un acrehedor.

Cri. Voleu dir?

Sco. Així com en la victoria lo vencedor s'imposa al vençut; del deutor podrás fugirne pero no de l'acrehedor. Mes, ens hem o no ajuntat, com fou convingut, deixant a casa'ls amohinos, portant solament alegría, acudits y platxeríes?

Cri. Així ho espero, y, com aconsella M. Varro, serem homens de bona mena.

Sco. Donchs tot lo demés es cosa meva.

Cri. Hola! Ja arriba Simònides.

Sco. Ben vingut.

Sim. Y vosaltres ben trobats!

Sco. Molt desitjat, Simònides!

Sim. Me som comportat com un rústech, car m'havíeu convidat a dinar y no a fervos esperar. Diéhume, he tardat molt?

Sco. No gayre.

Sim. Podíeu haveros assegut a taula sense esperarme y començar a menjar fruyta, que per mi es cosa poch agradable.

Sco. Què dius, home! Asséurens estant tu ausent?

Cri. Prou cortesíes, y posémnos a la feyna. Veig bell pa, lleuger, com si fos una esponja, sens dubte de farina flor, teniu bon moliner y bon paneter.
 

Sco. Rosci es qui's cuyda del molí.

Sim. No'l poséu may a la pastera?

Sco. Aixó no! un tant bon domèstich?

Dem. A mi donéume pa recuyt.

Sim. Y a mi del mitjà, o bé de trists.
 

Sco. Aqueixa mena de pa, t'agrada?

Sim. Perque he sentit a dir, y fins ho he experimentat, que del pa dessaborit no se'n menja tant.

Sco. Ey, minyó! Porta pa del comú per l'amich Simònides, ne menjarem més, y així menjarem tots a gust prenent cadahú lo que més li plácia.
 

Pol. Aquest pa esponjós que tu alabas tant, porta molta d'aygua; a mi m'agrada més lo pa una mica aixut.

Cri. A mi, l'esponjós, no'm despláu, ab tal de que no sia recuyt; aquest fa bambolles a la crosta com sol fer lo pa de casa y, no obstant, se veu que es pa de fleca.

Pol. Aquest altre pa ordinari es agre; déu ser fet ab civada.

Sim. La pagesía de per aquí, ja en llurs granjes acostuma mesclar lo blat que'ns portan, mes lo gust agre que trobas prové del massa llevat.

Pol. No hi ha ningú més trufayre qu'eixos pagesos. No la fan, si no poden.

Cri. Aqueix pa, no'n té prou de llevat.

Dem. Pensa que avuy ets Juheu, que per prescripció divina menjan pa àzim.

Cri. Los ho devía imposar perquè son dolentíssims, com també'ls vedà la carn de porch, tant saborosa y salutívola, menjada ab seny. Y no solament devíen menjar pa sense llevat, sinó ab lletugues bordes que son d'allò més amargants.

Pol. Bé, tot això son questions ardúes y de comprensió dificultosa; deixémles per ara.

Sim. Deixem també la disputa del pa... Si'ns posem a discutir sobre les viandes, disputarem sobre tot lo del convit.

Cri. Succehirà sens dubte allò que diu Horaci:
 

Tinch tres convidats a taula

que may volen lo mateix.

Com que'ls tres tenen tres gustos,

demanen plats diferents.
 

Sco. Minyó! Posa'ls plats a taula y aquelles fruyteres antigues ab cireres, prunes, magranes, préssechs y aubercochs.

Pol. Per què M. Varro ha dit que'ls condivats no han de ser més nombrosos que les Muses, no sabent quàntes eren? Uns dihuen tres, altres sis, altres nou!

Cri. Parlá donant com sentat qu'eren nou, lo qual es opinió comuna; d'hont prengué orígen aquella facecía de Diògenes ab un mestre de pochs deixebles, que tenía pintades les Muses a l'escola; «Contánthi les Muses, digué, té molts deixebles.»

Dem. Creus que sía veritat allò que's conta de que'ls Perses portaren eixa fruyta als grechs ab qui estavan en guerra, per enmetzinarlos, car ells, menjántne moríen?

Cri. Ho he sentit a dir.

Dem. Hi ha una meravellosa varietat en la naturalesa de les encontrades.

Cri. «L'India envía l'ebori,» diu Virgili, «y'ls delicats Sabeus llurs encens.» Mira! un codony de Persia!

Sim. Resultat d'un nou empelt, desconegut dels antichs. Pàssam aquella plàtera ab figues de pell dura; son primerenques, les figues flors (com sabeu).

Sco. Prou n'hi ha, de menjar fruyta; mengém coses més profitoses pel cos.

Cri. Qué hi ha de més salutívol?

Sco. Res: si salutívol y agradós es com la dormideta després de dinar.

Cri. Jo perdono a la fruya tot lo mal que'm pugui fer, pel gust que'm dona.

Sco. No recordas aquell verset de Cató?
 

Al gust hem de sacrificarli poch, a la salut molt.
 

Ey, domèstich! Serviu a cada convidat una escudelleta de brou de carn. No solament calentará 'ls budells, sinó que ablanirá delicadament lo ventre.

Sim. En veritat, ninyó, que t'agraheixo aquesta carn de porch salada, quín cuixot més delicat! Es de marrà. Si'm vols créure torna al cuyner aquestes cols ab llart o guárdeles per l'hivern. Tàllam un moç o dos d'aquesta llonganiça pera trobar més suau lo primer got de vi.

Cri. Cal seguir lo consell dels Metjes: «després del porch s'ha de beure vi pur.» Aboca!

Sco. Segueixi l'acte de la funció, sens dubte més important de la temporada. Contempléu l'aparell de la escena: de primer han siguts trets de l'aparador vasos de vidre cristallí plens de vi blanch puríssim; a la vista, diríeu qu'es aygua. Es de Sant Martí, y en part, de vinyes Rhenenses, no inficionat com se sol béure a Bèlgica, sinó com se beu al cor de Germania. Lo canover ha encetat avuy dues botes, una de vi claret del territori de París, y una de sangnós de vinyes Bordeleses. Pera refrescar ne teniu ja d'abocat del roig d'Aquitania y del negre de Sagonte; que cadahú demani segón lo seu paladar.

Cri. No podíes anunciar res mellor, car no hi ha major pena que morir de set! Jo, en veritat, tindría major gust en que'ns fessis servir aygua bona, escoltaría anunciar sa vinguda ab major gáudi que no pas la del vi.

Sco. No mancarà aygua. Aygua ray!

Sim. Recentment, trobántme a Roma, vaig béure a casa d'un Cardenal un vi generós d'un gust exquisit (tenía per mestre del celler un gran amich meu.) Vaig béure vi dolç, picant, bla, suáu, fort!
 

Dem. A mi m'agrada molt lo vi dolç y que tingui encara regust de most.

Pol. Es com més agrada a les dones Belgues.

Sim . A França, en certs llogarets y viletes serveixen una beguda que quasi no es vi; tenen per gran delicia béuren de segones y de terces prempsades, però allò es vinet; ademés, los vins de França ni aguantan l'aygua ni duran; per qual motiu, un cop trets de la bota, s'han de béure, car, passat un any, se giren entre dues aygues o's tornen vinagre, y si's guardan molt de temps se floreixen. Los vins d'Espanya y'ls d'Italia aguantan l'aygua y's conservan.

Dem. Què vol dir un vi que se'n va? Pot remeyarse bé, estacant botes, tancant cànoves y cellers, y fins la casa, si s'escau.

Pol. També de les pomes que duran poch, se diu que se'n van; y lo contrari, del vi que s'aguanta.

Dem. Dónam de primer mitj vas d'aygua, y, com s'acostumava antigament, damunt abócamhi vi.

Cri. Encara hi ha moltes parts hont s'istila. Francesos y Alemanys fan lo contrari.

Dem. Les nacions hont se béu aygua ab vi, afegeixen vi a l'aygua; les qui béuen vi ab aygua, afegeixen aygua al vi.

Cri. Y les que no afegeixen res, què béuen ?

Dem. Vi pur, nèt y sense mescla.

Cri. Ab tal de que'l marxant ja no l'hagi barrejat.

Pol. D'això ells ne diuen batejarlo, ferlo christià; en lo meu temps era una elegancia filosòfica.

Dem. Uns filosofs que christianisan lo vi y's deschristianisan ells.

Pol. Pitjor fan los qui hi tiren, calç, sofre, mel, alum y altres potingues ordes y nocives pel cos; es un fet que deuría castigarse com se fa ab los lladres de camí-ral, car d'eixa sutgería ne pervenen tota mena de malaltíes y especialment l'artritisme.
 

Cri. Los marxants de vi van a mitjes ab los metges, pera enriquirse.
 

23
 

Dem. Ey! amich! no'm donis un got tant plè; vúydal una mica, pera poderhi tirar un raig d'aygua.

Cri. A mi, omplem aquell vas de color de castanya. Quína copa més rara!

Sco. Es una nou de coco de l'India, ab los llavis gurnits d'argent. Vols que't serveixi en aquest vas d'èbanus? dihuen que's bo per la salut. No aboquis tant'aygua; es fer malbé'l vi, com diu lo proverbi antich.

Dem. O més aviat fer malbé dues coses: lo vi y l'aygua.

Pol. Jo prefereixo ferles malbé abdues, que no pas ser perjudicat per una d'elles.

Sco. Voleu béure en copes grans y en plàteres, com feyen los grechs?

Cri. Per mi, no; acabas de recordarnos un vell proverbi; jo vull recordarte'l precepte de S. Pau: «No vos ubriaguéu ab lo vi excitant de la luxuria» y'l de N. Sr.: «Veyéu de no tacar de cràpula y d'ubriaguesa los vostres cors. D'hont es aquest'aygua tan fresca, tan pura y clara?

Sco. D'una font del vehinat.

Cri. Pera aygualir lo vi prefereixo aygua de cisterna, ab tal que sia nèta.

Dem. Y si es de pou?

Cri. La de pou més serveix per rentar que no pas per béure.

Pol. Molts alaban l'aygua de riu.

Cri. Oydà! si flueix per venes d'or, com la de certs rius d'Espanya, y que sia reposada y clara.

Sim. A mi pórtam una tirada de cervesa en aquell vas de terriça de l'illa de Samos. Me sembla que'm refrescarà.

Sco. De quína cervesa vols?

Sim. De la més fluixa; les fortes espesseixen l'esperit y engreixen lo cos.

Pol. Dónamen a mi també, però en aquell vas de vidre rodó.

Sco. Corre a la cuyna, què féu aturats? Per què no tornéu a parar la táula pel segón servey? no véus que ja ningú pren res més? Ara porta'ls pollastres cuyts ab llatugues, borratxes y escarola; dona la carn de moltó y la de vedella.

Cri. Posa també a les escudelletes, mostaça; o salsa de julivert.

Dem. La mostaça sembla molt forta.

Cri. No convé gayre als biliosos; però proba als qui tenen humors frets.
 

Pol. Per eix motiu saben bé lo que fan la gent del Nort, que'n prenen en gran manera, sobre tot en los menjars grassos y de mal pahir, com la carn de bou y tota menja salada.

Sco. Me sembla que ara vindràn bé les farinetes, lo menjar-blanch, la sèmola, l'amidó, l'arroç y'ls verms de pasta; menji cadahú lo que més li agradi.

Dem. Jo he conegut quí sentía horror pels verms de pasta (pels fideus); creya, com cosa certa que'ls collíen del llot y qu'eren verms de debó.

Cri. Tenía potser por de que li reviscolessin dintre'l ventre. De l'arroç dihuen que naix en l'aygua, y mor en lo vi. Dónam vi.

Dem. No beguis després d'un menjar calent; barreja abans quelcom de fresch y sòlit.

Cri. Què?

Dem. Rossega un crostonet de pa o un moç de vianda.

Sim. Hola! Peix y carn en la mateixa taula! Mar y Terra mesclades! Es cosa vedada pels metges.

Sco. Al contrari, molt de llur gust.

Sim. Jo ho crech! pel guany que'n tréuhen!

Sco. Donchs, per què ho vedan?

Sim. No son ells, m'errava; es la Medicina. Quíns peixos son aquests?

Sco. Pósals per ordre: de primer llop rostit ab vinagre y tàpares; després llisses bullides, en salsa picanta, llenguats fregits, llus fresch y pagell. Servéixte tonyina fresca y en salmorra, mòlleres fregides, crostada de rogets, morenes, truites adobades ab especies, gobions a la paella, sardineta y cranchs bullits. Mescla dins de les salseres l'all y l'òli, lo pebre y les ruques.
 

Sim. Jo parlaré de peixos tant com se vulga, però tastarne, may!

Cri. Si comencem ab discusions filològiques sobre'ls noms dels peixos, ne tenim per bella estona. Ja'ns poden fer lo llit; haurém de dormir aquí.

Sco. Moço! retira això; ningú'n vol.
 

Sim. Donchs los espléndits banquets que's donavan a Roma antígament y dels quals ells ne deyen pollucibilia eren exclusivament de peix.

Cri. Los temps cambíen, no obstant, encara's donan d'eixa mena.

Sco. Portéu los rostits: pollastres, perdius, torts, ànechs, cercelles, palombes de bosch, conills, llebres, aquell troç de vedella, y'l cabrit, les salses de vinagre, d'agraç, taronges y llimones, olives Baleàriques adobades, rompudes y en salmorra.
 

Dem. Que no teniu olives d'Andalucía?

Sco. Les de Mallorca son més gustoses.

Cri. Què ferem d'eixes bestiasses: oques, cignes, pahons?

Sco. Tréules, perquè les vegin y empórtales a la cuyna.

Pol. Aquí va'l gall d'indi qu'agradava tant a Q. Hortensi.

Sim. Retira la carn d'anyell.

Sco. Per què?

Sim. Es de mal pahir, dihuen que surt com entra.

Cri. He vist un home empassarse'ls pinyols d'oliva com los avestruços.

Sco. De què son eixos pastells?

Cri. Aquest es de carn de cervo.

Sco. Aquest de carn d'isart y aquell sembla de porch singlar.

Cri. De totes aquestes menjes, més me'n agradan les salses, que no pas les carns.

Sco. No's pot negar que'ls adobs fan bones, coses que no ho son gayre.

Cri. En tot lo de la vida no deu haverhi certs adobs?

Dem. Equitat y conciencia tranquila.

Cri. Jo diré encara altra cosa més general y noble.

Dem. Més noble que les que jo dich?

Cri. Sí, la pietat, que comprén la compassió, la misericordia y la dretura pera convertir les coses adverses en fàcils y suportables.

Sco. Ompla les copes de vi blanch d'Espanya y dona'l tom pels convidats.

Dem. Què fas, home? Ens dones per derreríes vi generós y fort? N'hauríem de béure de lleugeret, si volem guardar les potencies clares.

Sim. Potser tingues rahó. Convé que l'última beguda sía d'aygua fresca, pera fer baixar les viandes y esvahir los vapors que pujan al cap.
 

Sco. Retireu tot això; emportéu les trinxadores quarrades y rodones; portéu los postres; ningú pren res més.

Cri. Jo he menjat ab tant delit al començament, que per fi he perdut la gana.

Dem. Jo igualment, no per fartanería, sinó perquè m'abrahono ab los primers plats.

Pol. A mi, no sé quín peix he menjat que desseguit m'he sentit replè.

Sim. Y quan ja ningú té gana, ens fas servir encara tantes lleminadures? fruyts confitats, peres y pomes, formatges de tota mena; lo de llet d'egua es lo meu preferit.

Cri. Me sembla qu'aquest no'n es; deu ser de llet de somera de la Frigia com la portan de Sicilia en forma de pilanets y de barretes, que al rómprel se desfà en llesquetes com fulles.

Dem. Aqueix formatge es de Bretanya, es ullat; me temo que no us plaurà.
 

Cri. Ni aquest altre d'Holanda també espongiós, lo de Parma està ben fabricat y sembla tendre, aquell de Peñafiel pot competir fàcilment ab lo de Parma.

Dem. No ho es precisament de Parma, es de Plascencia.

Cri. Potser sí. Als Alemanys pláuen en gran manera los formatges vells, podrits y plens de cuchs.

Sim. Ne menjan pera donarse set y poder béure força.

Sco. M'estranya que'l pasticer tardi tant en portar les rosquilles y fullats cuyts, los bunyols fregits al calderó en oli bullent y una mica de mel per sobre.

Cri. Dónam uns quants dàtils, pera menjarne ara y pera guardarne; potser aqueix vespre no menjaré res més.

Sco. Pren lo rahim sencer. Vols magranes?

Pol. Ey, minyó! pela bargallons, y dónam lo que's menja.

Sco. No'ns oblidem de béure! Ja sabeu que Aristòtil diu: les llepolíes dels postres son pera exitarnos a béure y que la digestió no's fassi en aixut.»

Crt. L'inventor, tement tant la sequedat, devía ser un nautoner o un peix.
 

Sco. Vinguen ara aquelles cosetes anomenades segells de l'estomach y després de les quals no s'ha de menjar ni béure res més: biscuits, codonyat, coriandre ensucrada, que's mastega però no's menja y que un cop mastegada cal escupir. Colliu les molles y bocins en canastretes, portéu aygues d'olor, de roses, de flor de taronja, muscada.

Pol. Dihém les Gracies.

Infant. «Te donem gracies, oh Pare, que tantes coses has creades per regal de l'home. y't demaném la gracia d'arribar a la cena dels benaventurats.»

Pol. Ara doném també gracies a l'amo.
 

24
 

Cri. Pren tu la paraula.

Pol. No, que parli Demòcrit; es molt expert en eixes coses.

Dem. Impossible donarte les gracies com te mereixes, trobántnos com veus en estat de república pertorbada per Bacchus. Te diré pero, lo que Dionís digué a Diògene, pregánte síes indulgent per la fragilitat de ma memoria y la torpor de ma llengua.

Sco. Ja pots parlar tant com vulguis; tes paraules seràn escrites ab vi.

Dem. Vos heu presa gran molestia, amich Scopas, tu, la teva esposa, los teus servents, vehins, cochs y pasticers pera que menjessim y beguessim a desdir. Quànt saviament parlà Sòcrates entrant en un mercat: «Oh Deus inmortals, exclamà, quàntes coses veig que no'm son necessaries! Tu, al contrari, tu hauries pogut dir: «Tot això es res en comparança de lo que'm cal.» La Natura s'acontenta de poch y ab poch se sustenta, la gran abundancia la sufoca. Ab rahó diu Plini: «La varietat en los menjars es pestilencial pels homens y més encara les salses, adobs y requisits. D'aquí anirém a nostres cases, pesants de cos, fins a no podernos regir virilment, somnolents y tèrbols, per la gran somma de coses qu'hem engolides.

Síes, donchs, jutge de l'agrahiment que't debém.

Sco. Eixes son les gracies que'm dones? Eix l'agrahiment, per tant opípar convit!

Pol. Naturalment, qual major proba que la d'ensenyarte de ser més entenimentat? Ens envíes a casa, embrutits y nosaltres volem deixarte a casa teva fet un home que sápia cuydar la seva salut y la del prohisme, vivint com demana la natura, no com volen opinions nescies y corrompudes.

Salut, conserva'l bon seny!
 
 

F^el. Què us sembla si anéssim, pera distrèurens fins a Bulonya, vora'l riu Sena?

Mis. y Miso. Ab gran pler. Lo día es serè, ni una bufada d'ayre y ademés avuy

a la nostra escola es día feriat.

Fel. Feu festa?

Miso. Sí, a causa del gran banquet que Pandolf vol donar a tots los Mestres, en honor de la seva recepció en lo magisteri.

Pla. Me sembla que s'hi beurà a desdir.

Miso. No pas per la set que hi haurá.

Mis. Jo puch disposar d'una aca.

Fel. Y jo d'un cavall qu'he llogat al llusco trapacer.

Miso. Planetes y jo anirem en un carret y'ls altres cornpanys poden seguir a peu, o remontar bogant a força de braços, la corrent del riu.

Pla. O que's fassin remolcar a la sirga.

Miso. Com vulguin. Nosaltres preferim anar a peu.

Fel. Ey, moço! Sella'l meu cavall y guarnèixel. Què fas? lo frenas ab aqueix frè tan gros? Pòsali'1 més lleugeret, lo de les borles.

Moço. No li posas barbeta, ni frontal?

Fel. Si sapigués qui ho ha romput! li rompría...

Mis. Bé, no cridis; no t'acaloris.

Fel. Pren pa pera berenar. Arranja l'aca com puguis.

Moço. Es cosa graciosa cercar dintre un colegi arreus y estres de cavalcar.

Fel. Vès de suplir lo que manca ab aquesta corda.

Moço. Será lleig.

Fel. Déixat de coses, benèyt! Fòra vila qui'ns veurá?

Moço. Lo pitrall està descosit.

Fel. Adóbal ab una corretja.

Moço. No trobo'l culeró.

Fel. Ens en passarem.

Pla. Com ets tant destre cavaller! ja't veig ab la sella al coll de l'aca y tu fent un bot per damunt del seu cap.

I3
 

Fel. Tant se val. Lo camí es més tou de llot que no pas de pedres, podré embrutarme, però no'm feré sanch. Si ho teníem d'adobar tot, encara seríem aquí passat mitg día. Porta l'aca tal com està.

Moço. Ja la tens llesta, munta, ey! què fas? Posas primer lo peu dret a l'estrep?

Fel. Donchs, quin he de posarhi?

Moço. L'esquerra, y ab la mà del mateix costat aguantar la brida; ab la mà dreta pren aqueixa verga, que't ferà d'esperó.

Fel. No la necessito, me serviré dels talons.

Moço. Semblas Jubeli Taureá o Claudi Aselu que'1 combaté.

Fel. Déixat d'histories. Ahont són los companys?

Moço. Camina, camina; jo't seguiré a peu.

Mis. Quin trotar més dur, abans d'arribar a ciutat tindré'ls òssos romputs.
 

Fel. Quina sella més atrotinada! Això es una aubarda.

Mis. No se'n manca gayre.

Fel. Quànt te costa de lloguer?

Mis. Quatorze sous Tornesos.

Fel. No'ls valen ni'1 cavall, ni'ls arrèus, es una rossa que no serveix per la sella ni pel tir; tot lo més serviría pera llaurar, o portar carga. Repara, a cada pas, quines ensopegades! es una bestia qu'ensopega ab un paper o ab una palla.

Mis. Y tu, què dius del meu cavall? Es jove, un pollinet; però de totes maneres, ell ha de portarme, o jo'l portaré.
 

Moço. Té l'unglot molt tendre, pobrissó.

Fel. Què't deya'l llusco tan atrafagat quan feyeu tractes?

Mis. Me pregava en gran manera que no cavalquessim dos a l'hora, l'un sobre la sella, l'altre en gropa y que a l'estable fes un bon jaç pel seu cavall.

Moço. Prou ha de menester gran cura, no té més que'ls òssos.

Fel. Y vosaltres? Què feu? Què no pujèu al carret?

Pla. Ja ho dius tu, lo carreter ara demana'l doble d'abans.

Fel. Sempre tindrèu rahons ab carreters y barquers, no'n treurèu res. Son una mena de gent tan enrahonada y de bon tracte, qu'es un condol! Son lo rebutj de la terra y la bruticia de l'aygua, cal donarlos la mitat de lo que demanin.

Moço. Quína hora deu ser?

Fel. Pel sol, veig que deuen ser més de les deu.

Moço. Prop de mitj día.

Fel. Vols dir? Ansia, Misip, caminem, y qui pugui seguir ens segueixi. Ens trobarem al «Capell roig», es un hostalet que's troba davant la piràmide del rey, prop de l'Abadía.

Mis. Per hont passem?

Fel. Pel portal de Sant Marçal. A mà dreta pendrem lo camí ral qu'es més dret.

Mis. Més me plauría seguir aquest caminet alegre y plácit.

Fel. Vols callar? Lo convenient es lo camí ral. Si'ns fiquem per les dresseres perdrem los nostres companys. Aquest senderet, si be recordo, fa moltes tortes.
 

Mis. Quí deuen ser eixos homens armats? Semblan soldadots mercenaris.

Fel. Què fem?

Mis. Reculém? no fos que'ns robessin.

Fel. Al contrari, avancém; ab los nostres cavalls ens serà fàcil escapar.

Mis. Y si portan pedrenyals?

Fel. No ho veig, no més duhen piques.

Mis. Minyó! Atànçat!

Moço. Què hi ha?

Mis. Veus aquells Allemanys?

Moço. Quíns allemanys?

Mis. Aquells que venen vers nosaltres.

Moço. No son allemanys, son dos parisiens ab llurs gayatos.

Mis. Tens rahó, Deu te do bona sòrt, me tornas la vida. Què s'han fet Misòspot y Planetes?

Moço. Lo carreter que'ls guía, irat, perque no li volen donar lo que'ls demana, los ha portat per un camí de cabres, han encallat, han romput la llansa y'ls tirants, lo cèrcol de la roda ha saltat, y'l carreter, foll de rabia ara està estacant un travesser a la roda pera ferla tenir. Ho arranja tot jurant y flestomant, malehint d'una manera execrable als qui porta en lo seu vehícol.
 

Fel. Que les malediccions se li girin contra.

Moço. Suposo que'ls nostres companys lo deixaràn, prenent un carro que passa de vuyd vers Bulonya; en quant a Glaucus y Diomedes han pres una barqueta, pero 'ls barquers diuen que per mor del vent, ni rems ni perxes poden ferlos avançar, y com los cavalls estàn ocupats en traginar, no sé què, no'ls han pogut fermar a la sirga.

Fel. Res de nou sobre pagar nólits?

Pla. Fins ara, ni una paraula!

Fel. M'estranya; però ja presumeixo lo que passarà: no arribaràn a Bulonya fins al vespre.

Mis. Què hi fa aixó? Demà passarem lo día recreántnos y passejant. Mira quín regueró d'aygua clara com cristall, llisquenta sobre palets daurats... Quíns murmuris més plaents! No sents lo rossinyol y la cadernera? Certament eix territori de París es amenissísim.

Fel. Es un espectacle que no té paríó. Ab quina placidès llisca'l riu Sena y còm es bonica aquella barqueta que remonta portada pel vent! L'esperit se delecta veyentho. Quins prats més maravellosament ornats!

Mis. Són obra d'un meravellós artista!

Fel. Quíns perfums més suaus!

Mis. Atúrat, gira a mà esquerra y evitaràs un gran toll. Si t'enfangas, lo teu rocí hi deixarà les ungles. Quin troç de camp tant diferent de l'altre! Aquest tot es sembrat de pedres, plè de punxes, de desferres d'escories.

Moço. No veus qu'es un camp pera vuydarhi runa? y no obstant, s'hi cull bon blat:
 

Polç l'hivern, fanch l'istiu, donan a Camil hu per mil.
 

Fel. Ara'ns hauríes de recitar uns quants versos, com tu sabs ferho.

Mis. No vull ferme pregar:
 

Benaurat és aquell y als deus mateixos

Molt semblant, qui ab ufana mentidera

No és atret per la gloria brilladora,

Ni ab les despeses del orgull s'agrada;

Sinó que deixa depassar los díes

Calladament y en pobretat, y tasta

La gran delicia d'una vida pura

Qui en quietut s'escola y en silenci.
 

Fel. Versos graciosíssims y molt entonats, de quí són?

Mis. No'ls coneixes?

Fel. No.

Mis. D'Angel Policià.

Fel. Hauría dit qu'eren antichs, ne tenen tot lo cayent. Sospito que anem malament.

Mis. Mestre! Per ahónt se va a Bulonya?

Pag. Aneu errats. Tornèu enrera fins ahont lo camí's parteix en dos y prenèu la branca que segueix vora'l riu, y no us podèu perdre; no n'hi ha d'altre fins a l'alzina vella, al serhi, girèu a l'altre mà.

Mis. Grans mercès!

Pag. Deu vos guíhi.

Mis. Me fatiga cavalcar, ab aquest cavall trotador, prefereixo anar a peu.

Fel. Soparàs de més bona gana.

Mis. De tant cansat no podré pas sopar, sento tot lo cos romput, més aviat cercaré'l llit que la taula.

Fel. Passa les dues cames juntes, no enxarrancades, aniràs millor.

Mis. Es propi de dònes; però no't creguis, ho fería, si no fos per les burles dels passants.

Mozo. T'hauràs d'aturar una estona Felip, fins que'l manescal ferri la teva aca que ha perdut la ferradura de la pota dreta.

Mis. Més valdrà romandre aquí, si l'hostal es tancat, dormirem a la serena.

Fel. Y bé? qué no s'està millor a la serena que no pas reclòs dintre una cambra? La llàstima fora no sopar.