tingut el 18 d'octubre del 1707
El coneixement de la natura corrupta dels homes invita a aprendre completament el cicle sencer de les arts liberals i de les ciències i mostra l'ordre recte,fàcil i perenne que cal seguir en aprendre-les.
A fe meua, em sembla dura la possibilitat d'instruir els joves en les belles lletres, ja que els seus pares, inexperts en aquestes coses i no atenent tampoc als experts en això, sense haver estimat l'enginy, les inclinacions dels seus fills i les forces de la seua natura, els adrecen, la majoria de les vegades contra la seua voluntat, cap a l'estudi d'aquesta o d'aquella determinada art o ciència, segons el seu caprici o allò que creuen més útil per al patrimoni familiar; però també quan la disposició els hi duu, els pares els indueixen a tractar-les, com es diu, arreu i de qualsevol manera, sense el necessari subsidi de les altres ciències.
D'aquí les llàgrimes, d'aquí la llàstima,
Mentre que els joves, mancats d'aquest sosteniment que exigeix la disciplina a la qual s'apliquen, no progressen gens o ben poc i amb extrema dificultat, i atribuint a la insuficiència del seu enginy la culpa dels pares, perden completament qualsevol esperança de doctrina; o bé, encara que alguns aconsegueixin esdevenir doctes, com que estan en contra del designi dels pares, ocorre que mentre els posseeix el temor reverencial al pare, cultiven els estudis contra la seua voluntat, però tan bon punt són alliberats d'un tal degut respecte, la seua vida transcorre en un oci inert i sovint ple de mals costums, un cop acabats els estudis: això s'esdevé adés quan els pares els han dut a dedicar-se al dret, per dur honor a la família (mentre que els fills, més modests i pusil.lànims, no s'ocupen pas dels clients, dels alts càrrecs ni del poder), adés quan els pares, àvids de guany immediat, els han dut cap a la medicina (mentre ells, dotats d'esperit més noble, es miren amb admiració les nobilíssimes persones que presideixen els diversos llocs de l'administració pública). Si, a més a més, hi ha algú que persisteixi (com convé a un caràcter fort) de seguir per aquell camí que ha començat, tot allò que ha après de forma desordenada, sense sistema i contra la seua voluntat per la pressa dels seus pares, ho haurà de tornar a aprendre tot sol i a través dels autors muts d'altres edats, distret de les preocupacions familiars i segurament públiques. En una empresa així s'haurà de batre amb tantes i tan grans dificultats que per a molts sovint no en resta sinó el desig amarg d'un coneixement més assentat.
Les nombroses voltes en què considerava jo mateix la desventura d'una tal condició, sovint atribuïa la culpa a la natura, la qual sembla haver establert que els homes escullin la mena de vida que pensen portar realment en una edat en què, ignorants de tantes coses, no els és possible escollir una cosa; i quan pensava en els motius d'això, els atribuïa al principi i font de tot mal, al pecat d'Adam i al vici original. Però a poc a poc, examinant més a fons aquesta mateixa qüestió, em va semblar que estava equivocat; perquè, si observem la nostra natura corrompuda, ens adonarem que no només ens indica quins estudis devem cultivar sinó que ens mostra amb extrema claredat el camí i el mètode que cal seguir. Aquests són els dos punts principals que cal desenvolupar.
Per veure si dic la veritat, cadascú de vosaltres que mediti sobre si mateix i observi l'home; s'adonarà, de fet, que no és res més que ment, ànim i llenguatge; discernirà també el cos i altres coses però veurà com són brutes o semblants a les coses dels bruts. Es fixarà també que l'home està corromput per tot arreu, descobrirà en primer lloc la insuficiència expressiva de la llengua, la ment obscurida per les opinions i finalment l'ànim corrumput pels vicis, i s'adonarà com aquestes són penes a través de les quals Déu mateix castiga el pecat del pare, de manera que divideix, dissemina i dispersa el gènere humà que en descendeix. Va dividir les gents les unes de les altres amb tantes menes de llengües, per castigar l'impiu Nembrot; les difongué per tota la terra, i tornant cada llengua eternament variable i inestable, volgué que dins una mateixa nació, els descendents ignoressin la llengua dels predecessors. Les va dividir també mitjançant les opinions, perquè cadascuna conté alguna aparença de veritat que la passió, segons l'ànim de cadascú, pren per veritat, d'on deriva que cadascú té un mode de sentir propi, i com es diu comunament, hi ha tants parers com caps. Finalment perquè --és tan gran la vergonya del vici-- ocorre que els viciosos tanquen els ulls als seus vicis per tal de no veure'ls i rebutgen amb menyspreu en tot i pertot les coses dels altres; per això patim de les mateixes coses que reprotxem als altres, per això l'avar no vol a l'avar, l'injust reprotxarà la injustícia a un injust. Déu no vol que es constitueixi cap societat fonamentada en vicis, i menys composta només de gent perversa.
I per això mateix, per aquestes penes, amb les quals Déu dispersà els homes a causa d'Adam, com acabo de dir, ens castiga a cadascú amb els mateixos criteris. La llengua, per exemple, per la seua insuficiència expressiva, en innombrables ocasions no ajuda la ment i l'abandona quan aquesta implora el seu ajut per explicar-se, o bé despulla les impressions de la ment de paraules que estiguin a l'altura a causa de l'ineficàcia i de la rudesa de les expressions; o bé l'embruta amb mots desagradables i sòrdids, o l'enganya i traeix amb mots ambigus, de manera que el pensament és comprès en un sentit diferent d'allò que vol expressar; o bé el pensament mateix és enganyat per les mateixes coses que diu. A aquests mals provocats per la llengua, s'hi afegeixen els de la ment, perquè aquesta està perpètuament dominada per l'estupor i se li presenten falses imatges de les coses, les quals l'arriben a enganyar; judicis temeraris que la precipiten en conclusions equivocades, sofismes que l'emboliquen i al capdavall la perd i la distreu la mateixa confusió de les coses. Però per Hèrcules, quants i com són encara més greus els mals de l'ànim, agitat de violentes tempestes i mogut per passions encara més poderoses que cap onada o estret en el mar, que l'inflamen fins a un tal punt de desig, l'espanten de por, l'embogeixen de plaer, l'entristeixen de dolor, li fan fer tota mena de coses sense fer-lo complaure's mai en alguna troballa enginyosa. Allò que va desaprovar, ara aprova; ara desaprova el que havia aprovat; està sempre descontent, ell mateix es defuig i se segueix. El seu amor propi, com una mena de botxí, engega tots aquests flagells i turments; per causa seua, pel vici original, la humanitat ha canviat de manera que s'assembla més a un aplec impetuós, mentre en realitat els ànims, tot i la freqüència dels contactes, es troben ben sols; si no és que es tracta d'un veinatge de presons, on els ànims, segons el que li ha correspost a cadascú, paguen les penes que hem anat esmentant més amunt.
Hem resumit els turments de la natura humana desviada, la incapacitat expresssiva de la llengua, les opinions de la ment, els vicis de l'ànim. Els dons de la natura esmenada són l'eloqüència, el coneixement i la virtut, que són com els tres punts sobre els quals gira el cicle sencer de les arts i les ciències. La saviesa està formada d'aquestes tres nobilíssimes coses, conèixer de manera certa, actuar de forma justa i parlar de manera digna, de manera que l'home no hagi d'avergonyir-se d'estar en l'error, de disgustar-se per haver-se comportat injustament, o de penedir-se per haver parlat de forma indigna. És certament un home exemplar el que representa ben clarament el Cremes de Terenci:
Sóc un home: i res humà crec que em sigui aliè;
el qual fa a Menedem (que hi juga el paper d'un beneït que s'aturmenta, no pas per traure'n algun avantatge, no pas perquè hi sigui forçat d'alguna manera, no pas per restituir un benefici, sinó només pel sentiment d'humanitat), tot afligint-se i cercant amb cura el motiu del turment:
no ploris i fes-me saber això que t'entristeix, sia el que sia;
no callis, no tinguis por:
I seriosament li promet:
creu-me, et dic;
t'ajudaré, consolant-te, aconsellant-te o amb alguna obra.
En realitat són aquestes els tres deures de la saviesa: alleugerir amb l'eloqüència la bestiesa dels beneïts, amb el coneixement apartar-los de l'error, amb la virtut beneficiar-los i ajudar així amb compte (cadascú fins on pugui) la societat humana. Els que fan això es posen certament molt per sobre dels altres homes, i si es pogués dir així, ben poc per sota dels déus, recollint una glòria no pas fingida ni efímera, sinó sòlida i real, com si diguéssim una fama dels majors mèrits que hom pugui aconseguir, divulgada per tots els cantons. No és res més que allò que els poetes més savis van imaginar, inventant-se històries, com ara que Orfeu hagués amansit les feres amb el so de la lira, que Amfió amb el cant fes moure les pedres i que amb elles, que s'anaven amuntegant tot seguint les cançons, hagués fortificat Tebes; per aquests mèrits van imaginar que la lira d'aquell i el dofí de l'altre foren transportats al cel i disposats entre els astres. I aquelles pedres, aquells murs, aquelles feres són els homes beneïts; Orfeu i Amfió són aquells savis que van unir l'eloqüència amb el coneixement de les coses humanes i divines, i amb aquesta força alleugeridora van empènyer els homes de la solitud als lligams socials, de l'amor a ells mateixos al respecte de la humanitat, de la inèrcia al treball, de la llibertat sense fre a l'intercanvi de lleis, i van unir per la igualtat de la raó els mes ferotges amb els més febles. Aquesta és perennement la finalitat més real, gran i noble d'aquests estudis; i com que molts ni tan sols s'ho proposen, són moguts per motius falsos, viciats i rebutjables. Si això és així, se'n deriva necessàriament que professen aquests estudis amb falsetats, vicis i rebuig. En aquest punt podria facilment allargar-me sobre aquesta mena d'homes, però hi passo en silenci simplement per honor. Però diré només, pel cap baix: que en uns estudis així no es mira el coneixement, val a dir, aquests estudis no es cultiven per purgar els defectes de la pròpia natura i per conformar la ment a la veritat, l'ànim a la virtut, la llengua a l'eloqüència, de manera que l'home sigui coherent amb la seua natura i sigui útil, en tot allò que estigui al seu abast, a la societat humana; aquests per tant, declaren una cosa i fan una altra, sovint obren la boca per coses necessàries a l'art que professen, però se'n farten, descuiden i menystenen la mateixa art que professen. Certament, però, qui cerca de corregir amb el coneixement els defectes de la natura desviada, mai més actua sense estar provist de tots els instruments de la seua art, sinó sempre amb compte, seriosament i segons la finalitat escaient. Per no allargar-me, doncs, us deixo conjecturar com lluiran els ciutadans i com serà d'afortunat l'estat on els seus professionals professin les seues arts d'acord amb la veritat i exclusivament per humanitat.
Explicat, doncs, com la mateixa observació de la humanitat corrompuda ens invita a perfeccionar tota la complexitat de les arts liberals i de les ciències, vegem ara en quin ordre som empesos a aprendre-les (que és el que constituïa la segona part del nostre tema).
Per tal que ho pugueu capir amb més facilitat, tractarem en primer lloc tots els objectes i el desenvolupament orgànic de la saviesa. La saviesa, com s'ha dit sovint, consisteix en el coneixement de les coses divines, en l'experiència de les coses humanes, en la veritat i la dignitat del llenguatge. Cal, doncs, que la correcció de la paraula, ensenyada per la gramàtica, precedeixi digna i vertaderament el que ensenya el discurs. Ve després el coneixement de les coses divines, bé aquelles en les quals Déu és la naturalesa, que són anomenades naturals, bé aquelles la naturalesa de les quals és Déu, que són correctament anomenades divines. Entre les coses naturals, discernim entre aquelles sobre les quals els homes estan d'acord i en el cert, com ara les formes i els números, al voltant de les quals la matemàtica efectua les seues demostracions, i aquelles les causes de les quals explica la física, sobre les quals disputen enormement homes molt doctes. A aquestes hi afegeixo l'anatomia, que consisteix en l'estructura del cos humà, així com aquella branca de la medicina que cerca les causes de la malatia i que no és res més que la física del cos humà malalt. De fet, aquesta art que ensenya a guarir les malalties i que pròpiament s'anomena medicina és com una mena de corol.lari pràctic de la física i de l'anatomia de la matexia manera com la mecànica és una apèndix pràctica de la física i la matemàtica. Les coses divines són la ment humana i Déu, o sigui la metafísica segons la ciència i la teologia segons la religió. Amb aquestes doctrines s'acaba d'aprendre el coneixement de les coses naturals i divines. El coneixement de les coses humanes fa per manera que hom acompleixi el propi deure com a home i com a ciutadà. La doctrina moral fa l'home just, la civil el ciutadà responsable; aquestes dues disciplines, doncs, inspirades en la nostra religió, constitueixen la teologia anomenada moral i, al capdavall, aquestes tres doctrines s'apleguen i conflueixen en la jurisprudència. Aquesta darrera és formada quasi completament de la doctrina moral, ja que no és ni ciència ni art, sinó pràctica del dret i té com a finalitat pròpia la justícia; en el pla civil s'orienta cap a la utilitat pública i en el moral és ben bé teologia, perquè interpreta les lleis segons el govern cristià. A més a més, sobre coses divines i humanes o bé discutim entre doctes o bé enraonem entre gent inexperta; en el primer cas ens és indispensable produir un discurs vertader, en el segon produir-ne un de digne. El discurs que s'ocupa de la veritat és objecte d'estudi de la lògica; el discurs digne, en prosa, és objecte de la retòrica, i en vers, objecte de l'art poètica.
Ara us serà oportú saber que gairebé totes les ciències adés recordades tenen les seues històries comparades i, així com els ensenyaments descriuen els gèneres de les coses, així les històries enregistren les espècies, és a dir els exemples. Els escriptors són els millors autors de la història de les llengües, cadascú en la seua, ja que transmeten exemples amb els quals mostren la manera com parlava aquest o aquell poble; ho són igualment els oradors famosos i els poetes, que forneixen exemples de l'art poètica i oratòria. Sobre fenòmens físics han estat escrites històries i se n'escriuen encara. ¿I no són pas les observacions sobre les malaties i els seus historials, i la coneguda farmacologia (descrita sovint com a "remeis específics"), no són pas comentaris de l'art física i mèdica? La mecànica escriu la història dels nous invents en l'art militar, en la nàutica, en l'arquitectònica. I no us equivocaríeu si anomenàveu història la teologia moral i els dogmes de fe revelats pel Déu suprem, així com els preceptes sobre costums prescrits en les diverses èpoques, que ens han estat transmesos. De fet, els teòlegs compten els llibres sagrats en bona part com a llibres d'història; per altra banda, què és la tradició eclesiàstica sinó una perpètua i ininterrompuda successió de la doctrina i disciplina de l'església? I els comentaris, els annals, les vides d'homes il.lustres, les memòries dels estats són tan característics de la doctrina moral i civil que són anomenats amb el nom comú d'història. Són també històries de la jurisprudència aquelles que comprenen les lleis emanades en un estat en aquest o en aquell període, les interpretacion dades pels jurisconsults i els exemples de les sentències d'un judici. La matemàtica, en canvi, no té història, perquè no empra exemples; no té història la lògica, perquè se serveix d'exemples estranys, i quan li manquen, n'inventa; molt menys en té la metafísica, ja que només contempla la ment humana i Déu, com a natures puríssimes i simplíssimes.
En aquest punt, prenc dels grecs la cèlebre partició de totes les disciplines en acroamàtiques i esotèriques, si bé en un altre sentit. De manera que les acroamàtiques (les que deuen ser escoltades de mestres per ser apreses amb menys esforç) són ja els mateixos principis de les arts i de les ciències; mentre que les esotèriques, que cadascú és capaç de comprendre per si mateix, són les històries que han sorgit a l'entorn d'aquestes ciències i arts.
Exposada tota la varietat de les ciències i de les arts humanes, seguim ara com a guia la nostra corrupta natura per tal d'aprendre-les metòdicament fins arribar-ne al coneixement. No tingueu cap dubte que la infantesa és l'edat dotada d'una memòria tan vigorosa com feble és la raó: els xiquets de gairebé tres anys ja retenen de memòria tots els mots, les expressions necessàries per a cada necessitat de la vida, que amb prou feines podrien ser reunides en un bon volum de lèxic. Cap ensenyament com el de la llengua es basa més en la memòria i menys en el raronament: fet i fet la seua raó és l'ús i el consentiment de la gent:
car l'ús és l'arbitre del parlar, el dret i la norma
Cap edat, doncs, més apta que la infantesa, per aprendre les llengües. Però en aquest moment algú de vosaltres podria demanar: i quina llengua és preferible d'aprendre? Això us ho ensenya la mateixa coneixença de la natura humana; de fet, entre les penes principals a què ha estat condemnada, amb la dispersió de la socetat humana, hem ressenyat la barbàrie, la varietat i la incertesa de les llengües. Aquests són, doncs, els defectes que cal eliminar amb el coneixement d'aquelles llengües que siguin el màxim de cultes, fixades i difoses, per tal de reeixir amb la seua ajuda a comprendre tot el que sigui possible la societat humana. Avui les llengües que responen a aquest requisit són dues: la grega i la llatina, totes dues fixades; la grega més culta, la llatina més difosa. Amb aquestes cal ben bé posar-s'hi des de petits; a més a més ens serà útil també aprendre la llengua sagrada per entendre millor els arguments dels llibres sagrats, que constitueixen el principal instrument de la teologia cristiana.
Passada la infantesa, la ment humana, o la raó, comença a emergir a poc a poc del fang de la matèria. Hem esmentat que les penes inflingides a la ment pel pecat original són les opinions; per tant la naturalesa desviada requereix que ben bé des d'aquest moment es rebatin les opinions. En el jovent la fantasia és molt poderosa: és prova d'això el fet que quan ens hem imaginat de joves la forma i la posició de ciutats i països llunyans, amb prou feines, durant la resta de la nostra vida, reeixim a fer-nos-en una altra imatge, de tan profundament com ha quedat esculpida aquesta primera en la nostra ment, fins al punt que no pot esborrar-se ni podem sobreposar-hi cap altra. Res no s'oposa més a la raó que la fantasia, i això ho veiem en les dones, que empren menys la raó perquè estan dotades d'una fantasia més poderosa, per la qual cosa són assaltades per passions més agudes que no pas l'home. Si són així les coses, cal imitar els metges, els quals, proporcionant de tant en tant dosis de perillosos verins, guareixen les malalties, per tal de poder reforçar la raó dins el seu medi, cal atenuar la fantasia i els joves han de poder-se dedicar a les matemàtiques, ja que aquest estudi s'ajuda molt i molt d'una forta capacitat de formar imatges. De fet, sovint és necessari construir mentalment una llarguíssima sèrie de figures i de números, per tal que se'n conegui la veritat que en deriva. La ment humana, però, mitjançant aquesta demostració, considerant punts i línies sense cap volum ni gruix, perd la seua materialitat i comença a purificar-se. De tal manera el jovent s'hi avesa a deduir la veritat d'una veritat donada, en aquestes coses en què els homes ja estan d'acord, que així pot després comportar-se amb el mateix coratge en qüestions de física sobre les quals cal disputar tant.
Realment, conforme avancen els any, amb l'ús de la matemàtica la ment humana esdevé cada volta més lliure dels vincles i actua amb major mètode, de manera que partint de les coses que es perceben amb els sentits és capaç d'arribar a aquelles que defugen qualsevol experiència i que tanmateix encara són cossos.
Per tant, de la matemàtica la ment ha de passar a l'estudi de la física, que s'ocupa dels cossos no perceptibles pels sentits i les seues imperceptibles figures i moviments, que són els principis i les causes de les coses naturals. Així, a través de la matemàtica i de la física, la ment humana es depura com per esglaons d'un estil de pensament grosser i material, per procedir a la contemplació de les substàncies espirituals i per poder entendre, amb intel.lecte pur i simple, en primer lloc a si mateixa i a traves seu Déu omnipotent, i tot travessant les dades segures de la matemàtica i els coneixements dubitables de la física, arribi a la metafísica, que revela les coses vertaderes, fixades i explorades per tots els costats.
Per a vosaltres, ben preparats en matemàtiques, que posseïu ja la regla per emetre judicis sobre coses falses, dubtoses i vertaderes, és fàcil en aquest punt explicar la mateixa art de la discussió. Conegut també Deú omnipotent tal i com es revela a la natura, continueu endavant per conèixer-lo com el professa la nostra religió i gireu la vostra atenció cap a la teologia cristiana.
A la coneixença de les coses divines segueix la coneixença de les coses humanes. En aquest ordre de doctrines nosaltres devem imitar els pilots de les naus, i la manera com aquests observen els cossos del cel, l'Óssa menor i els altres astres, per tal de mantenir recorreguts determinats i per arribar amb una feliç travessia als ports als quals es dirigeixen; així hem de contemplar les coses divines, la ment humana i Déu suprem, i devem servir-nos d'aquest coneixement com del de l'Óssa menor, per dirigir el curs de la vida humana amb més prudència i seguretat a través dels sorrals de les opinions, de les fondàries dels dubtes i dels esculls amagats dels errors.
Vertaderament, no tenint els beneïts la capacitat de distingir la veritat, ignoren els autèntics límits del bé i del mal --que és la cosa més important de la saviesa humana-- i essent molts els mals que presenten l'aspecte de béns, i al revés, molts els béns que es presenten com a mals, aquests, ignorants, van de cap als plaers del cos, avorreixen les fatigues, la pobresa i la mort honesta, per la qual cosa s'afligeixen ells mateixos i llancen a perdre tota la societat. És per aquest motiu que la natura corrompuda desitja conèixer, perquè vol ser feliç.
Aquells, per tant, que no han estat formats en la saviesa per l'estudi de les lletres, generadores de la felicitat humana, alliberen potser les penes de la llengua o de la ment, però no les de l'ànim. Per la qual cosa hi ha molts homes doctes que encara són a mercè de l'ambició, viuen un continu deler per una fanfàrria d'erudició, es roseguen d'enveja per altres més doctes. Això els passa perquè es proposen com a finalitat aquells estudis que de fet són mitjans per obtenir la saviesa. La vertadera utilitat de les disciplines humanes, doncs, tal i com acabem d'exposar, és que la ment s'habituï a les coses vertaderes i una volta s'hi hagi habituat, que en tregui delit; i això es pot fer fàcilment mentre es desitgi i (quan sigui possible) s'estimi escollir els autèntics fins en la manera de viure (és a dir la virtut i les bones capacitats de l'ànim), i es veneri a través d'aquests la divinitat de la ment i l'acostament a través seu a Déu.
Per això vosaltres, instruïts en aquest coneixement, apliqueu-lo al coneixement humà, estudiant primer la ciència moral, que forma l'home, i després la civil, que forma el ciutadà. D'aquí, instruïts en aquestes, us dedicareu amb facilitat a l'estudi de la teologia moral per estar un dia a nivell de regular, en les vostres converses confidencials amb vosaltres mateixos, qualsevol principi amb els consells més savis sobre l'ordre i el govern dels estats. De seguida, avançareu més ràpidament en l'aprenentatge de la jurisprudència, el qual deriva gairebé completament de la doctrina moral, de la civil, i de la de les creences i els costums dels cristians. Finalment, per tal que cadascú de vosaltres s'instrueixi en aquestes arts del coneixement no pas per a si mateix o per a uns quants sinó per fer el bé al llarg i ample de la societat i ajudar com més pugui millor, vegi d'incloure als estudis de la saviesa els de l'eloqüència. I no tingui por cap de vosaltres d'envellir mentre estigui aprenent aquests estudis dels seus mestres, ja que tots aquests han d'ésser conreats per adquirir el coneixement. Envellirà, certament, i en va, qui cultivarà aquests estudis sense ser-ne iniciat correctament, qui els cultivarà per altres finalitats de les pròpies de cada cosa, o qui els cultivarà seguint un ordre irregular, com aquells de qui deia F. Quintilià, de forma elegant, que "perdien el temps per estalviar-ne", i dels quals es podria dir també, de forma intel.ligent i no pas menys certa, si no vaig errat, que baden perquè van amb presses.
Què pot voler dir, normalment, que a ningú li surten més obstacles que al que va amb presses? Que qui duu els estudis de forma confusa es mou com en un laberint i no avança. El camí més dret de tots, certament, és el recte, i el mèrit específic de l'ordre és recloure en un espai moltes coses.
Però encara que aquests estudis estan coordinats naturalment i es disposen en l'ordre que hem esmentat, sovint se separen i es confonen per defecte dels homes i semblen molts, quan en realitat no són pas molts, més aviat es descobriria que són els mateixos, multiplicats. De fet, els principis de les arts i els ensenyaments de les ciències que consideràvem acroamàtiques i que devíem aprendre dels mestres, si no s'encavalquen els uns amb els altres (i per què s'havien d'encavalcar, si cadascun s'ensenya separadament en el seu lloc?), són en realitat molt breus. Recordem que són esotèriques les històries de les ciències i de les arts, ja que són d'una mena tal que és possible aprendre-les per vosaltres mateixos.
Ací teniu, joves d'òptimes esperances, el consell que cal seguir sobre el mètode i la finalitat dels estudis, amb la més clara honestedat, amb la millor utilitat, amb la més ràpida facilitat; no em penedeixo d'haver-lo oferit, perquè tot i que no sóc pas cap savi, en fer-ho he seguit als que ho són. Aquells sempre actuen perquè poden fer-ho; a mi, tot això m'ha estat suggerit a partir del coneixement de la pròpia naturalesa corrompuda, i ho he exposat amb aquest convenciment, en la mesura que he pogut, per tal d'actuar seriosament i diligent no només segons els fins propis de la meua art, sinó també en favor de la societat humana, per la part que em tocava.