M. T. VARRÓ
116aC-27aC
De lingua latina, VIII: II-VI, IX: I-XVI, IX: XXXVIII // Sobre la lengua latina, VIII: II-VI, IX: I-XVI, IX: XXXVIII.
Fragments llatí i castellà dels llibres VIII i IX, al voltant de la controvèrsia entre analogistes i anomalistes. Anàlisi gramatical i ús lingüístic. L'anàlisi del gènere. Edició d'Anthropos, Barcelona, 1990, pàgs. 294-301, 341-351, 373-377.
Navegació
- Gramàtiques i literatura llatina
- El món clàssic
- En llengua llatina
La llengua
Lluny de les representacions formals a què estem habituats, la versió de la llengua que ens dóna Varró té a veure més amb la representació del pas del temps i amb la relació entre món social i aspectes discursius. La primera anàlisi gramatical no separa les formes de les funcions, sinó que concep aquelles en termes d'aquestes.
Comentari. Per què les paraules són el que són i d'on procedeixen és el que ens explica l'estudi gramatical de Varró. De lingua latina dóna lloc preeminent al problema de la relació entre les paraules i les coses, entre verba & res. Les paraules originàries es recerquen amb especial atenció a l'estudi dels significats. Quant a l'ètim primer dels mots té en compte quatre nivells: el sentit comú, fruit de l'experiència dels parlants, basat en l'evidència; el que requereix nocions gramaticals; el que reclama un coneixement filosòfic apte per a interpretar mots comuns; i el que exigeix alhora saber filosòfic i gramàtica per a poder isolar els mots primigenis. També estableix distincions entre paraules indígenes, manlleus i mots obsolets i concedeix especial relleu a la derivació.
La presentació dels processos de creació lèxica obre el text: creació nova i derivació. Per als primers cal un estudi etimològic, per als segons la gramàtica. Amb proximitat al concepte modern de "morf" passa a explicar els morfs de flexió de gènere i nombre i, immediatament, posa de manifest l'existència d'invariabilitat i defectivitat que sofreixen alguns paradigmes. Distingeix entre categories lèxiques majors i categories lèxiques menors. La formació de noves paraules només es por realitzar a partir de les primeres, en tant que les segones no tenen referent. A través de la derivació l'obtenció de noves peces lèxiques és múltiple. Els noms i els verbs formen part del discurs, els adjectius, en canvi, són accidents d'aquests. Remarca la diferència que hi ha entre crear un nou mot i aportar al mot un aspecte. I a través de l'estudi comparatiu insinua el coneixement sociolingüístic.
Al llibre IX explica com s'estableixen paraules per analogia i com sorgeixen les anomalies, i que tant l'una com l'altra sorgeixen de l'ús, en l'acte mateix de parla. Per tant, l'ús admet correccions; però la gramàtica no és autònoma, perquè forma part d'una activitat social. Això significa que el llatí s'ha de tractar com a fet comunicatiu.