La primera versió d’aquests papers s’havia de dir Lingüística Orwelliana. En rigor, ni Orwell va escriure cap llibre de lingüística, ni aquest tema ocupa ací massa espai. Pensava més aviat en el rètol de Fowler et alii (1979), que desenvolupava les advertències de l’escriptor britànic sobre l’ús de la paraula. Una “lingüística orwelliana” no tindria la llengua com a objecte sinó com a medium quo, el qual deixaria veure unes coses i ocultaria altres. A mesura que recollia informació i anava redactant, descobria que aquesta era la perspectiva clàssica --que havia estimulat, en contextos molt diferents, magnífics treballs com els d’Auerbach (1957) o Gadamer (1975), com vaig veure més tard. L’argument es va anar complicant i el recurs a la història resultava imprescindible. Cada trama demanava una atenció específica. La idea d’una filologia atenta a la paraula i a les connexions entre paraula i pensament sobresortia entre la resta. L’altre tema era l’origen social de les nostres categories sociolingüístiques.
El fil que uneix aquests articles, doncs, és la idea clàssica dels idiomes com a mitjans. El rètol modern de pragmàtica recull (en part) aquestes expectatives, i podria aplegar la majoria de temes que apareixen ací. Però la meua orientació no és empirista, les meues dades provenen d’altres textos. Les lectures obliguen a establir un mètode comparatiu, ens comminen a situar-nos com a observadors i a participar d’una perspectiva distinta.
Això de Raons relatives sorgí d’un comentari de Locke (1690:140) sobre una doble error, el dels ximples que baden en les raons i el dels bojos que baden en el que creuen. El primer problema parteix del que se sap (i es pot saber) com a raonable, el segon del que estem disposats a creure. Les dues esferes generen els seus cercles viciosos. Les dues ens indiquen també com associar idees de forma comprensible. Les “raons relatives” no fan minvar la força de l’argument, com sembla suggerir de vegades el sentit comú. Al contrari, em sembla que és a partir de l’objecte que les raons cobren sentit i es fan fortes. Relativitzar-les no és dissoldre-les en diferents perspectives sinó reafermar cada context en la mesura que presenta uns arguments. És també atorgar presència al context o a la perspectiva que ha fet possible que els arguments es desenvolupessin. En un sentit, doncs, aquesta col.lecció d’articles se subordina a la percepció clàssica dels sociòlegs sobre la formació del coneixement. Vaig llegir tard però amb interès les pàgines que Dumont (1983) dedica a nosaltres els occidentals i al relativisme en el context de la recerca social.
Una novel.la de ficció matemàtica és el millor exemple de què disposo per explicar les “raons relatives”. Edwin A. Abbot a Flatland (1884) va descriure diferents móns tancats en la seua dimensió geomètrica, Planilàndia, Linilàndia i Espaciolàndia. Cada dimensió estipulava el que podíem veure, línies, punts o figures geomètriques. Cada dimensió permetia també concebre coses més enllà del límit geomètric, fer hipòtesis sobre com era el món. Les hipòtesis, com és lògic, estaven lligades a la dimensió en què es feien. En la seua narració, les dimensions eren coherents geomètricament, però relativament inaccessibles entre elles. Un dels guanys de la ficció d’Abbot era fer conversar gent de dimensions (geomètriques) diferents, contrastant i alhora desafiant la jerarquia estructurada de les perspectives. La qüestió és que una raonable incomprensió mútua presideix la majoria dels seus intercanvis verbals. A més a més, els individus de Planilàndia o d’Espaciolàndia dedueixen els valors morals i les categories socials de la seua configuració, associen els sentiments i l’intel.lecte amb una determinada geometria. Mantenen l’educació com a transmissió de continguts i valors bàsics perquè funcioni la seua dimensió: la boira a Planilàndia, per exemple, és utilíssima per distingir amb precisió formes en la distància, quan les altres dimensions manquen (1884:30-31). I (potser com nosaltres) alguns adults malden per explicar als infants (i a altres adults) les novetats que han descobert en el curs de l’experiència, amb un èxit desigual.
Flatland és també un excel.lent passeig per la memòria, partint de l’immediat i arribant al que podem recordar. Les estranyes experiències del Sr. Quadrat no ho serien tant si tingués accés a les altres dimensions geomètriques. Les dimensions encaixen les unes amb les altres, almenys des d’un punt de vista matemàtic, però aquest només és un dels costats de la història. És com si, sense gravetat, les nostres escales per pujar i baixar poguessin desplegar-se també a l’esquerra i a la dreta. El que anomenem comunicació dependria de la circulació per aquests espais.
El primer article d’aquesta col.lecció recull les notes preses aquests darrers tres anys sobre els diàlegs escrits i esbossa una interpretació sobre la percepció de la conversa. La idea de centrar l’anàlisi en converses “reals” és molt recent, i depèn d’una reducció capital del que entenem com a “real”, d’acord amb l’empirisme acceptat i difòs. Fóra millor dir-ne converses corrents, o quotidianes, perquè les formes de diàleg que som capaços de percebre s’estenen més enllà i són també reals, encara que pertanyin a diferents regions de significat. M’aturo poc en les reflexions contemporànies sobre el diàleg perquè el tema, en qualsevol cas, mereix ser tractat de forma independent. Espero que aquestes notes (em) duguin a recerques més detallades més endavant.
El segon article és un estudi antic: les Observacions sobre la cortesia han estat gestades de forma (molt) intermitent durant gairebé deu anys. La primavera del 1991 vaig exposar-ne una primera versió en un curs de doctorat de sociolingüística a la Universitat de les Illes Balears, quan encara ignorava gairebé tot el que hi ha de més interessant sobre el tema. Alguns bons llibres m’han ajudat a veure mancances quan ja n’havia redactat les darreres versions: MacIntyre (1981), i un altre de clàssic, De beneficiis. De manera que un antic interrogant es transformava en una recerca sobre la cooperació i les regles socials. Havia descuidat des del principi l’antic missatge de les Tres Gràcies, malgrat la literatura i la iconografia que havien produït.
El tercer article és (més que cap altre) un collage de lectures. Vaig treballar en gramàtica generativa durant la segona part dels vuitanta, com a part del meu interès per la sintaxi. Ací he reunit algunes implicacions d’aquelles lectures al costat d’altres pressupòsits. En algun moment he fet veure les dissensions, però estava més interessat en el que unes teories podien aportar a altres, i alhora en una genealogia dels dos tipus de coneixement. La segona part de Crear i creure deriva cap a la comprensió de les institucions com a creadores de significat, amb uns comentaris sobre les creences. No havia acabat de llegir tampoc Rationality & Relativism de Hollis & Lukes (1982), ni per tant la partició de Lukes (1982:275-292) entre “simbolistes” i “intel.lectualistes” com a diferents estratègies d’interpretació, que explica força fragments del meu collage. Encara que havia partit del llenguatge, el final no era gens lingüístic. Entre aquelles pàgines m’hauria agradat llegir els versos de Dante (Paradisso, 26, 124 ss.):
La lingua ch’io parlai fu tutta spenta
innanzi che all’ovra inconsumabile
fosse la gente di Nembròt attenta;
ché nullo effetto mai razionabile,
per lo piacere uman che rinovella
seguendo il cielo, sempre fu durabile.
Opera naturale è ch’uom favella;
ma cosí o cosí, natura lascia
poi fare a voi, secondo che v’abella (...)

El quart article em va dur força abans del segle divuit, també. Feia alguns anys que havia fet recerca en sociolingüistica sobre funcionalisme i l’escola de M.A.K. Halliday, però no volia simplement reciclar aquell discurs. Explorant altres coses, vaig ensopegar una altra vegada amb la pertinència de l’enfocament funcional i amb textos crítics que l’avaluaven des d’una òptica (per a mi) nova i exigent. L’article va ser concebut com un estudi sobre l’argumentació. De debats clàssiques sobre el discurs podíem obtenir material que aclarís les nostres posicions actuals. Functionalism revisited, doncs. La primera part va aparèixer a Els Marges 54 (1995).
Efectes reflexius, el cinquè article, refà una comunicació presentada al quart congrés de l’Asociación Española de Semiótica el 1994, la qual partia d’una recerca sobre ironia i citacions engegada amb la lectura de Joan Fuster. El material s’ha enriquit (crec) amb incursions històriques i amb una comparació entre procediments filològics, en la línia d’altres d’aquesta col.lecció. Ací i a Senyals i espills, el darrer article, els diagrames en escaire són més presents. M’ha vingut sovint al cap la representació geomètrica de Joan de Salaia (1525) reproduïda com a il.lustració al treball d’Ong (1958:81) sobre oralitat i escriptura al primer Renaixement. Salaia va imaginar una mena d’enllaços entre quadres geomètrics de contraris i contradictoris (al mode de la lògica medieval), de manera que en realitat més que una lògica ordenada les connexions múltiples entre quadres recordaven una xarxa amb moltes entrades i sortides. Els meus diagrames volien ser punts per connectar amb altres classificacions, no quadrícules tancades. Salaia (que en realitat estava provant els seus diagrames amb oracions coordinades) va fer-nos arribar (malgré lui) la possibilitat d’imaginar una lògica reticular, oberta i no exactament jeràrquica.
Senyals i espills s’ocupa de classificacions en retícula i classificacions jeràrquiques. Va sortir publicat a Sintagma 8 (1996), i m’inclino encara a pensar que l’eix de l’article són les metàfores que inspiren els espills, els senyals, les fletxes i les banderes. El fil de l’argumentació mostrava també altres coses, però no hi hauria hagut article sense aquestes metàfores objectivistes. Si és cert que els objectes que construïm ens ajuden a comprendre el món, les quatres peces d’aquest joc ens diran alguna cosa sobre com ordenem i ens orientem. L’encant dels diagrames (cf. Young 1976) és el seu ús per descobrir aspectes nous, l’encant del nom i el món.
Tots aquests assajos depenen en primer lloc de llargues converses, durant més de quinze anys, amb Lluís V. Aracil, amb la seua infatigable capacitar d’explicar i suggerir, en el lloc que fos i a propòsit del que fos. Posats a parlar de jerarquies, el reconeixement del seu talent li és estrictament degut. No penso, però, que hagi de coincidir poc o molt amb el que exposen aquests articles, perquè jo corro ací amb els riscos. Juli Camarasa ha estat també un bon amic i un bon contrincant al llarg de moltes vetllades en directe i a distància. Núria Perpinyà (entre viatge i viatge) ha continuant fent-me arribar llibres i omplint-me els papers de notes. El contacte més o menys directe amb companys dels seminaris conduïts per Aracil a Barcelona i València aquests darrers anys ha estat també particularment interessant. No cal que afegeixi més coses: un sincer agraïment per haver compartit experiències i lectures, que és la matèria de què està fet aquest llibre.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES