Amadeu Viana
Universitat de Lleida

[En aquesta exposició voldra abordar separadament tres qüestions, el comentari d'un llibre clàssic, Cibernètica i societat, de Norbert Wiener, els valors personals d'Internet, i algunes crítiques, amb l'explicació d'un conte, que podria anomenar Ulisses i l'alfaweb, si us sembla bé. Institut d'Estudis Ilerdencs, 1997]
 

1. Norbert Wiener (1894-1964), amb Cybernetics & Society: the Human Use of Human beings, 1965 (el subtítol també és curiós) va inaugurar una època. Wiener va venir a Barcelona el 1962; podem recordar que era matemàtic (i alhora, podríem dir, filòsof de la ciència). Nosaltres d'alguna manera som la primera generació que hem viscut amb els ordenadors a la vora, això sembla clar; de forma que li devem alguna reflexió sobre el particular. El pare de Wiener era filòleg ( i és possible que això també influís en l'encuny d'un mot nou com "cibernètica" per descriure el nou estat de coses). Llegir avui la seua aportació al pensament (aquest llibre antic està traduït al català --i reposa a les biblioteques) és segurament la millor contribució a les línies intel.lectuals que ell va ajudar a endegar. Cibernètica i societat parla de coses que avui comencem a conèixer i emprar amb profit: la idea de retroalimentació en molts àmbits de la vida humana, la base matemàtica dels descobriments físics (recordem que de sempre la física havia donat cos a la matemàtica); del llenguatge (i les relacions entre informàtica i comunicació humana): només una partició heretada del XIX ens ha fet tenir els informàtics per gent de ciències; començo a dubtar que ho siguin: en un sentit molt profund treballen amb llenguatge, amb una forma nova de llenguatge, que parteix de la sintaxi que coneixem de les llengües naturals. Wiener parla també de les comunitats lingüístiques (i la formació de grups humans a través del llenguatge --és aleshores que esmenta son pare) i dels canvis sociolingüístics. Hi ha capítols sobre la màgia i el secret (l'encriptació de noms: els passwords són una forma de coneixement primitiu, recorda Wiener --una forma de coneixement a través del llenguatge, afegim). El llibre respira un aire d'analogia entre món mecànic, món biològic i mon artificial (la qual cosa constitueix un d'aquells temes tan atraients per als americans). Esmentem aquesta lectura en primer lloc perquè ens permet fer-nos una idea del que és l'estructura del que parlarem, una mena de llenguatge no gaire llunyà del que emprem en la relació amb la resta de coses del món. Wiener recordava, a propòsit de les endevinalles i els joc lingüístics, que "riddle" tenia a veure amb "read" [lectura, llegir], que totes dues coses venien a dir "desemmadeixar, desenredar".

La distància de Wiener a ara és la distància dels primers ordenadors als ordenadors connectats: aquesta és la meua analogia, la de les "lectures en contacte": com es va descobrir en sociolingüística més o menys cap a la mateixa època, les comunitats comunicatives no funcionen soles, l'existència només de grups unilingües hauria extingit la mateixa diversitat; bé, el que ha ocorregut amb la nostra experiència informàtica ha estat justament això: que ja no hi ha només una correspondència un-a-un, sinó molts-a-molts. Que no llegim (i escrivim) només en el nostre ordenador, sinó que és possible tenir "lectures en contacte", que sembla la base de qualsevol procés de diversificació. Comencem també a "llegir" de moltes maneres (no només amb llibres, aquest és un altre dels punts). I la qüestió és com es fan aquestes lectures, quina mena de contactes establim entre els diversos punts de la xarxa.

M'agradaria parlar, seguint la inspiració clàssica, de tres suports de memòria social, les comunitats orals, les comunitats de lectura i (per dir-ho d'alguna manera) les comunitats virtuals (la gal.làxia Demòstenes, la gal.làxia Gutenberg i la gal.làxia Wiener). Estic pensant sempre en comunitats que fan coses: l'escriptura com a activitat, lògicament, que implica tant la lectura, com les relacions amb l'oralitat; l'ús de la comunicació electrònica en tant que escriptura i lectura, etc.; els tres suports s'impliquen mútuament. En la mesura que mitjans com ràdio i televisió s'incorporen com a part de la comunicació electrònica caldria reformular (en això estem) el concepte d'àudio-visual nascut als seixanta. Per virtual caldria entendre la mena de comunicació en suport electrònic i tot allò que es pot fer a partir d'aquí, la manera d'enllaçar diferents dominis. Correu més telèfon igual a e-mail, per exemple. Els nostres estudiants que practiquen anglès (o portugués, o italià) a partir de converses amb l'IRC estan explorant vies en aquesta direcció, d'això no hi ha cap dubte.

Ací apareix justament una "nova philologia" (la filologia apareix sempre en moments crítics, per salvar els textos --per traure'ls a la llum, això era "editar"--). Ara que hem perdut tota noció de "paraula" (en el sentit clàssic del terme, per no parlar de la retòrica), estem assimilant tàcitament els supòsits de treball de programes com "word" i "word perfect" (començo a pensar que ja no són termes anglesos, almenys això es deriva de l'ús que en fem): hi ha tot un sistema que s'està desenvolupant al nostre costat i estan apareixent mots especialitzats, als quals els filòlegs no presten ni la mes mínima atenció (són segurament finestres sempre tancades per a ells --que només saben alguna cosa de "windows"). El problema és cap on mirem, mentre aquesta nova manea de tractar els textos està sorgint? M'estic referint a compatibilitats entre sistemes d'edició electrònica, a disponibilitat de programes, a universalització de sistemes d'edició, a problemes d'alfabets i grafies, a reconeixement i conversió de documents. Una paradoxa podria resumir bé tot aquest aspecte de la qüestió: com mes augmenten els mitjans informàtics (la complexitat dels programes, i alhora la facilitat de la difusió) més minven els sistemes de correcció tradicionals i més laxes són les les actituds dels usuaris cap a la correcció; i per descomptat, apareixen noves formes de "col.loquial", aquesta vegada per escrit.
 

2. El segon tema de què vull parlar és el dels valors personals d'Internet. Ací, com sempre, el primer principi (la pertinència prèvia, primera providència, pp) diu: no són les eines sinó l'ús que en fem, el que és significatiu, això ho hem de recordar cada vegada; cal fer un esforç per no confondre l'aparell amb el que fa l'aparell (la crítica dels seixanta hi solia caure de quatre potes). Ara: si ens fixem en l'ús, el problema no s'acaba, sinó que comença aquí: el que són els valors personals, lligats a la cultura i a l'educació, van donar vida i empenta a la internet a les universitats; no es tractava d'una cosa tancada, ni comercial, ni d'experts, sinó oberta, gratuïta i de tothom que hi volgués participar: això són valors, i podem veure ací com un nou procés ha engegat principis democràtics (en el sentit original del mot): i bé, sempre hi ha qui no mira els valors sinó el procés i com en pot treure partit; i hi haurà també qui mirarà sobretot com aturar les inciatives, com frenar-les: és la seua manera de fer transparent com pensa. La iniciativa personal (i col.lectiva) està en funció no del rendiment ni de la quantitat de gent (la qüestió de la majoria) sinó dels valors que l'empenyen. I no hauríem d'estalviar-nos les crítiques: l'expansió d'internet per casa nostra sovint no ha vingut exactament acompanyada dels tres criteris que he esmentat més amunt (per no parlar de la col.laboració i la solidaritat). La iniciativa comercial i interessada ha passat davant de la personal i la intel.lectual, això em sembla també un fet ben clar. Ha arribat abans el mercat que les idees.

Aquest punt l'esmento pel següent: les fantasies amb què s'acostuma a presentar internet (més com una operació de mercat que com una eina intel.lectual i personal) inclouen el mite de la internacionalitat: el mite de l'internat, de fet (per dir-ho d'una manera divertida). Ací també, com abans, l'experiència sociolingüística és interessant. Encara podríem fer el gran descobriment: les xarxes funcionen quan són locals. Qualsevol coneixement parteix d'un punt --d'algun punt. Les comunitats humanes s'expressen d'alguna manera, parteixen d'algun idioma per concebre coses (si és que en conceben). Bé, és que el coneixement és local, aquesta és la qüestió. Local no vol dir localista (localista és la paranoia, aquest és un altre tema). Qui es pensa que té un sistema per ser llegit a tot el món sense comptar amb la gent practica la "matacomunicació", de la millor espècie: s'imagina la comunicació com un problema d'anar estirant el fil indefinidament (fins que arribi a tothom?), amb el problema de quedar enredat dins la pròpia madeixa. El "sentit" de la informació és que hi ha gent a l'altre costat (i pel que s'ha vist amb internet, molta). El problema no és esdevenir molt internacionals (aquest no serà mai el problema de "la gent"): el problema és fer grups, fer comunitats. No crec pas que la ciutat d'A(n)tenes, a la Grècia clàssica, partís pas de pressupòsits gaire diferents. Contemplades així les coses, la presència de les comunitats històriques en les noves xarxes és la condició de la mateixa continuïtat.
 

3. He dit que al final explicaria un conte, un conte que en certa manera rectifica el punt anterior, o potser el completa. L'anomenaré Ulisses i l'alfaweb (o l'alfabet, si no voleu seguir exactament la cosa virtual). Ulisses és un dels primers navegants. El tema és que es pot navegar amb coneixements o sense. Ulisses anava acompanyat de l'alfabet: aquest és el conte. La navegació d'Ulisses ens ha arribat perquè ha estat transmesa per un esforç conscient d'alfabetització i de lectura. Aquest esforç també és part de la història que estem contant. Les comunitats lingüístiques que han participat d'aquest esforç han creat continguts i s'han estructurat al voltant de textos. Tot això que dic és exactament vàlid per al català: el primer punt de la meua exposició era l'estructura dels nous llenguatges, el segon el desenvolupament a partir de les creacions personals, el tercer és el pes dels continguts.

El problema és, doncs, que no n'hi ha prou amb comprendre que es tracta de valors democràtics i de comunicació dins una certa lllibertat. Que hi ha textos en joc, em sembla obvi (i crucial, des d'una perspectiva universitària). Els qui es van inventar el Yahoo (el primer cercador d'informació a internet) havien llegit Jonathan Swift. La nostra navegació, ¿de quina tradició parteix? ¿Les nostres pel.lícules tenen un suport literari? ¿Som dins o fora del corrent del Yahoo? Quina és ací la mirada d'Ulisses? Les comunitats virtuals decidiran també en quin grau donen suport a la comunicació textual. Hi ha indicis que la virtualitat parteix sobretot del formalisme (modern) i de la idea de transmissió (la metàfora del fil que s'allarga). Ivan Illich en va parlar prou clarament ara fa ja deu anys ("Un alegato en favor de la investigación de la cultura escrita lega", dins Cultura escrita y oralidad, Olson & Torrance (eds.), Gedisa, 1995, 47-70). No veig pas per què no hauríem de fer crítiques al formalisme (que defensa que el millor són els bons programes i que cal desfer-se dels vells com més aviat millor). La necessitat d'adequar constantment la memòria de l'ordenador ataca directament qualsevol idea elemental de memòria. No veig pas tampoc per què no hauríem de criticar la preocupació estricta per la transmissió: no es tracta pas d'eines que només allarguin o expandeixin el que fem, aquest és el punt.

La memoria d'Ulisses ens recorda que els continguts formen part de la informació. Les nostres històries són les històries que sabem, les que ens han contat, i les que expliquem nosaltres mateixos. Seria una llàstima que no les sabéssim traslladar als nous mitjans, que no sabéssim compondre-les amb el nou llenguatge. Acabaríem produint molt disseny i poc seny. Les nostres navegacions --sense l'alfabet-- podrien resultar simples formalismes. L'exemple d'Ulisses (dins una alfaweb imaginari) és la darrera paradoxa amb què cal comptar. Si esmentem el primer navegador és perquè representa per a molts de nosaltres la tradició de la lectura, l'aprenentatge de contextos (d'història) a partir de textos: són les lectures en contacte de tota la vida. L'esmentem també perquè correm el risc d'oblidar tot això; sense aquesta operació de lligar nous valors amb els valors d'una antiga empresa, podria ben bé ser que acabéssim pensant que el món va començar amb Blade Runner.
 

Lleida, gener del 1977