Si tu em dius on plores jo et diré
on dina la Sibil.la de Cuma,
el seu menú de sofre i sorra negra,
les clòtxines i els pops que devora rient,
i com es llança des del penyasegat amb l'ampolla de vi,
com al darrere d'Ischia s'engreixa i s'enclenxina.
Quatre Cristos barrocs mocant-se la interpreten
segons les campanades --i tu plores amb els pantalons
baixats, davant el castell, la mare que no ve.
Oh Nàpols, oh brogit! Corre cap al teu fons!
El venedor d'orxata i el mariner de Capri
conspiren per un furt. Les sàvies llambordes
s'aixequen ben vestides com senyores antigues
i el tramvia nocturn secreta el teu desig.
Plores, i entre el vi blanc veus el Crist de l'Angúnia
prenent uns calamars. Nàpols, tomba de les estàtues,
camí del més enllà, dis-me, si pots, si és que
Goethe ho sabia, si pares i fills són la mateixa cosa,
si la dona va pujar al Vesubi, si l'Avern està brut
i es moren els ocells, si amb tots els meus sabers
tanco el cercle i em cremo, si aquesta anada a Capri
no serà una crida espantosa del continent cap al contingut,
una amenaça materna de l'amor, un pensament un dia.
Te'n vas amb la Sibil.la de bracet per coberta,
contemplant el perfil de la costa com una enciclopèdia,
i els pantalons et cauen quan et torques les llàgrimes.
Te'n vas i no et mous, i el vaixell tampoc marxa.
La Sibil.la s'enfila a la torre de guaita i tu
amb els estrangers parles d'ecologia. Ric
i no tinc humor, és la malenconia
--ja se sap, és fecund,
sobre els papers reposa el moribund.