EL VELL CATO

O DIÀLOGO SOBRE LA VELLESA

A TITO POMPÒNIO ÀTTICO

 

 

CAPÍTOL PRIMER

CÍCERO MANIFESTA ELS MOTIUS QUI LI HAN FET EMPRENDRE AQUESTA OBRA

1. ¿Si del teu cor vexat repel·lint los enfados,

jo puc tranquil·litzar el teu pobre esperit,

si puc del teu dolor portar-hi un dolç olvit,

qual serà, estimat Tito, [1] el preu dels meus cuidados?

Perquè, en efecte, mon amic Àttico, m'apareix que puc servir-me aquí, parlant-vos a vós, d’aquests mateixos versos amb què parlà a Flaminino,

Aquell bon personatge, aquell poeta agut, [2]

pobre, sí, de caudal però ric de virtut.

Encara que jo sé molt bé que vós no sou així com Flaminino, [3]

Sol·lícit nit i dia, a causa de la por

que tenia en tot temps imprimida en son cor.

Jo conec la moderació i l’equanimitat del vostro ànimo; i sé que vós no sols haveu portat d’Atenes el renom d’Àttico, si que també la humanitat i la sabiduria: amb tot això consider que deu haver-hi certes coses [4] qui, així com succeeix amb mi mateix, vos mouen més vivament; però això demana una molt més gran consolació, que és precís diferir per un altre temps. Per ara, doncs, jo he pensat escríurer-vos únicament alguna cosa sobre la vellesa.

2. El meu intent és d’aliviar-nos, tant a mi com a vós, d’aquest feix de la vellesa, qui nos és comú a tots dos, i comença ja a esser-nos pesat o, per lo menos s’acumula sobre nosaltres; encara que jo sé que vós el suportau, i el suportareu sempre amb aquella tranquil·litat i sabiduria que soleu fer veure amb tot lo demés. Però volent escriure sobre la vellesa, jo no veia altri a’n qui pogués, millor que a vós, dedicar aquesta obra de la qual la utilitat havia d’esser-nos comuna. Tant m’ha alegrat el treballar sobre aquesta matèria, que no sols m’ha fet olvidar les molèsties de la vellesa, sinó que encara me n’ha fet formar una imatge agradable.

3. Per això, doncs, jamai podríem bastant dignament alabar la filosofia, perquè amb ella l’home pot aprendre d’esser feliç tot el temps de la seua vida: ella té encara molts altres avantatges que jo he explicats ja en diferents ocasions i dels quals no deixaré de parlar sovint: però en aquesta obra que ara vos enviï, no es tracta sinó de la vellesa. Jo faig parlar, no Titon, així com Aristo de Quio, [5] perquè les proves de la fàbula són poc convincents; sinó el vell M. Cato, a fi que el discurs sia de major autoritat: ell respon a Cípio i a Lèlio qui admiren tots dos amb quina facilitat ell suporta la vellesa: si ell fa veure aquí més erudició que en los llibres que nos ha deixats, lo haveu d’atribuir a l’estudi del grec, que tot lo món sap haver estat la seua passió en la seua vellesa. ¿Però per què allargar-me encara més? Cato va a parlar i explicar-vos ell mateix lo que jo pens sobre la vellesa.

 

CAPÍTOL SEGON

CÍPIO i LÈLIO ADMIREN AMB QUINA FACILITAT CATO SUPORTA LA VELLESA I DESITGEN APRENDRE DE SUPORTAR-LA DEL MATEIX MODO QUAN SERAN VELLS

4. Cípio. Jo solec admirar bastant sovint, il·lustre M. Cato, juntament amb aquest mon amic C. Lèlio, la gran sabiduria qui reina en totes les vostres accions; però lo qui més nos sorprèn és de veure que la vellesa no vos sia fastidiosa; essent així que el major nombre dels qui arriben a n’aquesta edat, se’n sol queixar, fins a dir i tot, que és un pes qui excedeix el de l’Etna.

Cato. Lo que vosaltres admirau Cípio i Lèlio no és cosa molt difícil, perquè a tota persona qui no té en si mateix el principi de la felicitat, qualsevol edat li serà incòmoda; i, per el contrari, aquell qui troba en si sol tot lo que es necessita per esser feliç, no compta per mal res de lo qui està en l’orde de la naturalesa: en cuio gènero està en primer lloc la vellesa, qui és l’objecte dels desigs de tot lo món i que tots acusen després, quan hi són arribats: tan gran és la injustícia i la inconseqüència de l’error. Tots se queixen que la vellesa és vinguda més prompte de lo que pensaven. Però jo voldria que em diguéssien, primerament, ¿què és lo qui els fa discórrer i viure tan enganyats? Perquè, ¿que per ventura el passatge de la joventut a la vellesa seria més prompte que el de la infància a la joventut? Ademés que si ells visquéssien vuit-cents anys, ¿com pensen ells que la vellesa pogués esser-los menos grave que a l’edat de vuitanta? El temps passat, per llarg que fos, no sabria consolar una vellesa inconsiderada.

5. Per lo que aquesta sabiduria que vosaltres admirau (¡la qual jo desitjaria que fos digna de la vostra opinió i del renom que ella m’ha merescut!) consisteix en seguir la naturalesa com a guia la més segura i subjectar-se a les seues lleis, com si fóssien d’un déu; perquè no és verosímil que ella, després d’haver judiciosament dispost les altres parts de la vida, n’hàgia negligit l’última, així com un mal poeta qui es deshonra al darrer acte. Sinó que era necessari que totes les coses tenguéssien el seu terme, el seu punt de caducitat i de destrucció, així com la fruita de los arbres, i els demés fruits de la terra, qui decauen luego que són madurs; això és, doncs, lo que un home savi ha de sebre sofrir amb paciència: perquè, ¿no seria lo mateix resistir a la naturalesa que voler imitar els gigants [6] qui combaten contra els déus?

6. Lèlio. Per lo mateix, il·lustre Cato, jo vos assegur de part meua, i àdhuc de part de Cípio, que la major alegria que podríeu donar-nos, suposat que esperam (o per lo menos desitjam) arribar a la vellesa, seria que vós vos dignàssieu instruir-nos anticipadament de quin modo podríem més fàcilment suportar el pes d’aquella edat incòmoda.

Cato. Amb molt de gust, estimat Lèlio; especialment si, així com deis, vos ha d’esser agradable a tots dos.

Cípio. Sí, venerable Cato, nosaltres gustarem molt, si no vos ha d’esser molest, que vós nos fésseu conèixer qual és aquesta edat en què sou arribat, qui és com el terme d’aquella llarga carrera que heu correguda, i en què nosaltres havem d’entrar en son temps.

 

CAPÍTOL TERCER

QUEIXES QUE SOLEN FER ELS VELLS. QUE ÉS ALS COSTUMS QUE SE N’HA D’IMPUTAR LA CULPA. RECURSOS DE LA VELLESA

7. Cato. Jo faré lo que podré, Lèlio, per satisfer-vos i, en efecte, jo som estat present moltes vegades a les queixes que feien alguns vells com jo (puix que, segons diu un antic proverbi, els qui són d’una mateixa edat són molt bons d’anar junts); entre altres coses, doncs, lo de que més solien lamentar-se C. Salinator i Cip. Albino, tots dos hòmens consulars, i casi de la mia edat, era de no poder gosar més d’aquells deleites, sens els quals ells no apreciaven la vida per res; i de vèurer-se despreciats d’aquells qui altre temps els cercaven: però les seues queixes no m'apareixien justes. Perquè, si això fos un defecte de la vellesa, lo mateix me succeiria a mi i a tots los altres vells; no obstant, jo puc dir haver-ne conegut molts qui no es queixaven de la vellesa; qui no miraven per un mal havent-se sostrets del jou de les passions i qui no eren despreciats. Per lo que jo dic que és als costums que s’ha d’imputar la culpa de totes aquestes queixes i no a l’edat, puix que els vells moderats, sociables i humans passen una vellesa agradable; però la inquietud i la inhumanitat és molesta a tota edat.

8. Lèlio. Lo que vós deis és ver, il·lustre Cato: però qui sap, vos respondria algú, que la vellesa vos apareix a vós més suportable, a causa del vostro crèdit, de les vostres riqueses i de la vostra autoritat, i que no amb tothom pot esser lo mateix.

Cato. No té dubte, Lèlio, que és alguna cosa, però no consisteix tot amb això: si no, vegem la resposta que, en una disputa, féu Temistocles a un home de l’illa de Serifa, com aquest li digués que, si ell era il·lustre, lo devia no a les seues pròpies virtuts, sinó a la reputació de la seua pàtria: "enc que fos jo de Serifa", li respongué Temístocles, "no seria un home vil, i tu, enc que fóssies d’Atenes, no per això valdries més de lo que vals". Lo mateix es podria dir de la vellesa: que ella no deixa d’esser suave per el savi encara que pobre, i fastidiosa per l’insensat àdhuc en la mateixa abundància.

9. Per lo que sapiau, Cípio i Lèlio, que els millors recursos de la vellesa són los arts i l’exercici de les virtuts; qui, per molt que un vísquia, produeixen sempre a la fi un fruit preciós al qui ha tengut el cuidado de cultivar-les en totes les edats de la seua vida; no sols perquè elles no nos abandonaran jamai, àdhuc en l’edat més avançada (lo qui ja és molt), sinó encara perquè el testimoni d’una consciència pura i la memòria de moltes accions virtuoses són d’una gran satisfacció.

 

CAPÍTOL QUART

AMISTAT DE CATO AMB Q. FÀBIO MÀXIMO. ELOGI DE FÀBIO

10. Jo vaig fer amistat en la mia joventut amb Q. Màximo, aquell mateix qui reprengué Tarento; i, no obstant la seua vellesa, l’estimava com si fóssiem tots dos d’una igual edat; perquè en ell la gravetat era temperada per l’afabilitat, i la vellesa no havia mudat res dels seus costums: és ver que, quan jo vaig començar a freqüentar-lo, ell no es trobava encara en una extrema vellesa, però ja era d’una edat bastant avançada; puix que ell havia estat fet cònsol la primera vegada un any després del meu naixement; i es trobava ja en el quart consolat, quan jo vaig sortir la primera vegada en campanya, baix les seues ordes, per anar al siti de Càpua, i passats cinc anys vaig servir encara al siti de Tarento: quatre anys després vaig esser creat qüestor, durant el consolat de Tuditano i Cetego: ell era aleshores molt vell i no obstant, féu passar la llei Cíncia sobre els dons i els presents. [7] En aquesta edat tan avançada, en mateix temps que ell demostrava a la guerra les forces de la joventut, sabia [8] reprimir amb la seua paciència l’ardor fogós d’Annibal: per això, Ènnio el nostro amic fa un bell elogi d’aquest hèroe:

Qui sol podríem dir que amb la seua paciència

ha restablert l’estat d’una gran decadència,

preferint en tot temps, a pesar del rumor,

a la nostra salut, àdhuc son propi honor:

però el temps l’ha pagat, consagrant a sa glòria,

d’esta rara prudència, una feliç memòria.

11. Però, ¿què activitat i prudència no féu veure ell per reprendre Tarento? Jo mateix vaig esser testimoni de la resposta que ell féu a Salinator, qui, després d’haver perdut la vila, s’era refugiat dins la fortalesa i es gloriava encara dient: "és a mi, Q. Fàbio, que poden agrair-me d’haver reprès Tarento". "Sí", replicà Fàbio rient, "perquè jamai jo l’hauria represa, si vós no me l’haguéssiu deixada prendre". Però si ell fonc il·lustre en les armes, no lo fonc menos en la toga: puix que ben lluny d’imitar en el seu segon consolat la inacció del seu col·lega Cip. Carvílio, ell sol s’oposà amb tota la seua força, als Tribunos C. Carvílio, i C. Flamínio, qui, en despreci de l’autoritat del Senat, passaven avant en fer parts i distribuir el territori de la Gàl·lia i de Pisa: i, essent auguro, [9] tengué el coratge de dir que obraven sempre amb felices auspicis aquells qui obraven en favor de la República; però que aquells qui feien alguna cosa contra la República obraven sempre contra els auspicis.

12. Jo he conegut encara en aquest gran home moltes altres calitats heroiques: però no hi ha res més admirable que la seua constància en la mort del seu fill, qui ja era home il·lustre i consular: la seua oració fúnebre està a vista de tot lo món; quan un la llig, ¿qual és el filosof qui no aparèguia despreciable? I no és a dir que ell fos gran solament en les accions públiques, sinó que lo era també en les coses familiars: ¿quina conversa?, ¿quines lliçons?, ¿què notícia de l’antiguitat?, ¿què ciència del dret de los augúrios? I ademés de tot això, molta literatura, a lo menos per un romà: [10] ell tenia present no sols totes les nostres guerres, si que també aquelles de les nacions estrangeres: de modo que jo gustava tant aleshores d’escoltar els seus discursos, que al parèixer em sentia de lo qui havia de succeir, que, després de la seua mort, no quedaria algú qui pogués instruir-me’n.

 

CAPÍTOL QUINT

QUE LA VIRTUT FA LA VELLESA MÉS SUPORTABLE. EXEMPLES D’AQUESTA VERITAT

13. ¿A què fi, doncs, tot aquest gran elogi de Fàbio? Perquè de resultes ja veis clarament que no es pot sospitar una semblant vellesa d’haver estat infeliç. És ver que no tots poden esser Cípios, o Fàbios, per recordar-se de conquistes, de victòries sobre mar i terra, de combats i triumfos: però no obstant una vida tranquil·la, pura i honesta és igualment terminada per una vellesa suave i feliç, qual, per exemple, sabem que fonc la de Plato, qui morí a l’edat de 87 anys, tenint encara la ploma en les mans: qual fonc encara la vellesa d’Isòcrates, qui a l’edat de 94 anys escrigué el seu Panatenaico i en visqué encara 5 més: el seu mestre, Gòrgies de Leonta, complí l’edat de 107 anys, sens cessar jamai d’estudiar i treballar; i responent un dia a algú qui li preguntava a què fi desitjava viure tant, "és", digué ell, "perquè jo no tenc res que reprendre a la mia vellesa". Bella resposta, i digna d’un savi.

14. I en efecte, los insensats, per disculpar-se, acumulen sobre la vellesa els vicis qui són propis del seu caràcter: però no era així que pensava aquell de qui jo he parlat, poc hi ha, Ènnio:

Com un cavall briós, qui entre altres d’esta espècie

ha triumfat sovint en los jocs de la Grècia.

A l’últim, quan ja sent enflaquir-se el seu cos,

sa vellesa, tranquil, passa en un dolç repòs.

Acompara la seua vellesa a la d’un cavall vigorós i vencedor, vosaltres podreu recordar-vos d’haver-lo vist. T. Flamínio i M. Acílio, qui ara són cònsols, són entrats en exercici 19 anys després de la seua mort: i ell morí durant el segon consolat de Cèpion i de Filip: quan jo, qui aleshores tenia 65 anys, vaig tenir encara bastant força i bon pit per publicar la llei Vocònia. Ènnio a l’edat de 70 anys (qui fonc el terme de la seua vida) suportava amb tanta facilitat la vellesa i la pobresa, aquests dos càrrecs, qui apareixen tan feixucs que s’havia pogut dir que més tost li servien de deleite.

15. No obstant, quan jo lo consider, trob quatre motius, sobre els quals es funden tots aquells qui diuen que la vellesa és infeliç, i són: primerament, que ella nos aparta dels negocis; segonament, que nos enflaqueix el cos; tercerament, que nos priva de casi tots los deleites; quartament, que és vesina de la mort. Però examinem ara, si vos apareix, qual és la força i la solidesa de cada qual d’aquests diferents motius.

 

CAPÍTOL SISÈ

QUANT INJUSTS SÓN ELS MOTIUS QUE FAN APARÈIXER QUE LA VELLESA ÉS INFELIÇ

La vellesa nos aparta dels negocis. ¿De quins negocis? ¿Seria acàs d’aquells qui demanen la força de la joventut? Però, ¿que per ventura no n’hi ha d’altres qui són propis de la vellesa i que l’esperit dirigeix per flac que sia el cos? ¿D’aquest modo, doncs, no eren útils per res un Q. Màximo, un L. Paulo, vostro pare, Cípio, i sogre del meu respectable fill? ¿I tants d’altres vells, els Fabrícios, els Cúrios, els Coruncànios, quan ells sostenien la República amb els seus consells i la seua autoritat?

16. Àppio Claudio era vell i cego i, no obstant, quan el Senat s’inclinava a fer la pau i concloure un tractat amb Pirro, tengué bastant força per dir aquestes belles paraules que Ènnio posà en vers:

¿Quina fatalitat, Senat savi i prudent,

ha desviat avui tot vostro enteniment,

per fer-vos apartar del bon seny que tenien

i del recte camí que fins aquí seguien?

Lo restant té la mateixa força, i aquesta obra vos és bastant coneguda; ademés que el discurs d’Àppio [11] existeix en son original. Ell el pronuncià 17 anys després del seu segon consolat, que un interval·lo de 10 anys separà del primer, antes del qual ell havia estat censor. D’on es segueix que ell era molt vell quan Pirro nos feia la guerra; no obstant, així lo refereixen tots los antepassats.

17. No és, doncs, ver dir que la vellesa no és pròpia per els negocis, puix que és lo mateix com si un digués que el pilot no fa res dins un vaixell, perquè ell reposa tranquil sobre la popa servant el timó, mentres que tots los altres estan en moviment, uns qui munten dalt l’arbre, altres qui maniobren, altres qui tomben. Que ells vells no fàcien lo que fan els joves, a la bona hora: però ells fan coses de major importància i de més profit. Les grans coses no s’executen amb la força ni la lleugeresa del cos, sinó amb el consell, l’autoritat i la reflexió; per conseqüent, això és un fons qui més tost augmenta, ben lluny de pèrdrer-se a mesura que l’home torna vell.

18. A no esser que vosaltres me mireu també a mi com un home inútil, perquè després d’haver servit en diferents guerres, després d’haver estat soldat, tribuno, tinent-general, i cònsol, ja no vaig més avui a la guerra. Però si jo no hi puc anar, a lo menos indic al Senat a’n qui i com és, que ell l’ha de fer: hi ha molt de temps que l’aconsell contra Cartago, [12] qui no cessa de fomentar secretament un mal intent contra nosaltres, i no estaré tranquil fins que la vègia destruïda enterament.

19. ¡Vúlguien els déus immortals, estimat Cípio, [13] reservar-vos aquesta palma i abandonar a la força del vostro braç, lo qui escapà d’aquell del vostro avi! Hi ha 35 anys que ell és mort: però la memòria del seu nom es perpetuarà eternament. Ell morí un any antes que jo fos censor, 10 anys després del meu primer consolat, en el qual ell fonc fet cònsol segona vegada. Però, ¿creis vosaltres que si ell fos arribat a l’edat de 100 anys s’hagués penedit jamai de la seua vellesa? I, no obstant, no seria estat més propi per córrer; ni per saltar, ni per manejar una llança, o aprovar-se amb l’espasa; però en lloc de tot això ell hauria fet servir la seua prudència i la seua raó i sabiduria, lo qui no és pot negar qui no s’encóntria amb els vells, altrament no s’hauria donat el nom del Senat al consell supremo.

20. A Lacedemònia els primers magistrats sempre són vells, i és amb aquest nom que van designats. I, si vosaltres volíeu prendre la pena de lligir, o d’oir la història dels pobles estrangers, veuríeu que les més poderoses repúbliques sempre han estat arruïnades per els joves i que no han estat sostengudes o restablertes sinó per els vells.

¿Digau-nos com tan prest, i què és que pot esser,

qui d’un tan gran Estat ha perdut el poder?

A n’aquesta pregunta qui és dins una obra de Névio [14] es fan moltes respostes, i particularment aquesta:

La causa és de tenir los empleos donats,

a joves oradors poc experimentats.

I en efecte, la temeritat és pròpia de la joventut, i la prudència, lo és de la vellesa.

 

CAPÍTOL SETÈ

QUE LA MEMÒRIA NO DISMINUEIX EN LA VELLESA NI L’ESPERIT ES DEBILITA MENTRES QUE ESTÍGUIEN EN EXERCICI

21. Però la memòria disminueix: sí, quan no és té cuidado de cultivar-la, o quan ella és naturalment ingrata. Temistocles [15] havia après de memòria el nom de tots los ciutadans d’Atenes: ¿i creis vosaltres que en la seua vellesa ell prengués jamai Lisimaco per Arístides? No solament jo conec aquells qui viuen; sinó que sé també qui eren els seus pares i els seus avis: i, lligint los epitafis dels seus sepulcres, no tem (lo que diuen) de perdre la memòria: ans bé, allò me renova l’espècie d’aquells qui ja no existeixen: ni jo he sentit dir jamai que un vell hàgia olvidat a on tenia escondit el seu tresor: ells se recorden molt bé de tot lo qui los interessa; com són citacions fetes o rebudes, deutes actius o passius.

22. ¿Què direm dels jurisconsultos?, ¿dels pontífices?, ¿de los auguros?, ¿dels filosofs? ¿Quantes coses tenen ells en memòria en la seua vellesa? L’ingeni no s’extingueix en los vells, quan ells persisteixen en el treball; i això no sols se verifica en les persones il·lustres i de dignitat, si que també amb aquelles qui passen una vida privada i quieta. Sòfocles escrigué tragèdies fins a l’últim punt de la seua vellesa: i com aquella ocupació aparegués distrèurer-lo del cuidado dels negocis de casa, els seus fills el citaren en judici; demanat que fos privat de l’administració com a incapaç, i casi fora d’enteniment, així com s’acostuma aquí fer interdir l’heretat a tots aquells qui mal administren els seus béns. Sòfocles per tota defensa portà, segons diuen, aquella tragèdia intitulada Èdipes Coloneo, [16] que es deixava d’acabar i, després d’haver-la lligida tota davant els jutges, els preguntà si aquella obra apareixia esser feta d’un home qui hagués perdut l’enteniment: en cuia conseqüència fonc absolt i alliberat.

23. ¿Veis, doncs, com la vellesa no ha privat jamai dels seus estudis aquest poeta, ni Homero, ni Hesíodo, [17] ni Simònides, [18] ni Estesícores, ni aquells altres dels quals he parlat ja, Isòcrates i Gòrgies; ni per últim aquells prínceps de la filosofia, Pitàgores, Demòcrito, Plato, Hemòcrates, i els qui seguiren després Zènon, Cleanto i Diògenes l’estoic, que vosaltres haveu vist a Roma? ¿Ans bé com la seua aplicació és estada igual i fructuosa fins a la fi de la seua vida?

24. Però deixem anar els qui han florit en aquestes ocupacions sublimes, jo puc anomenar-vos àdhuc pagesos romans del territori sabino, qui són els meus vesins i amics. No es fa casi ningun dels treballs més essencials en el camp com són sembrar, segar i replegar la collita, que ells no hi sien presents: és ver que això és menos sorprenent: perquè ningú és tan vell que no pènsia poder viure encara un any més; però ells treballen també moltes vegades i saben positiu que no és per ells.

Ell planta dins son camp i treballa amb afany,

sabent que els qui vindran en tendran sols el guany.

Com diu Estàcio [19] en los Sinefebos. Per això és que el cultivador per vell que sia, si se li pregunta per qui planta, luego respondrà: per obeir als déus immortals, qui no sols han volgut que els meus antepassats em deixàssien a mi aquests béns, sinó que jo els conservàs per els meus descendents.

 

CAPÍTOL VUITÈ

QUE ELS VELLS PRUDENTS NO SÓN AVORRITS I QUE NO ELS FALTEN OCUPACIONS PRÒPIES PER ELLS

25. Lo que Cecílio [20] fa dir al vell cuidadós de lo venidor és molt més prudent que quan diu:

En veritat te dic, importuna vellesa,

que, quan amb tu no hagués altre vici o flaquesa,

bastant és certament i demés aquest sol,

que el qui viu molt sovint veu coses que no vol.

Perquè un veu també moltes coses que està content d’haver vistes: i en quant a les qui no agraden, lo mateix succeeix en la joventut. Lo qui diu el mateix Cecílio a altra part és també falsíssim:

Lo que jo en la vellesa em pens que és més trist

és esser en tot lloc odiós i mal vist.

26. Millor diríem respectat que no odiós: perquè així com els vells prudents s’alegren de tractar amb una joventut ben educada, cuia correspondència apareix que recrea la seua vellesa, així mateix els joves s’alegren d’oir els preceptes que els vells los donen, qui los inspiren l’amor de la virtut; vosaltres, per exemple, jo veig clarament que m’apreciau no menos a mi de lo que jo vos apreciï a vosaltres. Ja veis, doncs, que la vellesa, lluny d’esser sens força i sens acció, és per el contrari activa i sempre ocupada, relativament al gust qui ha dominat en el curs de la vida. Però, ¿no podria jo dir encara que ella s’instrueix? Així com veim que un poeta ha dit de Solon, que ell se gloriava d’aprendre sempre alguna cosa tant com tornava vell; i així com he fet jo mateix, qui en la mia vellesa he estudiat la llengua grega, i l’he apresa amb tanta aviditat com un qui desitja estancar-se una gran set, perquè volia fer-me familiars aquelles coses d’on veis que trec els meus exemples; quan jo he sabut que Sòcrates havia après de sonar un instrument de música (lo qui era comú entre los antics) he tengut enveja d’imitar-lo, però a lo menos he après la seua llengua.

 

CAPÍTOL NOVÈ

QUE ELS VELLS TENEN BASTANT FORÇA PER COMPLIR AMB LES SEUES OBLIGACIONS

27. La flaquesa del cos és el segon vici que s’imputa a la vellesa; però en quant a mi, és ben cert que jo no desig ara les forces de la mia joventut, així com ni aleshores desitjava tenir les d’un bou o un elefant: és necessari conformar-se amb l’estat en què un se troba; i no fer res que no sia proporcionat a les seues forces. I si no digau-me, ¿quina expressió pot haver-hi més abominable que aquella de Milon [21] el Crotoniato? El qual, essent ja vell i veent un dia alguns atletes exercitar-se en la carrera, exclamà amb les llàgrimes a los ulls: ¡ells ja no són més bons per res!, mirant-se el braços. I tu lo ets encara menos que ells, home frívol: la teua reputació no et ve de tu, sinó dels teus musclos i dels teus membres. Jamai una semblant queixa és sortida de la boca d’un Secs. Èlio, d’un T. Coruncànio, qui vivia molt de temps antes, ni d’un Cràssio, qui s’és mort poc ha, d’aquests grans hòmens qui foren legisladors dels seus conciutadans i dels quals la sabiduria no acabà fins a la mort.

28. Jo no vull dir que, per exemple, un orador no pèrdia en la seua vellesa: perquè el seu ofici no sols demana ingeni, si que també força i acció. Amb tot això és conserva, jo no sé com, àdhuc en la mateixa vellesa, una certa harmonia en la veu, qui caricia l’orella i que jo no he perdut encara per molt que sia vell, com vosaltres veis; el mateix flegma en la narració té una certa dignitat qui fa que un discurs simple, però ben escrit, sempre dóna gust en la boca d’un vell: però àdhuc quan un no pogués arribar a n’això, sempre podria a lo menos instruir Cípio i Lèlio. I ¿què és pot desitjar més agradable, que una vellesa honrada de la companyia d’una joventut estudiosa?

29. Però, ¿que per ventura es voldria negar àdhuc a la vellesa la força d’instruir i encaminar la joventut, d’ensenyar-la en la pràctica de la seua obligació? ¿Quina ocupació, doncs, pot haver-hi més honrosa? En quant a mi, jo mirava com a ditxosos els dos Cípios N. i Pub. i els vostros dos avis, [22] L. Emílio i el primer Africà, de tenir sempre prop de si una multitud de joves nobles. I en efecte, no obstant la debilitat o la pèrdua de les forces, sempre és ditxós de poder instruir los altres: ademés que aquesta falta de forces és lo més sovint originada menos de la vellesa que dels vicis de la joventut; perquè la joventut intemperant i desreglada no transmet a la vellesa sinó un cos estregat.

30. Ciro, [23] segons diu Xènofon, en aquell discurs que féu antes de morir, essent així que era molt vell, diu que jamai ell havia conegut que tengués en la seua vellesa menos força que quan era jove. Jo mateix, quan era jove, me record haver vist L. Metel·lo, [24] qui fonc fet gran pontífice quatre anys després del seu segon consolat, i exercità aquesta dignitat per espai de 22 anys; la seua vellesa fonc tan sana i vigorosa, que jamai ell plorà les forces de la joventut. No és necessari que vos pàrlia de mi mateix, encara que això sia el defecte dels vells, i que se nos lo pàssia voluntàriament.

 

CAPÍTOL DESÈ

QUE NINGÚ S’HA DE GLORIAR DE LES SEUES FORCES I QUE CADA ESTAT DE LA VIDA TÉ EL SEU TEMPS

31. ¿Veis vosaltres com dins Homero Néstor exalta tan sovint ell mateix el seu propi mèrit? Ell corria aleshores la tercera edat d’un home, i no tenia que témer de que s’atribuís a la vanitat, o a la xarlataneria, les veritats que publicava en favor seu; perquè (com diu Homero) els discursos qui sortien de la seua boca eren més dolços que la mel, a cuia suavitat no contribuïa en res la força del cos; i amb tot això Agamèmnon, aquell gran general de la Grècia, no desitja jamai tenir deu Ajax, sinó deu Néstors; perquè deia ell que amb deu hòmens semblants estava segur que Troia perillaria dins breu temps.

32. Tornem ara a nosaltres: jo tenc 84 anys i volgués déu que pogués dir lo mateix que Ciro; però jo dec confessar que en veritat no em trob amb tanta força com quan era soldat, o qüestor en la guerra púnica, o cònsol en Espanya, o quatre anys després tribuno militar als Termòpiles, [25] a on vaig pelear baix les ordes del cònsol M. Acílio Glabrion: no obstant, (com vosaltres veis) la vellesa no m’ha totalment debilitat, ni reduït a l’estat de no poder fer res; el Senat, la tribuna de les arengues, els meus amics, els clients i les hostes no han sofert res de la disminució de les mies forces: ni jo he aprovat jamai aquell antic proverbi tan alabat qui diu que aquell qui vol esser vell molt de temps ha de començar a esser-lo de bona hora. Jo estim més esser-lo menos, que tornar vell antes de la vellesa. Per això també no hi ha res que m’impedèsquia de donar audiència a tots aquells qui vénen a vèurer-me.

33. Jo no som tan fort com vosaltres, és ver. Però vosaltres no lo sou tant com el centurió T. Pòncio: i ¿que per això valeu vosaltres menos que ell? Mentres que un home ténguia una força regular i la sàpia emplear, fent tot lo que pot quan es presenta l’ocasió, no es requereix més; i, si ell és raonable, no en desitjarà més. Es diu que Milon en uns jocs olímpics portà la distància d’un estàdio [26] un bou viu sobre les espatlles. No obstant, ¿estimaríeu més vosaltres tenir la força de cos de Milon, que la de l’ingeni de Pitàgores? Gosau a la bona hora d’aquests avantatges mentres que els posseïu; però no aneu a plorar-los quan los haureu perduts: perquè seria lo mateix que plorar la infància en la joventut, i la joventut en l’edat viril. La vida té un curs arreglat i el camí que la naturalesa segueix és un i simple; cada edat té un caràcter determinat; de modo que la debilitat de la infància, l’ardor de la joventut, la gravetat de l’edat viril i la caducitat de la vellesa són en l’orde natural, i deuen arribar necessàriament en son temps.

34. Jo conec bé, estimat Cípio, que vós no ignorau com viu encara a l’edat de 90 anys Massinissa, [27] l’hosta de la vostra casa: si ell comença un viatge a peu, no munta jamai a cavall; si parteix a cavall, no posa peu en terra, que no sia arribat; ni per pluja, ni per fred jamai es cobreix el cap; ell gosa d’una complexió seca; i dóna mà a tots los càrrecs reals. L’exercici i la temperància poden, doncs, conservar a la vellesa algun tant del seu primer vigor.

 

CAPÍTOL ONZÈ

QUE NO FALTEN FORCES A LA VELLESA O PER LO MENOS NO LI SÓN NECESSÀRIES

¿No hi ha forces en la vellesa? Però no es requereix que ella en ténguia. Les lleis i los instituts la dispensen de les funcions qui demanen un cos robust: de modo que ben lluny d’exigir de nosaltres més de lo que podem, àdhuc no se nos demana tot lo que podem.

35. Però, me replicarà algú, hi ha vells tan flacs, que són incapaços de la menor obligació i del menor càrrec. Això és un vici del temperament i no l’atribut de la vellesa. ¿Què complexió més flaca que la del vostro pare adoptiu, i fill del gran P. Cípio l’Africà? ¿què salut més tènue, si àdhuc en mereixia el nom? Sens això, ell seria estat un segon resplandor de la República: perquè a la grandesa d’ànimo, que havia heretada del seu pare, ell anyadia major erudició. ¿Quina meravella, doncs, que hi hàgia vells flacs i valetudinaris, si la mateixa joventut no n’està exempta? És necessari, Cípio i Lèlio, resistir a la vellesa i fer tot lo possible per poder compensar els seus defectes. És necessari combàtrer-la per destruir-ne els vicis, així com faríem d’una malaltia.

36. És necessari tenir cuidado de la salut: fer exercicis moderats, menjar sols per recobrar les forces, i no per estregar-les. Però sobretot no posar únicament l’atenció en el cos, si que també a l’esperit, i més encara en el cor: perquè l’esperit en la vellesa és com un llum qui s’apaga luego que li falta oli. I en efecte, tant com la fatiga i el treball agraven el cos, tant més l’exercici dóna a l’esperit un nou vigor. Quan Cecílio anomena els vells "imbècils" i "ridículs", vol parlar d’aquells qui no tenen judici, memòria ni conducta: i això no són vicis units a la vellesa, sinó als vells inhàbils, peresosos i atordits: perquè, així com el llibertinatge i el desreglament són més tost els vicis dels joves que dels vells, però no de tots los joves, sinó d’aquells qui són dissoluts, així mateix és d’aquelles alienacions d’esperit (qui s’anomenen deliri) i qui són un defecte no de la vellesa, sinó dels vells fútils.

37. Àppio, encara que vell i cego governava la seua casa, qui consistia amb quatre fills hòmens fets, cinc filles i una multitud de clients: [28] tenint sempre el seu esperit atent, com un arc vibrat, i esforçant-se per no deixar-se abatre del pes de l’edat: ell conservava no sols tota la seua autoritat, sinó una espècie d’imperi sobre tots aquells qui dependien d’ell: era temut dels seus esclaus, respectat dels fills, estimat de tot lo món: i feia observar en la seua casa els costums i la disciplina dels nostros antepassats.

38. Doncs la vellesa sempre és respectada, si ella sap fer valer la seua autoritat i mantenir els seus drets fins el darrer sospir, sens deixar-se subjugar: i jo gust de veure un jove qui anticipa sobre la vellesa; i un vell qui es conserva jove: perquè d’aquest modo no seria l’esperit de l’home, sinó el cos, qui tornaria vell. Jo treball actualment el meu setè llibre de los orígens: [29] replec tots los monuments de l’antiguitat: i acab de perfeccionar totes les causes cèlebres que he pledejades: escric sobre el dret de los auguros, sobre aquell dels pontífices, sobre el dret civil: i trob encara molt de temps que donar a l’estudi del grec; i per últim sols per exercitar la memòria, pos en pràctica el mètodo dels Pitagòrics, repassant cada vespre tot lo que he dit, oït i fet durant el dia. Tals són los exercicis del meu esperit, tal és el seu curs: així, sempre ocupat, sempre en acció, jo no tenc temps de plorar la pèrdua de les forces del cos; amb tot això, jo freqüent els meus amics; vaig sovint al Senat, a on expòs les mesures que he sèriament premeditades i les establesc no amb les forces del cos, sinó amb aquelles de l’esperit; i per últim si me veés reduït a la inacció, descansaria a lo menos dins el llit, reflectint sobre aquelles mateixes coses que ja no podria fer; però la mia vida passada m’ha preservat d’aquesta impossibilitat. Una vida així ocupada fa que un no sent el curs del temps. Així un torna vell insensiblement i no se deixa caure de repente, sinó que va acabant a poc a poc.

 

CAPÍTOL DOTZÈ

QUE LA VELLESA ÉS FELIÇ D’HAVER-SE SOSTRET DEL JOU DE LA VOLUPTAT. DISCURS D’ARQUITAS CONTRA LA VOLUPTAT

39. Veis aquí el tercer mal que s’imputa a la vellesa: que ella no pot gosar dels deleites de la voluptat. ¡Oh preciós efecte de l’edat, qui s’emporta lo que la joventut té de més viciós! Si no, oïu, fills meus, el discurs que féu en son temps Arquitas de Tarento, [30] un dels més grans hòmens del seu sigle; aquest discurs me fonc entregat quan jo vaig anar a Tarento, en la mia joventut amb companyia de Q. Màximo. "No hi ha pesta", deia ell, "més perniciosa amb què la naturalesa hàgia castigat los hòmens que la voluptat, qui irrita i provoca les passions sens regla i sens mesura".

40. D’aquí les traïcions contra la pàtria, el trastorno de les Repúbliques, les correspondències clandestines amb los enemics: ningun crimen, ninguna maldat, a on l’amor de la voluptat no nos incítia: l’incesto, l’adulteri i totes les demés infàmies d’aquesta espècie no tenen altre principi, sinó d’aquest mateix amor de la voluptat: de modo que tant com la raó és un do augusto, i el més noble que l’home hàgia rebut de la naturalesa, o de qualsevol altre déu que sia, tant més la voluptat n’és el seu enemic i la seua pesta.

41. No hi ha fre, quan la passió domina; ninguna virtut en l’imperi de la voluptat: Arquitas, per fer aquesta veritat més sensible, volia que un s’imaginés un home incitat del deleite, el més sensible que els sentits púguien gustar: "no hi ha dubte", deia ell, "que tant com li duraria aquell transport, les facultats del seu esperit, raó, pensaments, intel·ligència, no li servirien de res": d’on ell concloïa que no hi ha res més detestable, res més pestilent que la voluptat; puix que el seu excés prolongat arribaria a apagar la llum de l’esperit. Neàreo de Tarento, l’amic de la nostra casa, i qui havia perseverat sempre en l’amistat del poble romà, deia que sabia d’alguns vells que Arquitas havia pronunciat aquestes paraules davant C. Pòncio el Samnita, pare d’aquell il·lustre personatge, qui en la batalla de les muntanyes Caudines, vencé els nostres dos cònsols Cip. Postúmio, i T. Vetúrio; que en aquell discurs havia estat present Plato l’Ateniense; i, segons jo he pogut averiguar anà, a Tarento durant el consolat de L. Camil·lo i d’Àppio Claudio.

42. Però, ¿a què fi tot aquest discurs? Per fer-vos comprendre que, si ni la mateixa raó ni la sabiduria són bastants per sostrèurer-nos del jou de la voluptat, nosaltres hauríem de donar gràcies a la vellesa, qui nos allibera d’una cosa qui nos és tan perniciosa. Perquè, en efecte, la voluptat, sempre enemiga de la raó, és un obstacle a la sabiduria, ella encega (per dir-lo així) els nostros ulls i és totalment oposada a la virtut. Fonc en veritat a malgrat meu que jo vaig excloure del Senat L. Flaminino, germà del valorós Tito Flaminino, set anys després del seu consolat: no obstant, jo vaig creure haver-lo de fer per escarment de tots aquells qui es deixen dominar de la voluptat. Perquè, quan ell era cònsol, una concubina dins la Gàl·lia, al mig de les alegries d’un convit, li demanà i obtengué d’ell la mort d’un d’aquells facinerosos qui estaven detinguts dins les presons públiques: ell evità la pena que mereixia, per haver-se encontrat que el seu germà Tito era censor; però jo, qui vaig succeir a Tito, i el meu col·lega Flacco, judicarem que no convenia deixar sens càstig un excés tan abominable, qui feia recaure sobre l’imperi la infàmia d’un simple particular.

 

CAPÍTOL TRETZÈ

QUE LOS ESTATS A ON REINA LA VOLUPTAT SÓN MOLT FÀCILS DE VÈNCER I QUE EL MAJOR MÈRIT DE LA VELLESA ÉS NO DESITJAR-LA AMB MOLTA AFICIÓ, PERÒ QUE, NO OBSTANT, ELLA NO N’ESTÀ TOTALMENT PRIVADA

43. Jo he sentit dir moltes vegades als nostros antepassats, qui deien ells mateixos haver-lo sentit dir quan eren joves a los vells qui vivien en aquell temps, que C. Fabrício solia referir l’admiració que li causà, essent ell ambaixador a la cort de Pirro, el sentir dir a Cineas el Tessaliense, [31] que hi havia a Atenes un home qui feia professió de savi; i pretenia que tot quant feim s’ha de dirigir a la voluptat. Sobre cuia relació de Fabrício solien dir M. Cúrio i F. Coruncànio que desitjarien que això es persuadís als Samnites [32] i al mateix Pirro, a fi que, entregant-se ells a la voluptat, fóssien més fàcils de vèncer. M. Cúrio havia viscut amb P. Dècio, qui, cinc anys antes que Cúrio fos cònsol, s’era ofert [33] per la República durant el seu quart consolat. Ell havia estat conegut de Fabrício i de Coruncànio, els quals, ja segons la seua vida passada, ja segons l’acció heroica de P. Dècio, judicaven que hi ha alguna cosa perfeta i excel·lent de sa naturalesa, que un ama sens esforç i que el savi prefereix en tot i per tot a la voluptat.

44. Però, ¿d’on prové que jo insistesc tant sobre la voluptat? Per fer-vos comprendre que no solament no és un defecte, sinó que més tost és la major prerrogativa de la vellesa el no desitjar amb molta afició la voluptat: ¿un vell no pot aguantar molt de temps a la taula, ni beure molt? Però això: també no és més embriac, no sent més indigestions, ni més insomnis. No obstant que si hi ha alguna cosa que es púguia concedir a la voluptat, suposat que no és molt fàcil de resistir als seus atractius (segons Plato nos la pinta admirablement, quan diu que ella és l’esca dels viciosos, perquè ells s’hi agafen així com els peixos amb los hams) encara que la vellesa no sia capaç de los excessos de la taula, amb tot això ella conserva el gust d’un convit moderat. Quan jo era al·lot solia veure moltes vegades C. Duillio, fill de Marc, el primer qui havia vençut els Cartaginenses sobre el mar, quan en la seua vellesa es retirava de sopar amb els seus amics: la seua major alegria era de fer-se acompanyar amb so de flautes i atxes enceses, lo qual era una cosa sens exemple per un particular: no obstant la seua reputació autoritzava aquella llibertat.

45. Però, ¿a què fi citar-vos exemples de los altres? Tornem a mi mateix. L’any que s’introduïren a Roma les festes de la mare dels déus, [34] essent jo qüestor, foren establertes les societats; des d’aquell temps, jo he viscut sempre en societat: els convits que nosaltres fèiem eren frugals; però en ells reinava el fervor d’aquella edat, després de la qual el temps substitueix la quietud: jo feia consistir tot el deleite menos en lo qui carícia els sentits, que en la societat dels meus amics i en la seua conversa: i en efecte els nostros antepassats donaren molt bé als menjars que es feien los amics el nom de convit o vida comuna, suposat que ells són un vínculo de la societat; cuia denominació és millora que la dels grecs, qui, anomenant-la junta de beure o de menjar, apareixen no considerar-la sinó segons lo qui és en ella lo menos honest.

 

CAPÍTOL CATORZÈ

QUE LA PRIVACIÓ D’UNA COSA NO POT ESSER MOLESTA SI UN NO LI TÉ GRAN AFICIÓ. AVANTATGE QUE HI HA DE NO DESITJAR LES VOLUPTATS I QUE LA VELLESA ÉS FELIÇ QUAN ELLA ES PROCURA UNA OCUPACIÓ HONESTA

46. Jo apreciï els convits fets a una hora regular; pel gust de conversar, no sols amb aquells de la mia edat, qui són avui en dia molt pocs, si que també amb joves com vosaltres, i particularment amb vosaltres mateixos, i don moltes gràcies a la vellesa, qui m’ha fet més àvido del deleite de conversar amb els meus amics, a mesura que ha disminuït amb mi el gust del beure i del menjar. En quant als qui es deleiten amb aquesta espècie de voluptat (perquè no penseu que jo sia el seu enemic declarat, quan ella, qui sap, fins a un cert punt, prové de la mateixa naturalesa) jo no puc creure que àdhuc en aquests mateixos deleites la vellesa sia insensible. No obstant, jo estim més que tot això aquella espècie de presidència que els nostros antepassats han introduït en los convits a una altra per començar els brindis i la conversa; jo vull, encara que els gots sien petits, així com en los convits de Xènofon, qui no fàcien sinó remullar la boca; que d’estiu es cèrquia la fresca, d’hivern el sol o el foc. I és així que jo visc en la mia campanya de Sabina, a on convit cada dia a tots los vesins a la mia taula; i, conversant sobre diferents matèries, feim durar el sopar tant com sia possible fins molt avant en la nit.

47. Però dirà algú que els deleites no són tan sensibles en la vellesa. És ver: però també els desigs no són tan vius: i així no pot esser molest esser privat d’una cosa que un no desitja. Sòfocles feu una bella resposta a un qui li demanava si en la seua vellesa ell tenia encara algun comerç amb les dones: "que els déus me n’apàrtien el pensament", digué ell; jo me’n som sostret de bon cor, com si fos del jou d’un amo feroç i cruel: i en efecte per aquell qui desitja aquests deleites estar-ne privat seria qui sap un turment; però, quan un n’està assaciat, la privació val més que el gosar-ne: encara que no hi ha privació, quan no hi ha desig. Doncs jo dic que amb això és més agradable no desitjar, que gosar-ne.

48. Que si, en el vigor de l’edat, el gosar d’aquests deleites és més voluptuós; primerament, com jo he dit, aquests deleites són poca cosa; ademés que un vell que en vol usar sòbriament no n’està totalment privat. Així com encara que hi hàgia més gust de sentir Turpion Ambivis [35] de més prop, amb tot això. de lluny i tot, ell encara dóna gust; així mateix és de la voluptat: la joventut que hi està prop, la gusta millor: però la vellesa la gusta així mateix lo bastant encara que de lluny.

49. Ademés, ¿quin avantatge treu un d’haver passat tot el seu temps en el servici de les passions, de l’amor, de l’ambició, de les disputes, de les rivalitats, i de tota espècie de cupiditat, d’esser (com diuen) de si, i viure per si? I, d’altra part, si feim atenció que l’ànima es nodreix de l’estudi i de la ciència, bé podríem dir que no hi ha res més feliç que una vellesa tranquil. Nosaltres havíem vist mil vegades C. Gal·lo, l’amic del vostro pare, estimat Cípio, consumir-se mesurant d’algun modo el cel i la terra. ¡Quantes vegades el dia el sorprenia amb una obra començada al vespre i la nit amb una altra entaulada el matí! ¡Quin deleite per ell pronosticar-nos molt de temps antes les eclipses de sol i de lluna!

50. ¿Parlaré jo de los altres estudis més simples, però no menos ingeniosos? ¡Què molt no s’alegrava Névio amb la seua guerra púnica! ¡Plauto amb el seu Truculento i el Sèudolo! Jo som estat a temps de veure el vell Lívio, [36] qui després d’haver donat una peça de teatro, durant el consolat de Centon i de Tuditano, sis anys antes del meu naixement, visqué encara fins el temps de la mia joventut. ¿Què diríem de l’aplicació que donen a l’estudi i del dret civil i pontifício P. Licino Crasso, i P. Cípio, qui aquests dies passats és estat fet summo pontífice? Tots aquests hòmens que venc d’anomenar, nosaltres los havíem vist en la seua vellesa prosseguir els seus estudis amb el mateix ardor. Però, ¿quins esforços no feia en una edat avançada M. Cetego, que Ènnio anomena amb molta raó la molla de la persuasió, per perficionar-se en el modo de perorar? I ¿podrien la taula, el joc i l’amor donar uns semblants deleites? Tal és el gust de l’estudi, qui en les ànimes ben elevades i conduïdes segons uns bons principis, creix i es fortifica amb l’edat; que bé podria, doncs, gloriar-se Solon de dir lo que deia en un vers ja citat: que ell tornava vell, aprenint cada dia moltes coses. No hi ha, doncs, voluptat alguna qui sia acomparable a n’aquest deleite de l’esperit.

 

CAPÍTOL QUINZÈ

QUE L’AGRICULTURA POT FER LES MAJORS DELÍCIES DELS VELLS

51. Jo pas ara als deleites de l’agricultura, qui fan les mies delícies, dels quals la més crescuda edat no pot privar-nos, i qui m’apareixen més conformes al sistema de la vida que segueix el savi; [37] perquè ells tenen per objecte la terra, qui, dòcil a l’home, no rep el depòsit que ell li confia, que no l’hi pàguia amb usura; si bé que moltes voltes més, i a voltes menos. Encara que no és en los fruits sols que jo faig consistir tot el meu deleite, sinó en la força productiva i en la naturalesa de la terra: qui luego que ella ha rebut la llavor en son pit preparat, la retén ocultada primerament per algun temps; i d’aquí és que ve aquella paraula occatio, qui vol dir ocultar o colgar davall terra. Després, esclafant-la per la seua pressió i els seus vapors, la dilata, i la fa sortir amb una punta verdosa; la qual sostenguda sobre les seues rels, augmenta insensiblement i, alçant-se amb una canya guarnida de nus, fa créixer allí el gra tancat com dins una beina; d’on surt amb l’estructura d’una espiga ben ordenada i defensada contra l’aviditat dels petits aucellets, per una murada de puntes picants.

52. Però, ¿què diré jo de les plantacions, del modo com treu i com creix la vinya? Això és per mi un contínuo deleite; això fa tot el descans i les delícies de la mia vellesa. Jo no parl ara de la virtut que tenen les produccions de la terra: qui del gra tan petit com el d’una figa, i d’un pinyol de rem i d’altres llavors casi imperceptibles, forma troncs tan grossos i branques tan fortes. Els maiols, els planters, els sarments, les rels vives, i los amorgons, ¿no són tot això uns objectes de deleite i d’admiració? El sarment qui de si mateix no pot sostenir-se i qui s’inclina per terra si no és estalonat; procura agafar a alguna part amb els seus tendrums, casi com amb altres tantes mans per adreçar-se: però el vinyòvol, per impedir que ell s’escàmpia i pòsia tot el seu poder amb branques inútils, passa el ferro sobre aquelles qui es multipliquen desmesiat.

53. És així que després, quan ve la primavera, surt, a cada nu d’aquelles poques branques que s’han deixat, un brot d’on es forma la grapa: la qual dilatada per l’humor de la terra i el calor del sol, té primerament un gust aspre, el qual es dulcifica a proporció que madura; el pàmpol la preserva de los ardors excessius del sol i li procura un dolç temperament: ¿pot haver-hi, doncs, espectacle més alegre a causa del seu fruit, ni més hermós a la vista? Encara que no és únicament la utilitat, com jo he dit ja, si que també la cultura i la naturalesa de la cosa qui me deleita: aquelles files de politjons, qui sustenten els ceps, el modo de fermar-los, l’art de fer los amorgons, i aquell que he dit més amunt, de distinguir els sarments que un ha de tallar o deixar créixer per amorgonar.

54. ¿Parlaré jo del mètodo de regar? ¿D’obrir síquies, i de binar, qui augmenta tant la fecunditat de la terra? ¿De la utilitat d’afemar-la? Jo n’he parlat ja en aquell llibre que he escrit sobre l’agricultura; encara que Hesíodo no n’hàgia dit res dins el seu poema de la cultura dels camps. Però Homero, qui segons jo pens, vivia molts de sigles antes, nos pinta Laerto, cultivant ell mateix i engreixant amb fems les seues terres, per olvidar així l’enuig que li causava l’ausència del seu fill. No obstant, els camps no deuen únicament tota la seua hermosura i les seues riqueses als sembrats, als prats, a les vinyes i a los arbres; sinó també als jardins, als vergers, als rebanyos, a les abelles i a la varietat de tantes flors. Jo gust encara, no sols de plantar arbres, si que també d’empeltar, qui és la invenció més ingeniosa de l’agricultura.

 

CAPÍTOL SETZÈ

QUE ELS MÉS GRANS HÒMENS ANTIGAMENT HABITAVEN A LA CAMPANYA I QUE A NINGUNA ALTRA PART LA VELLESA POT ESSER MÉS DITXOSA

55. Jo podria referir-vos mil altres divertiments que la campanya procura; però veig que lo qui he dit fins aquí ja és massa llarg: vosaltres lo excusareu: suposat que el gust que tenc en les coses del camp m’ha incitat i que la vellesa és de si xerradora; perquè no penseu que jo vúlguia sostenir que la vellesa no ténguia defecte algun. Sapiau, doncs, que fonc en aquest gènero de vida que M. Cúrio, després d’haver triomfat dels Samnites, dels Sabinos i de Pirro, acabà els seus dies; i en veritat, quan jo consider la seua casa de campanya (qui no és molt lluny de la mia), no puc bastant admirar, o el desinterès d’aquell gran home, o els costums del seu sigle. Allí, assegut prop del foc, ell refuà una gran suma de diner, que els Samnites li oferien, dient-los que valia més tenir son imperi sobre aquells qui posseïen les riqueses, que posseir-les. ¿Podia, doncs, un gran home no passar una vellesa suave i feliç?

56. Però jo torn ara a los habitants de la campanya, per no apartar-me molt de mi mateix. Els senadors, en particular els vells, vivien en les seues terres: en tant que L. Q. Cincinnato estava amb una arada en la mà, quan anaren a dir-li que havia estat fet dictador: i, no obstant, fonc per la seua orde que C. Servílio Ahala, general de la cavalleria, sorprengué i matà Cip. Mélio, qui volia alçar-se rei. Dins les seues cases de campanya Cúrio i altres vells senadors rebien l’orde d’anar al Senat; i d’aquí ve que aquells qui anaven a avisar-los foren anomenats viatjadors. ¿Seria, doncs, possible que la vellesa d’aquests hòmens respectables, qui feien consistir les seues delícies en la cultivació dels seus camps, fos una vellesa infeliç? Jo dubt que púguia haver-n’hi de més alegre; no sols perquè és un ofici saludable de cultivar un art qui nodreix tot el gènero humà, si que també perquè ella procura tots aquests divertiments que jo he dit, i l’abundància de les coses necessàries a la vida de l’home, i al culto dels déus; de modo que, mentres n’hi hàgia qui desítgia aquests deleites, per lo que ells poden tenir semblant amb la voluptat, jo me reconciliaré amb ella. I en efecte, un home econòmic i cuidadós té sempre bona provisió de vi, i d’oli, i el rebost ben fornit; tota la seua casa es veu en un estat opulent: ell té abundància de tocino, de cabrits, d’anyells, de gallines, de llet, de formatge i de mel. En quant a los horts, la gent de la campanya los anomenen una segona salera. I, per últim, la caça d’aucells en los moments perduts forneix un gran divertiment.

57. ¿Què diré jo de la verdura dels prats, de les línies d’arbres, de l’hermosura de les vinyes, i de les oliveres? Amb una paraula: no hi ha res, tant per l’hermosura, com per el profit, qui púguia acomparar-se a un camp ben cultivat: la vellesa, doncs, ben lluny de privar-nos d’aquests deleites, més tost nos hi convida i nos hi excita. I en efecte, ¿on podria aquella edat millor que a la campanya, gosar del calor benèfic del sol i del foc, o de la frescura saludable dels boscs i dels rius?

58. Deixem, doncs, a la joventut les seues armes, els seus cavalls, les seues sagetes, les seues alabardes, els seus jocs de pilota, que ella s’exercítia a nedar, o a córrer; no conservem per nosaltres vells més jocs que els daus: i encara podem nosaltres excusar-mos-ne, perquè la vellesa pot esser feliç sens tots aquests divertiments.

 

CAPÍTOL DESETÈ

QUE L’AGRICULTURA EN TOT TEMPS HA FET LES DELÍCIES DELS MÉS GRANS HÒMENS

59. Els llibres de Xènofon contenen moltes coses útils; jo vos aconsell que continueu a lligir-los amb atenció així com feis: ¡què no diu ell en alabança de l’agricultura dins aquell llibre en què tracta del modo de conservar-lo d’una casa, intitulat l’econòmic! I, perquè vegeu que ninguna ocupació li apareixia més digna d’un rei que l’agricultura, ell fa parlar Sòcrates, qui diu a Critòbulo [38] que Ciro el jove, rei dels Persos, igualment gran fos son ingeni, que per la glòria del seu reine, rebé un dia a la seva cort amb totes les demostracions d’amistat Lisandro de Lacedemònia, [39] home d’un gran mèrit, qui de Sardenya li portava presents de part dels seus aliats; després el conduí dins un jardí molt ben plantat: on Lisandro admirat ja de l’hermosura de los arbres i de la seua disposició en quadros, ja de la netedat dels passeigs ben pisonats i de les olors suaves que les flors exhalaven, digué a Ciro que lo qui li causava major admiració era menos la diligència que la indústria d’aquell qualsevol fos qui havia concebut i format aquella idea; sapiau, doncs, respongué Ciro, [40] que som jo mateix qui lo he arranjat tot; jo he ordenat aquestes línies d’arbres que veis, dels quals molts són plantats de la mia pròpia mà; Lisandro, oint aquestes paraules i fixant los ulls sobre la magnificència asiàtica, la púrpura, l’or i les pedres qui ressaltaven sobre aquell príncep, i el resplandor de la seua hermosura exclamà: "no és, doncs, sens fonament, Ciro, que tot lo món vos anomena feliç, puix que la fortuna acompanya la vostra virtut".

60. Per conseqüent, la vellesa pot gosar d’aquesta mateixa fortuna; res impedeix de conservar fins a la més crescuda edat els seus divertiments; i sobretot aquells de l’agricultura. La historia nos ensenya que M. Valèrio Corvo [41] arribà fins a cent anys i que en aquesta edat tan avançada, habitava en el seu camp i el cultivava; entre el seu primer i el seu sisè consolat passaren quaranta-sis anys: i aquest llarg espai després del qual segons la suputació dels nostros antepassats comença la vellesa, fonc per ell una continuació d’honors. Però la seua última edat fonc encara més feliç que la mediana, per raó de tenir menos treballs i major autoritat. I en efecte, lo qui acaba de fer la vellesa feliç és l’autoritat.

61. ¿Que gran no fonc aquesta en la persona de L. Cecílio Metel·lo? ¿Que gran en la d’Atílio Calatino? De l’últim dels quals es refereix aquell elogi únic: moltes nacions convenen que ell fonc el primer home de tot el poble. Tot lo món sap l’epitafi qui fonc gravat sobre el seu sepulcre. Aquell, doncs, qui reuneix en si el sufragi de tots los pobles és sens contradicció un gran personatge. ¿Quin home fonc P. Cràssio, qui era últimament Summo Pontífice? ¿Quin home, M. Lèpido, qui fonc revestit després de los honors del mateix sacerdoci? ¿Què diré jo de Pau-Emílio, de Cípio l’Africà? ¿O de Fàbio Màximo, del qual he parlat ja? L’autoritat residia no sols en la seua boca, si que també en el seu exterior. La vellesa, sobretot aquella qui és honrada, té tanta autoritat, que tots los deleites de la joventut són no res en comparació seua.

 

CAPÍTOL DEVUITÈ

SOBRE QUINS FONAMENTS S’HA D’ESTABLIR L’AUTORITAT DE LA VELLESA. QUALS SÓN ELS SEUS VICIS I COM PODEN EXCUSAR-SE

62. Però feis atenció que jo sempre parl aquí d’aquella vellesa qui té per principi el mèrit de la seua joventut; d’on es segueix, com jo he dit ja en altra ocasió amb un aplauso universal, que ella és infeliç quan per fer-se respectar deu al·legar els seus drets. Ni els cabells blancs ni les rues poden llevar-nos repentinament l’autoritat, sinó que ella és el fruit d’una vida honesta que un replega en aquella última edat.

63. Àdhuc aquells costums qui a la vista apareixen simples o indiferents, però qui s’observen amb cuidado no solament entre nosaltres sinó també en totes les altres ciutats ben disciplinades, com són d’esser saludat i cercat, de veure tothom cedir-nos la plaça d’honor i alçar-se davant nosaltres, d’esser conduït, acompanyat, consultat, són en realitat molt honrosos. Lisandro, de qui jo he parlat ja, solia dir moltes vegades que Lacedemònia era l’habitació més decorosa de la vellesa; i, en efecte, a ninguna altra part es concedeixen més prerrogatives en aquella edat, a ninguna part la vellesa és més respectada: encara més, jo he sentit dir que un vell d’Atenes, qui anà a l’espectacle d’alguns jocs, no trobà qui li fes plaça entre una multitud de conciutadans: però que, arribant fins el puesto destinat per los ambaixadors de Lacedemònia, luego tots ells s’alçaren i el feren seure.

64. I, com aquella acció los hagués procurat l’aplauso de tot aquell concurs, es diu que un d’entre ells respongué que los Atenienses coneixien lo qui era ben fet, però que no lo volien fer. En el nostro col·legi hi ha costums admirables; però sobretot no puc callar aquells qui justifiquen el nostro propòsit; tots aquells qui són superiors d’edat, voten els primers; i no sols van davant diferents qui tenen empleos més eminents, si que també davant aquells qui tenen mando. Doncs, ¿i els deleites del cor són ells acomparables a les prerrogatives de l’autoritat? De les quals el qui ha gosat amb dignitat, m'apareix haver ben jugat el seu personatge sobre el teatro de la vida, sens faltar al darrer acte, així com los actors poc exercitats.

65. No obstant, dirà algú que els vells són capritxosos, inquiets, superbos i difícils; diguem més, que són avaros; però a n’això jo responc que aquests vicis provenen dels costums, i no de la vellesa. Encara que la capritxositat, i aquells vicis de què havem parlat, poden admetre alguna excusa, si bé és veritat que no del tot justa, però a lo menos probable; ells creuen esser despreciats, avorrits i mirats com a ridículs: doncs a un cos delicat tota llaga és dolorosa; però així mateix els bons costums i la cultivació de l’esperit arriben a corregir aquests vicis; i això es pot justificar tant amb los exemples que veim cada dia, com amb els dos germans de la comèdia de los Adelfes: [42] en el primer, ¡què duresa! ¡I què dolçura en el segon! Aquesta diferència ve de la naturalesa: lo mateix és dels hòmens que del vi, qui no tot torna agre a mesura que torna vell: jo aprov la severitat en un vell, mentres que sia moderada (així com tot lo deu esser), però no aprovaré jamai la duresa: en quant a l’avarícia, no comprenc de quina satisfacció ella pot esser per la vellesa. Perquè ¡pot haver-hi major locura, que voler replegar més provisions, quan menos camí un té que fer!

 

CAPÍTOL DENOVÈ

QUE LA MORT NO ÉS UN MAL O QUE A LO MENOS ÉS TAN COMÚ ALS JOVES COM ALS VELLS

66. Nos queda ara a veure el quart motiu qui més que tot lo restant apareix que atormenta i entristeix la nostra edat, aquest és la proximitat de la mort; perquè és ben cert que ella no pot esser molt remota de la vellesa. ¡Miserable el vell qui en el curs d’una vida tan llarga no ha après de despreciar la mort! La qual, o no ha d’esser temuda, si ella destrueix totalment l’ànima, o més tost ha d’esser desitjada, si és ver que nos condueix a la immortalitat. Per conseqüent, una de dos: que la mort sia o la fi de les nostres misèries, o el principi de la felicitat, ¿quin motiu hi ha de témer-la?

67. Encara que ¿qui serà tan insensat, que àdhuc en la flor de la joventut, gosàs a promètrer-se de viure fins al vespre? Ben al contrari, aquella edat està molt més exposada a la mort que la nostra: les malalties en los joves són més freqüents, més perilloses, i els remeis més violents: de modo que pocs arriben a la vellesa; que, si no fos això, hi hauria en el món més sabiduria i millors costums. I en efecte, el bon seny, la raó i la prudència resideixen en los vells; sense els quals no hi hauria hagut ciutat alguna. Però jo torn ara a l’amenaça de la proximitat de la mort: ¿per quin motiu s’ha de culpar la vellesa d’una sort qui veis que li és comuna amb la joventut? Ah! Cípio, jo he vist clarament, ja en la persona del meu fill qui era un home tan perfet, ja en la dels vostros germans qui apareixien destinats per ocupar les primeres dignitats, que la mort és comuna a tota edat.

68. A lo menos un jove espera de viure molt de temps, lo que no pot esperar un vell. Imprudentment ell espera: perquè, ¿pot haver-hi major extravagància que fiar sobre lo qui és incert i prendre lo fals per la veritat? Un vell no té que esperar. Per lo mateix, ell té l’avantatge sobre un jove, perquè ell ha gosat ja de lo que aquest espera. Aquest vol viure molt de temps; i ell ja l’ha viscut. Encara que, grans déus!, ¿què és aquest molt de temps en la vida de l’home? Si no, examinem la més llarga: mirem l’edat del rei dels Tartèssios: la història nos refereix que ell s’anomenava Argantònio i que residia a Cadis; ell reinà 80 anys i en visqué 120.

69. Però jo no puc concebre que una cosa limitada púguia jamai aparèixer llarga: perquè, luego que un hi és arribat, lo passat és com si no fos estat: i no resta sinó els fruits de la nostra virtut i de les nostres bones obres: les hores passen, els dies, els mesos i los anys; però el temps una volta ha passat, no torna més; d’altra part, lo venidor és impenetrable. Cada qual s’ha de contentar del temps que se li és estat concedit per viure. No es requereix que un actor represéntia tota la peça per esser aplaudit; basta que la represéntia bé cada vegada que surt sobre el teatro; i lo mateix és del savi; no és necessari que per esser mirat com a tal ell hàgia d’arribar al darrer acte de la vida.

70. Perquè per breu que sia el termini d’una vida, sempre és bastant per viure bé i honestament: que si la nostra vida s’allarga un poc més, imitem el cultivador, qui no s’afligeix de veure l’estiu, i després l’otonyo succeir a les delícies de la primavera; la joventut és la primavera de la vida, qui mostra i promet els fruits per lo venidor: les altres edats són destinades per collir-los i gosar d’ells.

71. Els fruits de la vellesa (com jo he dit ja) són la memòria i la participació dels béns que un ha adquirits. En conseqüència, tot lo qui ve segons l’orde de la naturalesa ha d’esser posat al nombre dels béns: ¿què pot haver-hi, doncs, més conforme a les seues lleis, que morir quan un és vell? Lo qui succeeix àdhuc als joves, encara que per una espècie de violència que sent la naturalesa. Per això, jo acompar la seua mort a un fester qui s’apaga a força d’aigua; i la dels vells a un foc qui s’apaga de si mateix. Així com la fruita de los arbres, qui, quan és verda, s’ha d’arrencar amb força i quan és madura cau d’ella mateixa, així mateix la mort dels joves és una mort violent, i els vells moren de maduresa: aquest és, doncs, el punt en què jo me trob, i amb tanta satisfacció, que tant com m’acost a la mort, m'apareix que som com un mariner qui descobreix terra i qui després d’una llarga navegació s’alegra ja anticipadament de veure que està per arribar al port.

 

CAPÍTOL VINTÈ

PER QUIN MOTIU ELS VELLS NO HAN DE FER CAS DE LA MORT

72. Cada edat té un terme fixo; sols la vellesa no té terme assenyalat: i en ella es diu viure una vida en regla mentres que ella ténguia bastant força per obrar i coratge per despreciar la mort: d’on es segueix que és encara més animosa i més firme que la joventut. Això és lo que digué Solon al tirà Pisístrates, el qual preguntant-li d’on li venia aquella audàcia amb què li resistia: "de la mia vellesa", respongué Solon. La millora fi que un púguia desitjar és veure, en ple judici i els sentits clars, quan la naturalesa de si dissol aquella unió que ella mateixa havia cimentat en l’home.

73. Així com ningú destrueix tan fàcilment un edifici, o un vaixell, com el mateix arquitecto, o el constructor, així mateix res pot dissoldre millor les parts de l’home que la mateixa naturalesa qui les ha unides. El ciment és tenaç quan és fresc; però, quan és vell, es deslliga de si mateix: d’on es segueix que un vell no ha de desitjar desmesiadament, ni renunciar sens motiu el curt espai de vida que li queda; i Pitàgores diu que està prohibit a l’home d’abandonar el puesto de la vida sens orde d’aquell qui comanda, vull dir, de déu. Fonc en veritat un gran elogi per el savi Solon quan demostrà voler que la seua mort fos honrada amb les llàgrimes dels seus amics; perquè ell significava, si no m’engany, que volia fer veure que ells l’apreciaven; però jo no sé si és molt més ben dit lo que diu Ènnio:

Fora plors, fora crits sobre la mia sort,

ni vénguia algú amb sospirs a honrar la mia mort.

Ell no creia que hagués d’esser plorada la mort, qui condueix a la immortalitat.

74. Però suposem que un sofrèsquia a l’hora de la mort, això no serà sinó un instant, sobretot quan un és vell: perquè després de mort, o no hi ha sensació alguna, o és una sensació de felicitat. Però, per aprendre de despreciar la mort, un ha de començar a fer aquestes reflexions des de la joventut; sens les quals no pot haver-hi tranquil·litat en la vida. Perquè és cert que havem de morir; i no sabem si serà avui mateix.

75. Per conseqüent, aquell qui tem la mort la qual nos amenaça a tota hora, ¿com podrà viure tranquil? Però per això no m'apareix que sien necessaris molts de raonaments quan consider que no sols un L. Bruto, [43] qui morí per alliberar la pàtria, els dos Dècios, qui envestiren amb els seus cavalls per anar a morir voluntàriament, M. Atílio, qui anà ell mateix al suplici per guardar la fidelitat que havia promesa a l’enemic, els dos Cípios, [44] qui volgueren fer servir els seus cossos de murada per aturar el pas als Cartaginenses, vostron avi L. Paulo, qui l’ignominiós dia de Cannes pagà amb la seua sang la temeritat del seu col·lega, M. Marcel·lo, [45] cuia mort no permeté àdhuc el seu enemic que fos privada de los honors de la sepultura, si que també legions enteres (com jo lo he escrit dins el llibre de los orígens) són anades amb resolució a uns puestos d’on veien clarament que no tornarien. Doncs, ¿i els vells instruïts s’espantaran de lo que no temen uns soldats joves, ignorants i grossers?

76. Jo crec bé que el gust de viure arriba a acabar, quan tots los altres han acabat. La infància té certes inclinacions: però, ¿que per ventura són elles les mateixes en la joventut? La joventut té igualment els seus gusts particulars: i ¿que per ventura són aquests de l’agrado d’aquella edat constant qui es diu mediana? Àdhuc aquesta edat té els seus, amb què la vellesa sols no pensa; i per últim la vellesa té les seues passions, qui són les últimes de la vida; luego així com acabant els gusts i les passions de les altres edats, així mateix arriben a acabar aquelles de la vellesa: i d’allí el disgust de la mateixa vida, qui anuncia que l’home és madur i que el temps de la mort és arribat.

 

CAPÍTOL VINT-I-UN

QUE L’ÀNIMA ÉS IMMORTAL I ETERNA

77. Jo no veig per quin motiu no gosaria jo a dir-vos lo que pens sobre la mort; que a mi m'apareix veure del tant millor, quan més m’hi acost. Jo crec certament, caríssim P. Cípio i C. Lèlio, que els vostros il·lustres pares, aquells vertaders amics que tenia, viuen encara; i d’aquella vida qui sola mereix aquest nom. I en efecte, mentres que nosaltres nos trobam presos en los lligàmens del cos, sofrim un gran càrrec, una dura necessitat: perquè la nostra ànima, qui és d’un origen celestial, fonc precipitada des de la seua sublime habitació, i com abismada dins la terra, qui és un lloc de desterro per aquella substància eterna i divina. Però jo crec que els déus immortals posaren aquestes ànimes dins els cossos humans a fi que hi hagués en la terra habitants capaços de conservar-la, i qui contemplant l’orde de les coses celestials, sabessin imitar-lo per la regla i la uniformitat de la seua conducta; i aquesta opinió no sols va fundada sobre mil reflexions i raonaments que jo he formats, si que també sobre l’autoritat dels més cèlebres filosofs.

78. Jo he sentit dir que Pitàgores i els seus deixebles, qui eren casi els nostros conciutadans i qui s’anomenaven antigament els filosofs d’Itàlia, no posaven el menor dubte que les nostres ànimes fóssien dimanades de la divinitat qui és l’esperit universal: jo vaig sentir explicar encara el discurs que Sòcrates feu l’últim dia de la seua vida, sobre la immortalitat de l’anima, Sòcrates, dic jo, que l’oracle d’Apol·lo declarà el més savi dels mortals. En fi, quan jo consider l’activitat de les nostres ànimes, aquella memòria prodigiosa de lo passat, aquella gran prudència de lo venidor, tants d’arts, tantes ciències i tantes invencions, estic persuadit i crec que una naturalesa qui és capaç de coses tan elevades no pot esser mortal: ademés que, com l’ànima estíguia en un continu moviment i jo no ténguia principi algun qui la fàcia moure, puix que es mou de si mateixa, podrem dir també que aquell moviment no finirà jamai, perquè l’ànima no sabria faltar-se a si mateixa: i, com ella sia d’una naturalesa simple, qui no té mescla d’alguna altra cosa dissemblant a si, tampoc pot esser susceptible de divisió; ni, per conseqüent, de destrucció: una prova evident de que los hòmens saben ja moltes coses antes de néixer és que los al·lots qui s’apliquen a algun art difícil, aprenen moltes coses amb tanta brevetat que fa veure clarament que allò és una recordança per ells, més tost que una cosa nova. Ja veis aquí amb poca diferència el sistema de Plato.

 

CAPÍTOL VINT-I-DOS

DISCURS DE CIRO A L’HORA DE LA MORT

79. Xènofon refereix d’aquest modo lo que digué Ciro el gran antes de morir: "No penseu, caríssims fills meus, que quan la mort m’haurà separat de vosaltres, jo no sia ja res més: tant com he viscut en companyia vostra, vosaltres no veieu tampoc la mia ànima; però, així mateix, conjecturant segons les mies obres, compreníeu que ella habitava en aquest cos: pensau, doncs, que existirà sempre, àdhuc quan ja no veureu res de mi mateix.

80. La glòria dels més grans hòmens no es perpetuaria després de la seua mort, si les seues ànimes no obràssien per fer durable la seua memòria. Jo gos a dir àdhuc que jamai he pogut concebre que les nostres ànimes poguéssien dir-se viure mentres que estan unides amb aquest cos mortal i que moríssien quan s’aparten d’ell; que per últim elles deixàssien de pensar després d’esser sortides d’un cos incapaç del menor pensament; sinó que, per el contrari, he cregut sempre que luego que es trobaven llíberes de tota associació amb aquest cos material, aleshores és que, començant a esser pures, i gosant de totes les seues forces, comencen a fer-se veure plenament un ésser qui pensa. I en efecte, quan la mort dissol la naturalesa humana, es veuen clarament totes les parts tornar allí d’on eren sortides: però l’ànima, ni antes ni després es mostra als sentits. Ja veis que no hi ha imatge més perfeta de la mort que és el suenyo. No obstant, en aquest mateix estat l’ànima declara la seua divinitat.

81. Perquè aleshores que ella és més llíbera i menos dependent: sap preveure moltes coses en lo venidor; d’on podem inferir lo que ella serà, quan les cadenes del seu cos seran enterament rompudes. Per lo que, si és així, venerau-me com un déu, però quan fos àdhuc que l’ànima morís junt amb el cos, vosaltres en atenció dels déus immortals, qui són els motors i conservadors d’aquesta meravella, deveu fer-vos una obligació de pietat de venerar la mia memòria". Així parlà Ciro antes de morir. Vegem ara nosaltres qual és el nostro pensament.

 

CAPÍTOL VINT-I-TRES

QUE L’ÀNIMA ÉS IMMORTAL I QUE ÉS LO QUI DEU CONSOLAR-NOS DE LA NECESSITAT DE MORIR

82. Jamai algú podria persuadir-me, estimat Cípio, que el vostro pare Pau-Emílio, els vostros dos avis Pau i Cípio l’Africà, el pare d’aquest últim, son onclo, i tants d’altres grans hòmens que no és necessari haver de referir, haguéssien fet tan grans coses dignes de passar a la posteritat, si no haguéssien vist interiorment que tenien dret sobre ella. I, per últim, ¿creis vos (per valer-me aquí, així com els vells acostumen, del medi de parlar un poc de mi mateix) que jo hagués sofert nit i dia tants de treballs civils i militars, si hagués pensat que la mia glòria havia d’acabar amb la vida? ¿No seria estat millor viure quiet i tranquil apartat del tumulto i dels negocis? Sinó que per un judici que no puc definir, la mia ànima, prenint el vol dret a la posteritat, apareixia cercar en la mort el principi de la vida: que si la nostra ànima no fos immortal, la dels més grans hèroes no aspiraria a la immortalitat.

83. Però, ¿d’on prové que la mort del savi és tan suave i aquella de l’insensat tan agitada? ¿No veis que prové de lo que el seu esperit més penetrant veu lo qui escapa a la vista flaca de l’insensat, que la mort és un passatge a un major bé? Jo per mi estic impacient de la tardança de poder veure els vostros pares, amb els quals he viscut i qui foren els meus íntims amics; i no sols desig anar a unir-me amb aquells que he coneguts, si que també amb tots aquells dels qual he oït, lligit i escrit les accions. De modo que en el punt de la mia partença, seria difícil d’aturar-me, i jo no voldria esser renovat així com Pèlies; en tant que si algun déu volgués tornar-me els dies de la mia infància i fer-me entrar per segona vegada en el bres, no lo acceptaria; perquè, després d’haver finit casi la carrera, no voldria tornar des dels límites a les barreres.

84. I en efecte, ¿quina comoditat té la vida? ¿No és ella més tost un càrrec? Però, sia lo que sia, ella arriba a acabar, o a disgustar; no obstant que jo no me’n puc queixar, així com han fet tants d’altres, qui són tenguts per savis; jo no me penedesc d’haver viscut, perquè segons la mia vida m'apareix que no som vingut en el món en va: i que jo surt d’aquesta vida casi com d’un hospedatge, i no com d’un domicili: perquè sé que la naturalesa nos ha posats aquí baix alleujats per algun temps i no per sempre.

85. ¡Feliç el dia en què jo m’apartaré de la multitud turbulenta dels mortals per volar a la divina habitació de les ànimes! Jo anaré a unir-me no sols amb tots aquells grans hòmens dels quals he parlat, si que també amb el meu estimat fill Cato, qui fonc l’home més complit i més piadós que jamai s’hàgia vist; del qual jo he recollit les cendres, lo que ell havia de fer de mi; si bé que la seua ànima unida contínuament amb mi, mirant sempre de la mia part, no ha fet sinó avançar-me en aquells llocs on ella comprenia que jo anaria prompte a unir-me amb ella: i, si jo em som fet veure costant en aquella pèrdua, no provenia de què hi fos insensible, sinó que vaig consolar-me, considerant que no estaríem separats per molt de temps.

86. Això és, estimat Cípio, qui fa (lo que vós i Lèlio admirau tant) que la mia vellesa és tan suave, i que ben lluny de trobar-la molesta, més tost m’és agradable. Que si vaig errat, creent la immortalitat de l’ànima, jo apreciï el meu error; i no vull esser-ne desabusat puix que em fa viure feliç; si per el contrari, (com lo diuen alguns miserables filosofs) la mort ha de donar fi a tota sensació, a lo menos ells no podran burlar-se de mi, perquè així com jo no seran res. Però àdhuc quan les nostres ànimes no haguéssien d’esser immortals, sempre l’home desitjaria tenir una fi: perquè és natural que la vida ténguia el seu terme, així com les demés coses: la vellesa, doncs, és l’últim de la vida, així com el darrer acte d’una fàbula, temem que la fi d’ella no nos fàtíguia, sobretot si arriba a disgustar.

I veis aquí lo que jo tenia a dir-vos sobre la vellesa: vúlguien els déus que vosaltres hi arribeu tots dos, a fi que la vostra experiència confírmia lo que venc de dir-vos.

 

 

NOTES [a peu de pàgina; a De la Vellesa]

      1. L’autor adreça la paraula a Tito Pompònio, de renom Àttico, a causa de la llarga habitació que havia fet a Atenes.
      2. Ènnio.
      3. T. Quinto Flaminino, qui vencé Felip, rei de Macedònia, fill de Demètrio, l’any de Roma 559.
      4. Cícero insinua aquí l’estat de la República en temps que César, qui vivia encara, tenia una autoritat absoluta.
      5. Filosof estoic, autor d’un tractat sobre la vellesa, en què fa parlar Titon, fill de Laomedon, rei de Troia. L’Aurora, diu la fàbula, amà Titon, se l’emportà en el cel i li procurà una vellesa tan llarga, que aquest príncep, no podent sofrir-ne més los enuigs, pregà els Déus que el transformàssien amb cigala.
      6. La construcció de la torre de Babel és, qui sap, l’origen de la fàbula dels gigants, qui posaren muntanyes sobre muntanyes, per escalar el cel.
      7. Dons i presents qui primerament havien estat voluntaris, però que los advocats exigien aleshores com un dret; derogant amb això els costums antics i la més bella prerrogativa de les seues funcions, qui era el mèrit d’esser gratis.
      8. Ell seguia l’inimic, cercant sempre puestos a on fos impossible d’esser atacat, fatigant sempre els Cartaginenses i no procurant sinó fer-los els viures difícils, per debilitar-los i destruir-los, a poc a poc. Anníbal comprengué lo molt que aquesta conducta sàvia i ben ordenada havia d’esser contrària a la seua reputació i als seus negocis: però els Romans no hi veien sinó negligència o mala voluntat. Per despit i derisió ells donaren a Fàbio el renom de Cunctator, qui tornà dins algun temps una denominació honrosa per aquest gran home.
      9. El col·legi de los auguros no es componia al principi sinó de tres persones; dins el temps el seu nombre s’augmentà fins a quinze. Les seues funcions eren de profetitzar lo venidor, segons el cant i el vol de los aucells, el modo amb què menjaven els polls sagrats, etc.
      10. En aquest temps era encara un signe d’ignorància per els Romans: molt pocs llibres llatins, i molt pocs hòmens qui coneguéssien la literatura dels grecs.
      11. És el mateix qui féu el camí Àppio.
      12. En qualsevol cosa que ell hagués de donar el seu parer acabava sempre dient que era necessari destruir Cartago.
      13. Aquest Cípio, a’n qui Cato adreça la paraula, era fill de Pau-Emílio, i fonc adoptat per el fill del primer Africà: ell tengué el mateix renom, després de la ruïna de Cartago.
      14. Névio escrigué amb versos llatins la història de la segona guerra púnica. Ell fonc desterrat de Roma a causa d’algunes sàtires que havia fetes, i es retirà a Útica, a on morí.
      15. Famós capità ateniense; el mateix qui guanyà la batalla de Salamina.
      16. Sòfocles ha fet dues tragèdies intitulades totes dues Èdipes. Però aquella de què es tracta aquí té una denominació distintiva amb aquell epíteto coloneo, qui significa retirat sobre un pujol.
      17. Poeta líric de l’illa de Quio, qui visqué 89 anys.
      18. Altre poeta líric d’Himera, dins la Sicília. Castor i Pòl·lux, diu la fàbula, el privaren de la vista en càstig d’alguns versos que ell havia fets contra Helena, la seua germana. Ell recobrà la vista després d’haver cantat la Palinòdia.
      19. No s’ha de confondre aquest Estàcio amb l’autor de la Tebaida.
      20. És el mateix Estàcio de què es ve de parlar.
      21. Lo que es refereix de la força d’aquest atleta és casi increïble. Ell fià massa d’aquesta força prodigiosa; perquè havent aprovat de separar dues parts d’un arbre, que havien començat a estellar amb tascons, les seues mans hi quedaren preses, i ell fonc despedaçat per los animals feroços.
      22. L. Emílio era son avi natural, i el primer Africà son avi adoptiu.
      23. Ciro, fundador de l’imperi dels Persos, fill de Cambises i de Mandana, filla d’Astiages, rei dels Medos.
      24. Un de los antecessors de Metel·lo el Numídic. En la primera guerra púnica, ell vencé els Cartaginenses prop de Palerm; la seua victòria fonc complerta i ell obtingué los honors del triumfo.
      25. Contra Antíoco el gran, rei de Síria, qui havia declarat la guerra als Romans.
      26. Un poc menos de dos-centes toeses.
      27. Rei de Numídia, qui en la segona guerra púnica prengué primerament el partit dels Cartagineses; però per la generositat del primer Africà, qui donà la llibertat a un dels seus nebots, qui havia estat fet presoner, ell s’alià amb els Romans i fonc sempre feel. Ell conservà particularment una gran amistat envers de Cípio i de tota la família d’aquest gran home.
      28. Els plebeos, particularment aquells qui no tenien bastant mèrit ni bastant fortuna per viure sens protector, cercaven entre els patrícios patrons o protectors, qui estaven obligats a protegir-los, a defensar els seus interessos i dirigir-los en los negocis. Aquests protegits s’anomenaven clients.
      29. Aquesta obra falta. Ella s’intitulava així, perquè contenia l’origen de les ciutats d’Itàlia.
      30. Filosof secretari de Pitàgores, qui partí el seu temps entre l’estudi de la filosofia i les funcions de l’home d’estat.
      31. Ministre i confident de Pirro, rei d’Èpiro. "¿Què fareu vós", deia ell un dia al seu rei, "quan haureu conquistat tot?" "Reposaré", respongué Pirro. "Pues, Senyor", replicà Cinees, "¿qui vos impedeix de reposar des de luego?"
      32. Poble d’Itàlia qui habitava sobre la ribera del mar Adriàtic. Els Romans no tengueren inimics més obstinats: ells pogueren destruir-los, però no subjugar-los.
      33. Aquest oferiment consistia en precipitar-se enmig de los inimics. Ell era precedit de moltes cerimònies religioses.
      34. Cibela. Els Romans supersticiosos primerament per ignorància i després per política feien venir els déus de totes les nacions per assegurar-se de la seua protecció i per inspirar més confiança als seus soldats.
      35. Orador cèlebre, molt admirat en son temps.
      36. El primer cuies comèdies foren representades a Roma.
      37. Perquè són innocents i tranquils i deixen a l’home la llibertat de reflexionar sobre ell mateix.
      38. Fill de Criton, d’aquell amic de Sòcrates, qui, veent aquest savi lligat amb cadenes i pròxim a esser sacrificat a la ràbia dels seus inimics, li procurà els medis d’escapar-se. Ell anà a anunciar aquesta notícia a Sòcrates, qui li respongué que ell estava baix el poder de les lleis i de la justícia i que la seua consciència l’hi retenia.
      39. Lisandro fonc un dels més grans generals de Lacedemònia. Després de moltes victòries guanyades sobre los Atenienses, ell fonc vençut per Conon i quedà sobre el camp de batalla.
      40. Ciro el jove, qui s’alçà contra el seu germà Artaxerxes, després de la batalla qui ell perdé. Xènofon, qui era vingut per assistir-li, féu aquella bella retirada coneguda amb el nom dels Deu Mil.
      41. Corvo, o Corvino, així anomenat, perquè batent-se un a un amb un gal·lo extraordinàriament gros, fonc en algun modo assistit d’un corb (corvus) qui es posà sobre el morrió del seu inimic, qui destrossaria la cara a cops de bec.
      42. Comèdia de Terèncio.
      43. Bruto i Aruns, fills de Tarquínio, es traspassaren amb les seues pròpies llances i moriren tots dos.
      44. N. i P., un, pare de Cípio Nasica, i l’altre, del primer Africà. Ells foren morts en Espanya, durant la segona guerra púnica.
      45. Annibal li féu los honors fúnebres i envià al seu fill les seues cendres dins una urna de plata. No és l’única acció de l’hèroe de Cartago qui desment los epítetos odiosos que els Romans li han donats.