LÈLIO

O DIÀLOGO SOBRE L’AMISTAT

A TITO POMPÒNIO ÀTTICO.

 

 

CAPÍTOL PRIMER

LO QUI DETERMINÀ CÍCERO A FER AQUESTA OBRA

 

1. L’auguro Q. Múcio Cèvola tenia una gran satisfacció de referir les accions del seu sogre C. Lèlio, del qual conservava sempre la memòria, no faltant jamai en qualsevol conversa de donar-li el nom de savi. Luego, doncs, que jo vaig haver pres la roba viril, mon pare m’havia entregat i recomanat de tal modo a Cèvola, [1] que tant com era possible, no m’apartava jamai del costat d’aquell anciano. En conseqüència, jo gravava en la mia memòria les sòlides raons que ell al·legava en les controvèrsies i les sentències breus i agudes qui sortien de la seua boca, procurant omplir-me de la seua sabiduria. Després de la seua mort, jo vaig arrimar-me al pontífice Cèvola; que gos a anomenar l’home més just, i l’ingeni més fecundo de la nostra ciutat. Però jo tendré lloc de parlar-ne a altra part; tornem a l’auguro.

2. Jo em record, entre moltes altres coses, que un dia assentat en un semicírculo, [2] així com tenia de costum, amb un petit nombre de bons amics, amb els quals jo em trobava, ell vingué a parlar d’una notícia, de què tot lo món parlava aleshores. Vós deveu recordar-vos-ne, Àttico, millor que tot altri, vós qui freqüentàveu P. Sulpício, qual fonc l’admiració i el murmur de tota Roma, veent aquest tribuno del poble desavenir-se amb un odi capital contra el cònsol Q. Pompeo, amb el qual havia viscut sempre en la més estreta unió i amistat.

3. Cèvola venint a parlar d’aquesta ruptura, nos exposà el discurs que Lèlio féu sobre l’amistat en presència seua i de l’altre gendre C. Fànnio, fill de M., pocs dies després de la mort de Cípio l’Africà. Jo vaig recollir-ne la substància; i lo he exposat aquí del millor modo que m’ha aparegut: jo els supòs a ells mateixos qui parlen, per evitar la freqüència de dic jo, diu ell; i per fer aparèixer millor com si aquest discurs es tengués en presència seua.

4. En atenció, doncs, de que vós me sol·licitàveu tant d’escriure alguna cosa sobre l’amistat, m’ha aparegut que això era un assumto digne de la curiositat del públic i de l’amistat qui nos uneix: per això no he tengut repugnància en satisfer-vos, veent que podia esser útil a molts. Però com dins el tractat de la vellesa, que vaig adreçar-vos amb el nom del vell Cato, jo vaig fer parlar el mateix Cato, perquè veia que ningú podia parlar millor de la vellesa que ell, qui havia estat vell tant de temps, i amb tanta glòria, així mateix, sabent quant memorable fonc la familiaritat qui uní C. Lèlio i P. Cípio, he considerat a propòsit elegir la mateixa persona de Lèlio per referir sobre l’amistat lo que Cèvola es recordava haver-li sentit dir.

5. Aquest gènero de diàlogos revestits de l’autoritat d’alguns il·lustres antepassats apareixen tenir més força i més gravetat. És així que, quan jo llig el tractat que he fet sobre la vellesa, me succeeix per interval·los creure que no som jo qui parl, sinó que és el mateix Cato. Però, així com aleshores jo vaig escriure sobre la vellesa a un vell com jo mateix, ara també en aquest llibre escric sobre l’amistat a un amic que estim tendrament. Allí és Cato qui parla, en cuio temps es pot dir que no hi havia home més vell ni més savi; aquí sobre l’amistat parla Lèlio, conegut també per savi i per excel·lent amic. Jo desitjaria, doncs, que vós ara m’olvidàssieu a mi per poder millor formar-vos el concepte que és el mateix Lèlio qui parla. C. Fànnio i Q. Múcio van en casa del seu sogre, després de la mort de l’Africà: allí ells entaulen la conversa: Lèlio els respon; tot el seu raonament va sobre l’amistat i si vos lligiu lo que ell en diu, veureu un perfet retrato de vós mateix.

 

CAPÍTOL SEGON

EN QUÈ CONSISTIA LA SABIDURIA DE LÈLIO. ELOGI DE CATO

 

6. Fànnio. No té dubte, Lèlio: que jamai s’és vist home més il·lustre ni més perfet que l’Africà. Però podeu estar ben cert que avui en dia tots los ulls estan fixats sobre vós: sols a vós es dóna el nom de savi. El mateix títol ha tengut ja Cato en temps nostro i L. Atílio en temps de nostros pares; encara que tots dos per un motiu algun tant diferent: Atílio, perquè era mirat com un gran advocat en dret civil; Cato, a causa de la seua gran experiència, i perquè tot lo món coneixia la seua habilitat en preveure les coses, la seua firmesa en los fets, i l’agudesa de les seues respostes en el Senat i en la Cúria, tot lo qual li meresqué en la seua vellesa el renom de savi: però vós sou considerat altrament i no és tan solament per raó del vostro caràcter i dels vostros costums, si que també per el vostro estudi i la vostra ciència que se vos dóna el nom de savi; i això no així com sol fer el vulgo, sinó així com el judiquen tal los hòmens instruïts, qual no convé àdhuc a ningun home de la Grècia: perquè aquells qui escodrinyen aquesta matèria, lo refuen als mateixos set savis. Hi hagué, no obstant, un home a Atenes que el mateix oracle d’Apol·lo declarà el més savi dels mortals.

7. Aquesta sabiduria que s’admira en vós consisteix en que vós sol vos sieu un tot, i preferigueu la virtut a tots los successos humans. Per això, molts me demanen i a vós també sens dubte, Cèvola, de quin modo suportau la mort de l’Africà; i això per raó que en les últimes Nones no fóreu als jardins de l’auguro D. Bruto, a on nosaltres nos érem congregats tots per les nostres conferències ordinàries, essent així que sempre havíeu cuidadosament assistit a aquestes tarees en semblant dia.

8. Cèvola. Lo que Fànnio ha dit és ben ver, C. Lèlio, que tothom se n’informa: però jo responc haver reparat que vós suportau amb molta moderació el dolor que vos ha ocasionat la mort d’aquell gran home i vertader amic; que vós éreu massa compassiu per esser-hi insensible: però que si, en aquestes últimes Nones, no havíeu assistit a la nostra assemblea era a causa del desranjament de la vostra salut i no de l’excés de l’aflicció.

9. Lèlio. Molt bé has respost, Cèvola, i amb molta veritat: perquè efectivament una pena particular no havia d’esser bastant per distrèurer-me d’una ocupació que sempre havia practicat, tant com la salut me lo havia permès; i jo no crec que hi hàgia casualitat alguna qui púguia obligar un home constant a interrompre els seus exercicis. En quant a lo que vós deis, Fànnio, d’aquests grans elogis que me donen i que certament jo no sabria reconèixer en mi ni pretenir, és l’amistat qui vos fa parlar; però m’apareix que no feis justícia a Cato: perquè o no hi ha hagut savi en el món, lo que jo més crec, o aquest gran home lo fonc. Si no, digau-me (per no haver de referir les demés accions de la seua vida), ¿quin coratge no féu veure ell en la mort del seu fill? Jo sabia lo que es deia de Pau-Emílio, jo havia vist Gal·lo [3] en la mateixa circumstància: però ells no havien perdut sinó al·lots: i Cato havia vist morir un fill home fet i il·lustre. Guardau-vos, doncs, de preferir algú a Cato, ni àdhuc aquell mateix que l’oracle d’Apol·lo, com haveu dit, havia judicat el més savi: perquè aquest és insigne per les accions, aquell per les paraules. Veis aquí ara (jo parl a tots dos) lo que vosaltres haveu de pensar de mi.

 

 

CAPÍTOL TERCER

QUE LA MORT NO ÉS ESTAT UN MAL PER CÍPIO. GRANS CALITATS D’AQUEST HÈROE

 

10. Si jo digués que no estic afligit de la mort de Cípio, seria als savis el judicar si faig bé; però certament no diria la veritat. Perquè en realitat sent la pèrdua d’un amic, qui, segons crec, no tendrà jamai igual, i lo que puc assegurar, que no n’ha tengut encara: però jo no necessit de remeis estrangers: el meu consol està en mi mateix; i aquest prové principalment d’estar exempt d’un error, qui és la causa de la tristesa per la major part d’aquells qui perden els seus amics: pues jo no crec que la mort sia estat un mal per Cípio; si mal hi hagués, seria únicament per mi: plorar, doncs, la seua pròpia pèrdua seria amar-se ell mateix i no el seu amic.

11. I en efecte, ¿qui diria que el destino de Cípio no sia estat gloriós? Perquè, a no esser que desitjàs esser immortal, lo que jamai ell imaginà, ¿què pot l’home desitjar, que ell no lo hàgia alcançat? Ell qui, per un mèrit prodigiós ha sobrepassat ja, des de la flor de la seua joventut, les grans esperances que el poble havia concebudes d’ell des de la seua infància; qui sens empenyar-se per el consolat, fonc fet cònsol dues vegades: la primera antes del temps, la segona bastant prompte per ell, casi massa tard per la República; ell, qui per la destrucció de dues superbes ciutats inimigues capitals del nostro imperi, ha terminat totes les guerres no sols per el present, si que també per lo venidor. ¿Què diré jo dels seus costums fàcils i suaves? ¿De la seua tendresa per la seua mare? [4] ¿De la seua generositat per les seues germanes? ¿De la seua bondat per tots los seus? ¿De la seua justícia per tot lo món? Tot això vosaltres lo sabeu molt bé: però qual era l’estimació que li tenia tot el poble, es demostrà bastant en la tristesa que es féu veure a l’hora del seu enterro. ¿Què li hauria servit, doncs, de viure alguns anys més? Perquè la vellesa, encara que no sia un càrrec grave, segons jo me record que Cato lo provà un any antes de morir, en presència meua, i de Cípio, no obstant ella extingueix aquell vigor qui per les hores es trobava encara en la persona de Cípio.

12. Per lo que la seua vida fonc tal, que no es podria anyadir res ni a la seua fortuna, ni a la seua glòria, i la promptitud de la seua mort [5] n’hi llevà los horrors: un no sap què dir d’aquest gènero de mort; amb tot això, vosaltres sabeu lo que es sospita. Però lo que hi ha de cert és que de tots los dies en què se distinguí la glòria i la felicitat de P. Cípio, el més gloriós fonc sens dubte la vigília de la seua mort, quan després d’haver sortit del Senat, tengué l’honor al vespre de que els pares conscrits, tot el poble romà, los aliats i els llatins el conduíssien a casa seua; de modo que apareix que aquest insigne grau de glòria era ja un pas per el cel i que ell no ha pogut davallar dins los inferns. Pues jo no pens així com aquells qui han introduït novament el sistema de que les ànimes moren juntament amb els cossos i que la mort lo destrueix tot.

 

 

CAPÍTOL QUART

QUE LES ÀNIMES SÓN UNES SUBSTÀNCIES DIVINES I QUE DESPRÉS DE LA MORT EL CAMÍ LOS ESTÀ OBERT PER TORNAR EN EL CEL

 

13. L’autoritat de los antics prevaleix en mi, ja sia la dels nostros pares, qui donaren als morts uns cultos tan religiosos, lo que no haurien fet, certament, si haguessin cregut que ells hi eren insensibles; ja sia la d’aquells filosofs qui han viscut en Itàlia, i amb els seus preceptes i instituts cultivaren la gran Grècia [6] (la qual floria aleshores i ara es veu en un estat de barbaritat); ja per últim la d’aquell gran home que l’oracle d’Apol·lo declarà el més savi dels grecs, el qual no variava, ni es contradeia, així com fan tants d’altres, sinó que deia sempre que les ànimes de los hòmens són unes substàncies divines, qui luego que surten del cos, tenen el camí del cel obert, i aquest del tant més llíbero quant més són estades justes i pures.

14. Cípio creia lo mateix; pocs dies antes de la seua mort, com si n’hagués tengut algun presagi, ell passà tres dies discorrent sobre la República en presència de Filo, de Manílio i de molts altres; vós hi fóreu també, Cèvola, en companyia meua; i ell acabà el seu discurs provant la immortalitat de l’ànima, que el primer Africà li havia exposat, deia ell, en un sòmit en què li aparegué. Per conseqüent, si és ver que l’ànima de tot home de bé, luego que en la mort pot sostrèurer-se de la custòdia i de les cadenes del cos, pren fàcilment el vol per el cel, ¿qui meresqué més que Cípio de trobar llíbero i fàcil el camí qui condueix a l’habitació dels déus? Per lo que, si jo m’afligís de la seua mort, tem que no fos mostrar més gelosia que amistat. Que, si per el contrari, és ver que l’ànima mor junt amb el cos i que no queda sensació alguna, així com la mort no és un bé, no és tampoc un mal; perquè havent perdut Cípio tota sensació, és com si jamai fos estat: no obstant, nosaltres nos alegram de que ell hàgia viscut i aquesta ciutat sempre se n’aplaudirà.

15. En realitat, doncs, el seu destino (com jo lo he dit ja) és estat gloriós i tot el mal és estat per mi; perquè era més just que jo qui havia entrat primer en el món, en sortís també primer. Amb tot això, jo me deleit tant en la memòria de la nostra amistat, que m’apareix haver viscut feliç, per haver viscut amb companyia de Cípio; jo i ell no havem fet sempre sinó un en los cuidados públics i particulars; en pau i en guerra; i lo qui és l’essencial de l’amistat, sempre la nostra voluntat, el nostro desig i els nostros pensaments són estats acordes. Per lo que jo faig menos cabal d’aquest renom de savi, de què parlava Fànnio, majorment veent quant poc el meresc, que de l’esperança de que la memòria de la nostra amistat serà eterna: i això lo tenc jo del tant més a cor, que a penes, en tants de sigles, es poden comptar tres o quatre parells de vertaders amics: en cuio gènero m’apareix poder esperar que la posteritat reconeixerà la unió de Cípio i de Lèlio.

16. Fànnio. Lo que vós deis serà sens dubte, Lèlio: però suposat que haveu parlat d’amistat i que nosaltres no tenim ocupació precisa, me donaríeu molt de gust (i lo mateix crec que seria a Cèvola) si així com soleu fer de les demés coses que vénen a consultar-vos, nos explicàssieu en què consisteix l’amistat, lo que vós en pensau i quals en són les regles. Cèvola. En efecte, això me gustarà molt; puix que en mateix temps que jo vos lo volia demanar, Fànnio m’ha previngut: i així nos obligareu a tots dos.

 

CAPÍTOL QUINT

QUAL ÉS LA FORÇA DE L’AMISTAT. QUE NO POT HAVER-HI AMISTAT SINÓ ENTRE GENT DE BÉ I QUI SÓN ELS QUI MEREIXEN AQUEST TÍTOL

 

17. Lèlio. Jo no tendria dificultat de part meua, si em consideràs suficient: perquè ademés que l’assumto és eminent, nosaltres com ha dit Fànnio, no tenim ocupació alguna: però, ¿qui som jo i quals són els meus talents? Aquest costum de disputar repentinament sobre qualsevol subjecte que se los propòsia és tan solament per els savis, i principalment per els grecs. És una cosa difícil, i en la qual no basta estar mediocrement exercitat. Per lo que jo trob que per sebre tot lo que es pot dir sobre l’amistat, vosaltres faríeu millor d’adreçar-vos a n’aquells qui tenen aquesta professió: lo que jo puc fer únicament és exhortar-vos que preferigueu l’amistat a tots los altres béns de la vida: perquè no hi ha res tan conforme la naturalesa, res qui servèsquia més tant en la bona, com en la mala fortuna.

18. Però jo establesc, per principi, que no pot haver-hi amistat sinó entre gent de bé: amb tot això jo no pretenc tallar fins al viu, així com aquells qui parlen en tot rigor, qui sap amb molta raó, però poc per la utilitat comuna: perquè, diuen ells, que no hi ha sinó el savi que sia home de bé. Jo lo concedesc: però aquesta sabiduria que ells volen dir, ningun mortal fins aquí l’ha alcançada encara: en quant a nosaltres, considerem únicament segons lo que un veu, i lo que es practica, i no segons un esser imaginari, que tot quant un pot fer és desitjar. Jo no crec que C. Fabrício, M. Cúrio, i F. Coruncànio que els nostros pares reconeixien com a savis, lo fóssien segons els principis d’aquests filosofs. [7] Per lo que que ells guàrdien per si mateixos la seua sabiduria, paraula buida qui espanta i que un no pot comprendre; i concedèsquien que aquells hòmens eren gent de bé. Però ells no lo concediran: ans bé sostendran que aquest títol no apertany sinó als savis.

19. Anem, doncs, terra terra, com diuen, i diguem que tots aquells qui en les seues accions i la seua conducta han fet veure bona fe, justícia, equitat, generositat, sens el menor desig interessat, ni passió torpe i violent, qui són estats invariables sobre aquests principis, com lo foren aquells de qui jo he parlat, mereixen el nom d’hòmens de bé, així com en tengueren la reputació; perquè segueixen (en quant és possible a l’home) la naturalesa, qui és la millora regla de ben viure. I en efecte, jo crec que nosaltres naixem tots baix la condició de fer una societat universal; més íntima a proporció dels graus d’unió que hi ha entre cada qual: entre conciutadans, per exemple, més que entre estrangers; entre parents més que entre aquells qui no lo són; per raó que entre parents hi ha una espècie d’amistat natural, si bé que no és la més sòlida: perquè la vertadera amistat té l’avantatge sobre el parentesc amb allò que bé pot haver-hi parentesc, no però amistat sens benevolència: pues llevant la benevolència s’acaba l’amistat, i el parentesc sempre queda. Però, per comprendre millor la força de l’amistat, considerem la immensa societat del gènero humà, qui és l’obra de la naturalesa, i veurem que la perfeta unió és tan limitada, que no pot abraçar molt més de dues persones.

 

CAPÍTOL SISÈ

DEFINICIÓ I EXCEL·LÈNCIA DE L’AMISTAT

 

20. L’amistat no és altra cosa sinó un acord perfet [8] sobre les coses divines i humanes acompanyat de benevolència i caritat: i jo no crec que exceptat la sabiduria, púguia haver-hi res de millor que els déus hàgien donat a l’home. Uns prefereixen les riqueses, altres la salut, aquells el poder, aquests los honors, molts àdhuc les voluptats: aquest últim objecte és digne de les bèsties; los altres són coses casuals, qui dependeixen menos de la nostra voluntat, que del capritxo de la fortuna. Però aquells qui posen el supremo bé en la virtut pensen noblement; doncs aquesta mateixa virtut produeix i conté l’amistat; la qual sens la virtut no pot subsistir.

21. Expliquem ara la virtut segons el nostro modo de viure i de parlar, i no segons les expressions pomposes d’alguns savis; i comptem entre los hòmens de bé tots aquells qui entengueren la reputació, vull dir els Paus, els Catos, els Gal·los, els Cípios, i els Filos: tots aquests se lo meresqueren per la pràctica; deixem anar, doncs, aquells qui no existeixen sinó en la imaginació. Doncs jo dic que entre semblants hòmens, l’amistat té tals avantatges, que a penes lo sabria dir.

22. Primerament, ¿pot haver-hi vida vivent, com diu Ènnio, qui no descànsia sobre la benevolència recíproca de part d’algun amic? ¿Què major satisfacció que tenir algú amb qui poder explicar-se com si fos amb si mateix? En la prosperitat, ¿quina comoditat podria trobar un, si no tengués algú amb qui partir-ne l’alegria? En quant a l’adversitat, seria difícil de suportar, si no tenguéssim algun amic qui se n’afligís més que nosaltres mateixos. I, per últim, totes les demés coses que tant desitjam, tenen cada qual una certa utilitat únicament per certes coses: les riqueses, per esser usades; el crèdit, per esser respectat; los honors, per esser alabat; la voluptat, per esser gustada; la salut, per no sofrir i poder fer totes les funcions: sols l’amistat conté en si juntament moltes utilitats: per qualsevol part que vos gireu, l’encontrareu qui està prompta, de ninguna part és exclosa: jamai és fora temps, jamai importuna. Per això, també el foc i l’aigua, com diuen, no són de major servici que l’amistat: però jo no parl aquí de l’amistat vulgar o mediocre (qui no obstant té els seus deleites i els seus avantatges), sinó de la vertadera i perfeta amistat; qual podem comptar d’un petit nombre d’il·lustres amics: aquesta amistat augmenta el resplandor de la prosperitat, i en l’adversitat, prenint part dels mals, els fa més suportables.

 

CAPÍTOL SETÈ

QUALS I QUANT GRANS AVANTATGES TÉ L’AMISTAT

 

23. Entre una multitud de comoditats que procura l’amistat, la major és, sens dubte, que nos dóna esperances per lo venidor; i sustenta el nostro coratge en los contratemps. Perquè, en efecte, qui mira el seu amic veu una imatge de si mateix: en tant que l’amistat fa que los ausents com si sien presents, que los indigents ténguien abundància, i que els flacs sien fortificats, i lo qui és més, fa renéixer els morts en el respecte, en la memòria, i en los desigs dels seus amics; d’on es pot inferir que per uns la mateixa mort és feliç, i per los altres la vida honrosa. Llevau de la naturalesa el vínculo de la benevolència i prest no veureu més famílies, ni ciutats; i àdhuc els mateixos camps tornaran estèrils; però, si amb tot això no es dóna encara bastant a comprendre qual és la força de l’amistat i de la concòrdia, es pot judicar per los efectes contraris de les dissensions i de les discòrdies: perquè, ¿quina casa pot haver-hi tan forta, quina ciutat tan poderosa, que los odis i les disputes no sien capaces de destruir enterament? D’on podem inferir quals són los avantatges de l’amistat.

24. Es diu que un home cèlebre d’Agrigenta [9] vaticinà amb versos grecs que l’amistat reuneix tot quant hi ha en la naturalesa i en tot l’univers, tant lo qui està firme com en moviment, i que la discòrdia lo divideix: i això és una veritat generalment coneguda i confirmada per l’experiència. Per lo que, ¿qui no alaba aquell home qui s’exposa al perill per el seu amic i vol partir-lo amb ell? ¿Què aclamacions no es feren sentir poc hi ha sobre el teatro en la nova fàbula de M. Pacúvio, amic i hosta meua, quan en presència del rei qui ignorava qual dels dos era Orestes, [10] Pílades deia esser ell, a fi de morir per el seu amic; i Orestes reivindicava el seu propi nom? Tots los qui eren presents aplaudien aquesta ficció; doncs, ¿i què es pot pensar haurien fet ells, si fos estat una acció vertadera? Era fàcil de veure que la naturalesa feia sentir el seu poder en aquella ocasió, quan tots admiraven en la persona d’altri lo que ells mateixos no serien estat capaços de fer. Veis aquí m’apareix tot quant jo tenia que dir-vos sobre l’amistat: si vosaltres en desitjau sebre més (i certament que hi ha molt més que sebre), adreçau-vos, si vos apareix, a n’aquells qui fan professió de disputar sobre tota sort de matèries.

25. Fànnio. Nosaltres gustam més de sentir-vos a vós; perquè, si bé és ver que jo he consultat diferents vegades i oït amb gust alguns d’aquests filosofs, amb tot això és un detall que nosaltres desitjam conforme el vostro estil oratori. Cèvola. Vós lo desitjaríeu encara més, Fànnio, si haguéssiu assistit últimament als jardins de Cípio, en la conferència que es tengué sobre la República: ¡de quin modo defensà ell la justícia contra el discurs artificiós de Filo! Fànnio. Era molt fàcil a un home tan just el pledejar la causa de la justícia. Cèvola. ¿I què direm de l’amistat? ¿No ha d’esser això també molt fàcil per aquell qui s’hi és distinguit per la seua fidelitat, constància i probitat?

 

  

CAPÍTOL VUITÈ

QUAL ÉS L’ORIGEN DE L’AMISTAT

 

26. Lèlio. En veritat, això és usar de violència: pues què importa de quin modo sia que m’hi obligueu; és cert que m’hi obligau: perquè no és fàcil ni just oposar-se al desig de dos gendres, majorment quan lo que ells demanen és una cosa honesta. Quan jo reflectesc sobre l’amistat, lo qui me succeeix bastant sovint, lo primer que examín és veure si és ver que ella dèguia el seu origen a la indigència i a la necessitat; si los hòmens no han cercat en ella sinó un comerç recíproco de servicis, per trobar uns en los altres lo que no podrien alcançar per si mateixos, i si, en realitat, això és el vínculo propi de l’amistat; però jo pens que ella té una altra causa més antiga, més noble i més natural; pues és l’amor (d’on ve el nom d’amistat) qui és el principi de la benevolència. És ver que es troben també certs avantatges en aquelles mateixes amistats fingides i assiduïtats que un observa per raó de les circumstàncies. Però la perfeta amistat no ha d’esser fingida, sinó vertadera i voluntària.

27. Per lo que m’apareix que l’amistat treu el seu principi més tost de la naturalesa que de la necessitat, i més tost de l’afecte que nos causa l’amor en la imaginació, que del desig de trobar-hi alguna utilitat. Els mateixos irracionals nos donen una prova evident d’aquesta veritat; per un cert temps, ells estimen naturalment els seus petits i són estimats d’ells de tal manera, que fàcilment es descobreix en ells el seu afecte, el qual es manifesta encara més clarament en l’home. Primerament, per aquella tendresa que hi ha entre pares i fills, i de la qual els vínculos no es poden rompre sens un crimen horrible. Segonament, per aquell igual afecte d’amor que nosaltres aprovam quan encontram un home del qual el caràcter i els costums són conformes als nostros i amb el qual creim veure el resplandor de la virtut i de la probitat.

28. Perquè, en efecte, no hi ha cosa més amable que la virtut; res qui atrèguia els cors amb més força, puix que la virtut i la probitat fan que d’algun modo nosaltres amam aquells que jamai havem vists. ¿Quina persona hi ha, qui no obstant que no hàgia vist C. Fabrício, ni M. Cúrio, púguia pensar amb ells i no apreciar la seua memòria? Per el contrari, ¿qui no avorreix Tarquínio el superbo, Cip. Càssio, i Cip. Mèlio? [11] Dos generals, Pirro i Anníbal nos disputaren dins l’interior de la Itàlia l’imperi de l’univers: nosaltres no sabríem avorrir el primer dels dos a causa de la seua probitat; però la crueltat del segon serà sempre odiosa en aquesta ciutat.

 

 

CAPÍTOL NOVÈ

QUE L’AMISTAT TREU EL SEU ORIGEN DE LA NATURALESA I NO DE LA INDIGÈNCIA

 

29. Que si la probitat té tanta força que nos oblíguia a amar-la en los que no coneixem, i lo qui és més encara, en la persona d’un inimic, ¿quina meravella que els cors de los hòmens sien sensibles, quan veuen la virtut i la bondat resplandir en aquella amb qui tracten i viuen? És ver que l’afecte es fortifica segons els beneficis que un rep, el zel que experimenta i la familiaritat; i que tot això unit al primer moviment d’amor del nostro cor, excita en nosaltres una benevolència extraordinària: i així aquells qui pensen que ella prové de la nostra imbecil·litat i del desig de trobar en los altres los auxilis qui nos falten, li donen un origen molt baix, i poc generós, per dir-lo així, puix que la fan néixer de la indigència i de la misèria.

30. Si fos així, quant més un home es faria miserable, tant més seria propi per l’amistat, lo qui és molt al revés: perquè, quant més un confia de si mateix, [12] és quant més es veu dotat de virtut i sabiduria; per no tenir necessitat d’algú i trobar amb si sol tots los auxilis, tant més excel·leix en l’art de contractar amistats i fer-les durar. ¿Quina necessitat tenia de mi Cípio l’Africà? Ninguna, sens dubte, ni jo d’ell; no obstant, jo l’estimava, admirat de la seua virtut, i ell m’estimava a mi, per l’opinió que tenia del meu caràcter i bons costums; després la familiaritat augmentà la nostra amistat. Però, encara que nosaltres hi trobàssiem tots dos grans avantatges, no era per això que nos teníem aquell tan gran amor.

31. Pues així com nosaltres som benèfics i generosos, sens exigir per això paga ni retribució (per raó que el fer bé no és deixar a usura), sinó que naturalment som inclinats a la generositat, així mateix havem de cercar l’amistat, no per un desig interessat, sinó en la confiança de trobar el premi de l’amistat en la mateixa amistat.

32. Però aquells qui, així com los animals, lo donen tot a la voluptat, pensen molt diferent; i no és d’estranyar: perquè els qui posen tot el seu pensament sobre coses tan despreciables, no en sabrien concebre una de gran, noble i casi divina; per lo que deixem-nos de parlar d’ells aquí; però nosaltres diguem que l’amistat, o la benevolència, és un afecte que la naturalesa inspira envers d’aquells amb qui se demostra la probitat: per amor de la qual, aquells qui l’apeteixen, contreuen major familiaritat per gosar de la freqüentació i dels costums d’aquell en qui han posat l’afecte; per esser amats així com ells amen; per servir més tost que per exigir; i establir en el tracto aquesta honesta emulació. Així no solament l’amistat procurarà grans avantatges, sinó que, fent-la provenir de la naturalesa, ella tindrà un origen més noble i més vertader que el de la indigència. Perquè, si l’interès en fos el vínculo, ella es rompria quan aquest muda: però perquè la naturalesa és invariable, per això també les vertaderes amistats no acaben jamai. Ja veis, doncs, d’on neix l’amistat; ¿teniu vosaltres alguna altra dificultat? Fànnio. Continuau, Lèlio: jo prenc la paraula per tots dos com a més vell. Cèvola. Vós feis molt bé: i així escoltem.

  

CAPÍTOL DESÈ

QUE L’AMISTAT TÉ MOLTS DE PERILLS QUE EVITAR

 

33. Lèlio. Oïu, doncs, caríssims, les reflexions que fèiem molt sovint jo i Cípio sobre l’amistat; encara que ell deia sempre que no hi ha res més difícil que fer-la durar fins a la fi de la vida: perquè succeeix moltes vegades o que lo qui és útil a un no lo és a l’altre, o que els dos amics no pensen del mateix modo en matèria de govern; o per últim, que ja l’edat, ja les desgràcies, muden els costums i el caràcter: i ell citava per un exemple els minyons qui lo més sovint deixen la seua més tendra amistat junt amb la roba de la minyonesa.

34. Però, si ella aguanta fins a l’adolescència, basta aleshores per rómprer-la una concurrència per un mateix matrimoni, o qualsevol altra comoditat qui no pot recaure sinó sobre un sol. Que si alguns la fan arribar més lluny, sovint l’intent d’una mateixa dignitat la fa desbaratar: pues no hi ha pesta més terrible per l’amistat que la passió del diner en un gran nombre de persones; en alguns altres més honrats, l’emulació de glòria o la pretensió a un mateix honor; d’on s’origina que sovint una gran inamistat succeeix a l’amistat més íntima.

35. Sol haver-hi també disputes de consideració, qui moltes vegades tenen una causa justa, quan, per exemple, els nostros amics nos demanen coses il·lícites; com és d’esser ministres de les seues passions o còmplices de la seua injustícia: perquè encara que sia honest el resistir-los, ells vos acusaran de trair l'obligació de l’amistat: i, en efecte, aquells qui tenen l’audàcia de demanar al seu amic qualsevol sort de servicis, volen fer veure que farien qualsevol cosa per ell; i les seues queixes no sols extingueixen les més antigues amistats, sinó que produeixen encara un odi etern. I, per últim, ell concloïa que l’amistat estava circuïda de tants d’esculls, que li apareixia requerir-se no menos felicitat que prudència per sebre evitar-los.

 

CAPÍTOL ONZÈ

QUE COSA PODEN LOS AMICS DEMANAR-SE I FER UNS PER LOS ALTRES

 

36. Vegem, doncs, primerament, si vos pareix, fins a on pot arribar la benevolència en l’amistat. ¿Que per ventura si Coriolano [13] tenia amics, devien aquests, així com ell, prendre les armes contra la pàtria? ¿Per ventura quan Viscel·lino [14] i Cip. Mèlio volien alçar-se reis, devien els seus amics ajudar-los?

37. Nosaltres sabem que luego que Tib. Gracco [15] començà a vexar la República, fonc abandonat de L. Tuberon [16] i de tots los altres amics semblants. Però C. Blòsio de Cumes, hosta de la vostra família, Cèvola, havent vingut a encontrar-me en ocasió que jo ajudava als cònsols Lenas i Rupílio a formar aquella causa, per pregar-me d’excusar-lo, al·legava per disculpa que tenia tanta afició a Gracco, que es creia obligat a fer tot lo que ell voldria. Però, li vaig respondre jo, "¿l’hauríeu cregut vós també, si ell vos hagués dit de posar foc al Capitòlio?" "Jamai ell hauria volgut una semblant cosa", replicà ell; "però, ¿si lo hagués volgut?" "Jo lo hauria fet". Veis vosaltres quina resposta tan criminal. No obstant, ell obra segons lo que havia dit i àdhuc passà més avant: perquè no sols obeí als projectes temeraris de Gracco, sinó que es féu el seu executor, amb què es demostrà no el còmplice, sinó l’instigador de la seua ràbia: però al mig d’aquestes idees extravagants, horroritzat de les noves informacions que es feien, ell es retirà en Àsia [17] i cercà un refugi entre els seus inimics, a on la seua mort infeliç venjà la República. Veis aquí, doncs, que l’amistat no excusa els crímens que fa cometre: perquè com sia l’opinió que tenim de la virtut d’un home, qui fa el principi de la nostra amistat amb ell, és difícil que aquesta subsistèsquia quan un dels dos renuncia a la virtut.

38. Per conseqüent, si establim com una cosa recta que nosaltres devem concedir als nostros amics tot lo que volen i que ells també no deuen negar-nos res de lo que volem, podrem dir que seguim la vertadera sabiduria, si anyadim aquesta clàusula: en tant que lo que es demana sia just, però nosaltres parlam aquí d’aquells amics que tenim presents, que veim, o dels quals havem sentit parlar, o qui són coneguts en el comerç de la vida: entre aquests havem de cercar els nostros modelos; i principalment imitar aquells qui s’acosten més a la sabiduria.

39. Nosaltres veim que Papo Emílio fonc íntim amic de C. Luscino (així nos lo referiren nostros pares), ells foren dues vegades col·legues en el consolat, i una vegada en la censura; sabem també que ells tengueren encara una gran amistat amb aquells dos hòmens qui tenien entre si una tant perfecta unió, M. Cúrio i T. Coruncànio. Seria una injustícia sospitar que ningun d’ells hagués volgut exigir del seu amic alguna cosa contrària a la fidelitat, al jurament, i a la República; perquè, ¿què serveix dir aquí de semblants hòmens, que si algú lo hagués exigit, no lo hauria alcançat? Puix que ells eren uns hòmens perfets i sabien molt bé que tant de mal fa qui demana una cosa injusta, com qui la concedeix. Però C. Carbon i C. Cato [18] seguiren el partit de Gracco; en quant al seu germà Caio, qui s’és demostrat ara el seu partidari més acèrrim, aleshores no s’era manifestat encara.

 

 

CAPÍTOL DOTZÈ

QUE UN HA D’APARTAR-SE D’AQUELLS AMICS QUE VAN CONTRA LA REPÚBLICA

 

40. Establim, doncs, aquesta llei en l’amistat, que no es pot demanar ni concedir cosa torpe: perquè en qualsevol falla que sia, sobretot si és contra la República, dir que un ha volgut servir el seu amic és una excusa poc honrosa i qui no deu esser admesa. I en efecte, Fànnio i Cèvola, nosaltres nos trobam en una situació en què és necessari prevenir de lluny els perills qui amenacen la República. Nosaltres nos som apartats ja algun tant de la rota de nostros pares. Tib. Gracco volgué alçar-se rei i lo fonc efectivament alguns mesos. I ¿no era això una cosa sens exemple i mai oïda entre el poble romà?

41. Les llàgrimes m’impedeixen de dir lo que els seus amics i parents, qui seguiren el seu partit àdhuc després de la seua mort, han fet sofrir a P. Cípio: [19] en quant a Carbón, [20] nosaltres havem volgut suportar-lo, a causa del càstig recent de Tib. Gracco. I jo no vull pronosticar sobre el tribunat de C. Gracco: pues el mal guanya a poc a poc, al principi, però després a mesura que augmenta, fàcilment atreu una ruïna total. Vosaltres veis quin cop és estat aquell de la introducció de l’escrutini, [21] ordenat primerament per la llei Gabínia, i confirmat dos anys després per la llei Càssia. M’apareix veure ja una divisió entre el poble i el Senat, i els negocis de major importància abandonats al capritxo de la multitud. Pues tot lo món vol sebre d’on ve el mal, i ningú sap un remei.

42. Però, ¿a què fi aquesta digressió? Perquè ningú emprèn semblants coses sens tenir còmplices. Per conseqüent, és necessari advertir la gent de bé, que si per casualitat es troben sens sèbrer-lo engatjats en una semblant amistat, no han de pensar que estíguien de tal modo lligats que no hàgien d’apartar-se d’un amic qui s’alça contra la República: en quant als qui són dolents, és necessari assenyalar càstigs no menos severos contra els còmplices, que contra los autors de la impietat. ¿Quin home en tota la Grècia fonc més il·lustre que Temístocles? ¿Qui, més poderós que ell? Havent estat elegit general en la guerra contra els Persos, com ell hagués alliberat la Grècia de l’esclavitud, i després fos estat desterrat per enveja, [22] no pogué suportar la ingratitud de la seua pàtria així com devia. Ell féu lo que Coriolano havia fet entre nosaltres 20 anys antes. Però ningú d’aquests dos trobà còmplices per anar contra la pàtria: en conseqüència, ells mateixos tengueren la culpa de la seua mort.

43. Per lo que, ben lluny de cobrir en capa d’amistat un semblant complot dels dolents, més tost s’ha d’atemoritzar amb la imatge dels més graves suplicis; a fi que ningú es crèguia autoritzat de seguir un amic qui fa la guerra a la seua pàtria: lo que, segons s’encaminen les coses, no sé si per algun temps podria arribar. Jo no tenc, doncs, menos cuidado de lo que pot succeir a la República tant després de la mia mort, com al present.

 

 

CAPÍTOL TRETZÈ

QUE NO S’HAN D’ESCOLTAR CERTES OPINIONS ESTRANYES QUE ALGUNS HAN PROFERIT SOBRE L’AMISTAT

 

44. Establim, doncs, que la primera llei de l’amistat és de no demanar als nostros amics, ni fer per ells res que no sia honest; i no esperem sols esser pregats: siem sempre promptes, fora tardança; gosem de la satisfacció de donar-los els nostros avisos amb tota llibertat; que l’autoritat de los amics qui donen bons consells sia molt respectada en l’amistat; que les seues advertències sien fetes no sols amb franquesa, si que també amb vigor, si la cosa lo demana; i que s’obeèsquia luego.

45. Jo trob molt estranyes certes opinions d’alguns hòmens que la Grècia ha honrats amb el nom de savis; però no hi ha res que ells no defènsien amb els seus sofismes: uns diuen que convé evitar les amistats massa fortes, per no trobar-se en el cas d’haver de sofrir un per molts; que cada qual té bastant i demés amb els seus propis negocis; que haver d’embarassar-se amb aquells de los altres, és molest; que val més que els vínculos de l’amistat sien amples, per poder-los estrènyer o afluixar, quan un vol: perquè la ditxa de la vida dependeix de la tranquil·litat, de la qual l’ànima no pot gosar, quan un sol està en treball per molts.

46. Altres, degradant encara més la humanitat (com he insinuat ja un poc més amunt), diuen que les amistats s’han de cercar únicament per trobar en elles l’ajuda i el socorro que un necessita, i no per motiu d’afecte i d’amor; que per això és que quant menos un home pot per si sol, tant més desitja tenir amics; i, per això, també les dones recorren més a les amistats que los hòmens, els pobres més que els rics, els desgraciats més que los afortunats.

47. ¡Bella filosofia!, pues és lo mateix que llevar el sol del món, voler llevar l’amistat del comerç de la vida; essent ella el present més avantatjós i més agradable que els déus nos hàgien donat; però, ¿qual és aquella tranquil·litat de què parlen ells? Un estat dolç en apariència, però en realitat abominable per moltes circumstàncies. Perquè no és raonable que per estar tranquil, l’home es denèguia a tota bona acció o que hi renuncíia després d’haver començat. Ademés que si els cuidados nos espanten nosaltres hauríem de renunciar a la mateixa virtut; qui necessàriament ha de sofrir alguna inquietud per avorrir i combatre les coses contràries: i així la bondat té que sortir contra la malícia, la temperància contra el desreglament, el coratge contra la flaquesa. Per això és que veim els justos entristir-se de la injustícia, els coratjosos de les accions pusil·lànimes, els modests de la dissolució. És, doncs, propi d’una ànima ben nada l’alegrar-se del bé i afligir-se del mal.

48. Per lo que, si l’ànima del savi és sensible al dolor (lo qui no té dubte, a no esser que el suposem sens humanitat), ¿a què fi proscriure l’amistat, sinó és més que per evitar-ne les sol·licituds? ¿Quina diferència hi ha entre un home qui no sent res, i no dic un animal, sinó una pedra, un tronc o tota altra cosa inanimada? Perquè no parlem aquí d’aquells qui volen que la virtut sia de ferro; quan sabem per el contrari que ella és tendra i complacent amb moltes coses, i sobretot amb l’amistat: de modo que ella deixa al cor la llibertat de dilatar-se o d’estrènyer-se segons els bons o els mals successos dels nostros amics. Per conseqüent, la pena que nos causa sovint la sort d’un amic no té més força per fer proscriure l’amistat que les dificultats i les penes que sofrim per practicar la virtut per fer-nos-hi renunciar.

 

  

CAPÍTOL CATORZÈ

QUE L’AMISTAT NEIX DE LA SEMBLANÇA DELS COSTUMS

 

49. Puix que és la virtut qui engendra l’amistat, com he dit ja, quan ella demostrant-se, atreu per motiu de similitud; es segueix d’aquí que sempre que ella es manifesta, de precís ha de fer néixer l’amor. Perquè, ¿què major absurdo pot haver-hi que alegrar-se de coses frívoles, tals com són l’honor, la glòria, un edifici, un vestit, un adorno; i no alegrar-se molt més d’una ànima dotada de virtut, i capaç d’amar, i tornar (per dir-lo així) amor per amor? I en efecte, no hi ha res més agradable que el retorn de benevolència i la reciprocitat d’afectes i de servicis.

50. Que si anyadim encara, i deim com és ver, que no hi ha res qui atrèguia una cosa a si amb tanta força com la similitud atreu l’amistat, obligarem tothom a convenir que l’amor i la unió entre la gent de bé és casi tan natural com aquella de sang i parentesc. I en efecte, no hi ha res qui cèrquia el seu semblant amb més ardor ni més passió que la naturalesa. D’aquí es segueix, Fànnio i Cèvola, (a lo menos segons la mia opinió) que la benevolència entre la gent de bé és casi necessària; i aquest és el principi natural de l’amistat; [23] però aquesta mateixa bondat té tots los hòmens per objecte. Perquè la virtut no és inhumana, ni ociosa, ni superba; doncs ella protegeix totes les nacions i s’ocupa del seu bé, lo que no succeiria, si ella es denegàs al vulgo.

51. Però, si parlem d’aquells qui fan néixer l’amistat de l’interès, m’apareix que ells en rompen el vínculo més amable: perquè la utilitat que un pot treure d’un amic jamai pot esser tan agradable com el seu mateix amor i lo qui fa que nosaltres apreciam els seus servicis és veure que surten del cor; i en tant és ver que l’amistat no neix de la indigència, que aquells hòmens qui per medi dels seus béns, de la seua fortuna i principalment de la seua virtut qui fa el seu major presidi, es troben en estat de no haver de menester algú, són per lo ordinari els més generosos i més inclinats a fer bé. Amb tot això, jo no dic que sia necessari que els nostros amics púguien sempre passar sense haver de menester algú: perquè, ¿com es seria manifestat el meu zel si Cípio no hagués tengut jamai necessitat dels meus consells ni de la mia ajuda, en temps de pau ni en temps de guerra? Amb tot això, no fonc de la utilitat que vingué l’amistat, sinó que de l’amistat vingué la utilitat.

 

CAPÍTOL QUINZÈ

QUE NO HI HA RES MÉS PRECIÓS QUE L’AMISTAT PERÒ QUE MOLT SOVINT LES GRANS FORTUNES EXCLOUEN L’AMISTAT FEEL

 

52. No tenim, doncs, que escoltar aquells hòmens negats en les delícies, si acàs parlen de l’amistat, que no coneixen per experiència, ni per principis. Perquè, parlem aquí de bona fe, ¿quina persona hi ha qui, renunciant a la satisfacció d’amar i esser amat, volgués posseir moltes riqueses i viure en l’abundància de totes les coses? Això és la vida dels tirans; en la qual no pot encontrar-se ni fe, ni afecte, ni vertadera confiança: en què tot és suspecte, tot inquieta i no té lloc l’amistat.

53. I en efecte, ¿com pot un amar aquell que tem o del qual creu esser temut? Els tirans tenen, no obstant, els seus aduladors, al menos per un cert temps. Però, si per casualitat ells cessen d’esser lo que són (lo qui succeeix casi sempre), aleshores es veu quant pocs amics tenien: això és lo que es refereix que digué Tarquínio en son desterro, que ell no havia distinguit els vertaders amics dels fingits, fins que no havia estat més en estat de concedir gràcies; encara que jo dubt que, amb tanta supèrbia i duresa, ell hàgia pogut tenir sols un vertader amic.

54. Per lo que, així com els costums d’aquest de què venim de parlar no pogueren adquirir-li vertaders amics, així mateix les grans fortunes de la major part dels poderosos exclouen les amistats feels. Perquè no sols la fortuna és cega, si que també fa cegos casi sempre aquells qui afavoreix. I és per això que ells estan inflats de supèrbia i d’insolència i que no hi ha res més insuportable, que un insensat qui ha fet fortuna. Ademés de tot això es veu encara que aquells qui antes eren d’una humor complacent, muden de condició en la fortuna i en los honors i, despreciant los amics antics, s’engatgen en noves amistats.

55. Però, ¿què major locura per un home poderós en riqueses, béns i fortuna, de no adquirir sinó coses venals, com són cavalls, esclaus, vestits rics, vasos preciosos, i no fer-se amics, qui són per la vida el moble, si m’és permès parlar així, més útil i més preciós? I en efecte, en l’adquisició de tots aquells béns, un no sap per qui adquireix, ni per qui treballa: pues tot això sol esser sovint la presa del més fort; sols la possessió de los amics és permanent i inalienable; però suposant i tot que totes aquelles coses, qui són com a presents de la fortuna, fóssien permanents, amb tot això la nostra vida sense les dolçures de l’amistat, no sabria tenir vertaders divertiments; però bastant n’hi ha fins aquí.

 

CAPÍTOL SETZÈ

QUALS SÓN ELS LÍMITES DE L’AMISTAT. QUE SOBRE AIXÒ HI HA TRES OPINIONS

 

56. Determinen ara quals són els límites de l’amistat i el punt fins a on pot arribar la benevolència; sobre lo qual jo veig tres opinions, però ninguna me satisfà: la primera és que havem d’amar els nostros amics així com nosaltres mateixos; la segona, que la nostra benevolència per ells ha d’esser exactament mesurada sobre la que ells tenen per nosaltres; la tercera, que havem d’apreciar-los tant com ells mateixos s’aprecien.

57. De totes aquestes tres opinions, jo no n’aprov ninguna; pues la primera és falsa, que un hàgia d’estar dispost per el seu amic així com per ell mateix. Perquè, ¿quantes coses que no faríem per nosaltres mateixos, feim per els nostros amics? Tals són per exemple, de demanar humilment, suplicar algun favor a un home indigne, reprendre severament i perseguir algú amb vehemència; cuio modo de proceir indecent en coses del nostro propi interès és, amb tot això, honest en favor d’un amic; nosaltres veim també cada dia que los hòmens de bé es priven de moltes comoditats i en fan sacrificis en profit dels seus amics.

58. La segona opinió és la qui limita l’amistat a la igualtat de servicis i de la voluntat; però això és d’un modo massa roí i baix voler fer de l’amistat un negoci de càlcul, exigint una justa proporció entre lo que un dóna i lo que rep; a mi m’apareix que la vertader amistat és més magnífica i més generosa; i que no va observant amb tant de rigor de no donar més de lo que ha rebut: perquè no hi ha que témer de perdre alguna cosa o de fer demés per un amic.

59. Però la més mala de totes és la tercera opinió, qui vol que tant com un s’ama ell mateix, tant sia amat dels seus amics: perquè succeeix moltes vegades que hi ha certs hòmens qui són d’un esperit flac i abatut o qui no gosen concebre la menor esperança d’augmentar la seua fortuna: veis aquí, doncs, que un amic no ha d’esser tal envers d’ells, com ells són envers de si mateixos; ans bé, per el contrari, ha de fer lo que pot per excitar el seu esperit pusil·lànim i donar-los més confiança i millors pensaments. Cerquem, doncs, a altra part els límites de la vertadera amistat; però diguem antes lo que Cípio hi trobava més repreensible. No hi ha màxima, deia ell, més contrària a l’amistat que aquella que diu que un ha d’amar de tal manera com si hagués d’avorrir algun dia: i ell no podia creure, per molt que fos l’opinió comuna, que aquesta paraula sortís de Bies, qui es compta entre els set savis, sinó que allò era alguna opinió d’algun home corromput o d’algun ambiciós, o d’algun qui lo mesurava tot segons el seu poder. Perquè, ¿com és possible que un home púguia esser amic d’un altre, del qual pensa poder tornar inimic? Encara més seria necessari, segons això, desitjar que els nostros amics caiguéssien freqüentment en falta, per tenir més ocasions de reprèndrer-los: i, per últim, seria necessari també afligir-se, o estar gelós de les virtuts i de los avantatges dels nostros amics.

60. Per lo que, de qualsevol que sia aquesta màxima, tira dret a destruir l’amistat. Valia més advertir d’anar circumspectes en les amistats que un fa, per no exposar-se a amar aquells que qui sap podria arribar algun dir a avorrir. Encara més deia Cípio: que si per desgràcia un havia fet alguna elecció poc feliç d’algun amic, més tost havia de prendre paciència i sofrir, que pensar jamai de que pogués venir temps en què tornàssien inimics.

 

 

CAPÍTOL DESETÈ

AMB QUINS SENYALS ES PODEN CONÈIXER AQUELLS QUI SÓN PROPIS PER L’AMISTAT. QUÈ ÉS LO QUI S’OPOSA A L’AMISTAT O QUI LA ROMP

 

61. Veis aquí doncs els límites que jo trob que s’han d’observar mentres que els costums de los amics sien honests; ells han d’obrar de concert i comunicar-se entre si tots los intents, les voluntats i totes les coses sens excepció alguna; en tant que si per desgràcia el nostro amic té necessitat d’esser assistit en algunes accions, encara que no del tot justes, d’on dependeix el seu honor o la seua vida, un ha d’apartar-se un poc del camí recte, a no esser que aquesta conducta nos deshonràs; perquè l’amistat excusa fins a un cert punt, però cada qual ha de tenir cuidado de la seua reputació i creure que la benevolència pública és un medi no poc considerable per reeixir en lo que un emprèn; que és deshonrós adquirir-la amb carícies i adulacions; però la virtut que la benevolència segueix no ha d’esser despreciada.

62. Però (tornem a Cípio, qui parlava casi sempre de l’amistat) ell es queixava molt de que los hòmens fóssien tan diligents en totes les seues coses; que sabéssien dir cada qual el nombre de les seues cabres i ovelles: però ignoràssien aquell dels seus amics; i que tenguéssien tant de cuidado per adquirir aquells béns, però fóssien tan negligents en l’elecció de los amics, sense tenir ningun senyal, ningun caràcter per distingir aquells qui eren propis per l’amistat. I en efecte, un ha d’elegir sempre aquells qui són firmes, constants, invariables, en cuio gènero s’encontren molt pocs; i en veritat és difícil de conèixer-los, sense posar-los a l’aprova: però aquesta prova no es fa sinó en la mateixa amistat; i així l’amistat preceeix el judici i no nos permet d’aprovar-los.

63. Per això, un home prudent sabrà refrenar els primers ímpetus de la benevolència, així com es refrena un carro: a fi de no tenir sinó amics aprovats en part en los seus costums, així com no nos servim d’un cavall que no sia aprovat. Alguns, per exemple, amb una petita suma de diner descobreixen sovint la seua lleugeresa; altres, que una suma mòdica no ha pogut moure, són coneguts amb una de més forta. Però, si se’n troben alguns qui miren com una infàmia el preferir els diners a l’amistat, ¿a on en trobarem qui no preferèsquien los honors, les magistratures, el comando, el poder i les riqueses a l’amistat? I qui, si se los proposàs d’una part semblants avantatges i de l’altra els drets de l’amistat, ¿no s’estimàssien molt més aquells, que aquests? La naturalesa és massa dèbil per despreciar el poder; al qual quan un hi arriba, enc que sia en perjudici de l’amistat, es creu que el motiu cobreix la falta.

64. I és així que amb molta dificultat s’encontra una vertadera amistat en los hòmens constituïts en honors o dignitats públiques. Perquè, ¿a on són aquells qui prefereixen l’honor del seu amic al seu propi? Però què? D’altra part, ¿qui no repugna d’associar-se a les desgràcies de los altres? No és fàcil d’encontrar algú que s’hi préstia. No obstant, aquest vers d’Ènnio és ben ver:

El vertader amic mai millor es coneix,

que si en los contratemps feel es descobreix.

Amb tot això, aquests dos defectes de lleugeresa i de flaquesa descobreixen ordinàriament los amics superficials; pues uns en la prosperitat desprecien els seus amics, altres los abandonen en les seues desgràcies.

 

CAPÍTOL DEVUITÈ

SOBRE QUÈ VA FUNDADA LA CONSTÀNCIA EN L’AMISTAT

 

65. Mirem, doncs, com un home d’una espècie rara i casi divino aquell qui es fa veure un amic constant i invariable tant en la bona com en la mala fortuna. Però aquesta constància aprovada que desitjam té per fonament la fidelitat: perquè res sens fe pot esser constant. Segonament, és necessari cercar per amic un home simple, comú, qui pensa del mateix modo i es dirigeix per uns mateixos motius que nosaltres; lo qual apertany tot a la fidelitat: pues un esperit furbo, qui pren tota sort de formes, no sabria esser feel. I aquell qui no pensa així com nosaltres o qui es diferencia amb el caràcter, no pot esser un amic segur i constant. Observem, encara que no sia un d’aquells qui gusten d’objectar-nos alguna falta, o qui creuen fàcilment les que senten referir de nosaltres; tot lo qual és molt contrari a la constància de què parlam. En conseqüència és ver lo que he dit ja en el principi, que no pot haver-hi amistat sinó entre gent de bé: perquè sols l’home de bé, que nosaltres podríem també anomenar savi, pot observar aquestes dues regles en l’amistat: primerament, de no mostrar jamai falses apariències: per raó que és més honest avorrir obertament, que cobrir els seus pensaments amb un exterior fingit; segonament, no sols de refutar les acusacions que se nos diuen contra els nostros amics, si que també de no tenir jamai sospites de que ells hàgien faltat contra nosaltres.

66. Anyadim a totes aquestes calitats una dolçura que és necessari que se maniféstia en les nostres paraules i en los nostros costums, lo qual relleva molt l’amistat. És ver que l’aire grave i sèrio té més dignitat; però l’amistat ha de ser més franca, més llíbera, més suave i més afable i complacent.

 

CAPÍTOL DENOVÈ

EN QUIN RANG HAN D’ESTAR LOS AMICS ANTICS. QUE EN L’AMISTAT ELS SUPERIORS HAN D’ESSER IGUALS A LOS INFERIORS

 

67. Aquí veig jo una qüestió bastant difícil; és a dir, si quan encontram novament un bon amic, havem de preferir-lo als que ja tenim, així com feim dels cavalls joves amb els vells. Dubte indigne de l’home: perquè no ha d’esser de les amistats així com de les demés coses, qui arriben a disgustar. Les més antigues han d’esser les millores, així com els vins que suporten los anys; i aquell proverbi és ver, qui diu que un ha de menjar junt molts d’almuds de sal per complir l’obra de l’amistat.

68. Però si, per exemple, veim un nou amic qui dóna bones esperances i semblant a les plantes qui no falten de produir, promet fruits per lo venidor, jo no dic que l’hàgiem de refuar, sinó que havem de conservar sempre los antics en el seu rang; perquè l’antiguitat i la consuetud tenen molta força, així com podem veure amb els mateixos cavalls, de qui havem parlat més amunt, dels quals, a no esser que algun altre motiu s’hi opòsia, sempre cercam més tost aquells que tenim en pràctica, que no aquells que encara no havem aprovats; i no solament la consuetud té força d’inclinar-nos envers de lo qui és animal, si que també envers de les coses inanimades; perquè nosaltres apreciam els llocs a on havem viscut i habitat molt de temps, per muntanyosos i salvatges que sien.

69. Però lo més essencial en l’amistat és que no hi hàgia distinció entre superiors i inferiors, perquè succeeix algunes vegades que hi ha persones eminents, tal com era Cípio en la nostra petita societat. Però jamai ell es demostrà superior a Filo, ni a Rupílio, ni a Húmmio, ni a los altres amics d’un mèrit inferior. Ell respectava encara el dret de vellesa en la persona del seu germà Q. Màximo, home sens dubte respectable, però qui certament no li era igual; i volia que tota la seua família participàs de la seua grandesa.

70. Veis aquí, doncs, l’exemple que tot lo món ha de seguir: tots aquells qui tornen il·lustres per la seua virtut, per el seu ingeni i per la seua fortuna, han de fer participants de la seua glòria els seus parents i amics: i aquells qui són nats de pares obscurs i tenen parents miserables d’esperit o de fortuna han d’ajudar-los a augmentar els seus béns, el seu honor i la seua dignitat; així com veim en la fàbula, que aquells qui, essent fills de déus, o de reis, després d’haver viscut algun temps en servitud, per ignorar-se el seu origen i el seu llinatge, a l’últim quan són coneguts i reconeguts per lo que són, conserven amb tot això una igual tendresa per els pastors que tants d’anys havien reconegut com a pares. Lo que certament estam molt més obligats a fer envers d’aquells qui són efectivament els nostros vertaders pares. I en efecte, aleshores es pot dir que un cull el fruit més digne de l’ingeni, de la virtut i de la glòria, quan n’escampa alguna porció sobre els seus parents i amics.

 

CAPÍTOL VINTÈ

DIFERENTS PRECEPTES CONCERNENT L’AMISTAT

 

71. Però si, en el tracto de l’amistat, els superiors han d’igualar-se amb los inferiors, aquests també no han d’afligir-se de què els seus amics els sien superiors amb ingeni, fortuna i dignitat: així com en veim molts qui no fan sinó formar queixes i àdhuc repreensions; i això, per poc que es crèguien autoritzats amb algunes proves de zel que hàgien demostrat o algun treball que hàgien sofert. Són en realitat una espècie d’hòmens molt odiosos els qui retreuen els serveis que han fets; perquè en tal cas, aquell qui los ha rebuts és qui no los ha d’olvidar, però aquell qui los ha fets los ha de callar.

72. Per lo que no sols aquells qui són superiors han d’humiliar-se en l’amistat, sinó que també han d’elevar d’algun modo los inferiors: perquè n’hi ha qui es fan ells mateixos l’amistat molesta, creent sempre esser despreciats; lo qual no succeeix ordinàriament sinó amb aquells qui en realitat es consideren despreciables; és necessari, doncs, fer-los veure el seu error més tost amb obres que amb paraules.

73. Però lo que un amic està obligat a fer per el seu amic és, primerament, tant com li permet el seu poder, i segonament, tant com és capaç de sostenir aquell que ama i protegeix; perquè per poderós que un sia no podrà qui sap portar tots los seus amics a les primeres dignitats; Cípio, per exemple, pogué fer P. Rutílio Cònsol, però no son germà Lúcio. I àdhuc quan un pogués fer qualsevol cosa per el seu amic, sempre ha de mirar que no excedèsquia els seus talents.

74. Les amistats no s’han de considerar perfetes, fins que el caràcter sia formal i l’home, fet; i així no s’han de mirar com amics aquells als quals s’ha tengut afició en la joventut, per haver estat igualment aficionats a la caça o al joc de pilota: perquè, si fos d’aquest modo, nosaltres per raó d’antiguitat hauríem de preferir a tot altri les nostres dides i els nostros pedagogs; els quals en veritat no han d’esser olvidats, però se los ha de tenir una estimació d’una altra espècie: altrament, l’amistat no pot esser durable. Perquè la diferència dels costums engendra aquella del gust, i aquesta dissimilitud romp les amistats; i no és per altre motiu que els bons no poden esser amics dels dolents, ni els dolents sabrien amar els bons, sinó per raó de la grandíssima diferència que hi ha entre els seus costums i les seues inclinacions.

75. Un altre precepte podria donar-se en l’amistat, i és que per una immoderada benevolència, com succeeix moltes vegades, no s’ha de voler posar impediment a la fortuna de los amics: i en efecte (per treure-vos encara un altre exemple de la fàbula), jamai Neoptolemo hauria tengut la glòria de prendre Troia, si hagués escoltat Licòmedes, [24] qui l’havia criat i amb les llàgrimes als ulls procurava impedir la seua partença; així mateix succeeix sovint que algun negoci d’importància obliga un amic a ausentar-se; doncs voler-s’hi oposar, per no poder suportar la seua ausència seria una flaquesa i, per la mateixa raó, una injustícia en l’amistat. I així en qualsevol cosa s’ha d’examinar lo que un pot demanar al seu amic i lo que pot fer per ell.

 

CAPÍTOL VINT-I-UN

QUE ÉS NECESSARI TRACTAR-SE GRAVEMENT QUAN UN ES TROBA OBLIGAT A ROMPRE AMB ALGUN AMIC. QUE COSA ÉS L’AMISTAT NATURAL

 

76. És algunes vegades una desgràcia casi necessària haver de renunciar certs amics; jo pas ara de les familiaritats dels savis a les amistats ordinàries. Perquè succeeix que es manifesten alguns vicis, en certs amics, que injurien ja els mateixos amics, ja altres persones: però cuia infàmia recau en particular sobre los amics. En aquest cas, doncs, és necessari apartar-se insensiblement d’aquella amistat i (com deia Cato) descosir, més tost que rompre: a no esser que la injúria sia intolerable, en tant que la justícia i l’honor nos oblíguien a rompre tot d’una.

77. Però si els costums o les inclinacions muden, com sol succeir, o si los interessos de la República nos fan desavenir (perquè jo lo repetesc, ja no es tracta aquí dels savis, sinó dels amics ordinaris), un ha de fer de modo que aparèguia haver renunciat a l’amistat, però sens declarar-se inimic: perquè no hi ha cosa més torpe que declarar obertament la guerra contra una persona, amb la qual es vivia antes tan familiarment. Per la mia consideració (com vosaltres sabeu), Cípio s’era apartat de l’amistat de Q. Pompeo; una dissensió sobre els negocis públics el barallà igualment amb Metel·lo, el seu col·lega i el meu: però en aquestes dues ocasions ell es tractà gravement, sens còlera i sens aversió.

78. Per lo que s’ha de procurar primerament que no hi hàgia motiu de desunió entre los amics; però, si acàs arriba una semblant desgràcia, s’ha de fer de modo que l’amistat aparèguia extinguida més tost que aufegada. Sobretot s’ha d’anar en cuidado que les amistats no degenerin amb inamistats graves; d’on s’originen disputes, injúries i contumèlies: encara que això i tot s’ha de suportar, mentres que sia suportable, i tenir aquest respecte per l’antiga amistat, a fi que tota la culpa recàiguia sobre l’autor de la injúria, i no sobre el qui la sofreix. L’única providència i precaució que hi ha per prevenir tots aquests vicis i inconvenients, és de no posar estimació massa prompte, ni sobre persones indignes.

79. Los hòmens dignes de l’amistat són aquells qui per les seues calitats mereixen esser amats. És una espècie rara (així com són rares totes les coses excel·lents), pues no hi ha res més difícil que trobar alguna cosa del tot perfeta en son gènero: però la major part no coneixen en la vida altre bé sinó lo qui és profitós; i amen los amics del mateix modo que els rebanyos, a proporció més aquells dels quals esperen major profit.

80. I així ells no coneixen aquella amistat natural tan bella i atractiva per si mateixa, ni han experimentat jamai en si mateixos qual és la seua força i dignitat. I en efecte, cada qual s’ama ell mateix, no per motiu d’interès, sinó perquè per si mateix es troba amable: doncs, si aquest desinterès no passa en la nostra amistat, jamai tendrem un vertader amic: perquè un amic és com un altre ell mateix.

81. Que, si nosaltres veim els mateixos irracionals, los aucells, els peixos, los animals salvatges, domèstics i feroços, primerament amar-se ells mateixos (perquè això és un efecte natural a tot animal), després desitjar unir-se i cercar altres animals d’una mateixa espècie; i amb aquella inclinació donar senyals d’estimació i d’amor així com l’home; ¿amb quant major raó l’amistat serà natural a l’home, qui s’ama ell mateix, i cerca un semblant, per ajuntar de tal manera la seua ànima amb la d’aquell altre, que de les dues no en resúltia sinó casi com si sia una?

 

CAPÍTOL VINT-I-DOS

QUE ÉS ESSER INJUST VOLER QUE LOS AMICS TÉNGUIEN CALITATS QUE UN NO ÉS CAPAÇ DE TENIR ELL MATEIX. QUALS SÓN LES CONDICIONS DE LA VERTADERA AMISTAT

 

82. Hi ha amb tot això hòmens tan perversos, per no dir tan descarats, qui volen que els seus amics ténguien calitats que ells mateixos no són capaços de tenir; i exigeixen que facin per ells lo que ells mateixos no farien per els seus amics. Però més raonable és començar un per esser home de bé i després cercar un amic qui li sembli; tals són les persones amb qui es pot fundar en l’amistat aquesta constància de què parlam: uns hòmens, així units per la benevolència, sabran primerament vèncer les passions, a les quals estan subjectes los altres hòmens; en mateix temps s’alegraran de practicar la justícia i l’equitat i estaran promptes per fer qualsevol cosa uns per los altres; però no es demanaran jamai res que no sia honest i recte, i no solament ells s’amaran i es tractaran, sinó que també es respectaran: perquè llevar el respecte de l’amistat és despullar-la del seu més preciós adorno.

83. I així aquells qui pensen que l’amistat permet els vicis i les passions estan en un error molt perillós. La naturalesa nos ha donat l’amistat per patrocinar la virtut, i no per fomentar el vici, a fi que, quan la virtut per si sola no pogués elevar-se fins a la perfecció, hi arribàs unida amb aquella altra virtut; una tal societat, sia que existèsquia, que hàgia existit o que hàgia d’existir, ha d’esser mirada com una lliga la més perfeta i més feliç per poder arribar al supremo bé de la naturalesa.

84. És, dic jo, en una tal societat que es troba tot lo que l’home pot desitjar: honestedat, glòria, tranquil·litat d’ànimo i satisfacció; béns que fan la vida feliç i sens els quals no pot haver-hi felicitat. Per lo que, com això sia el supremo bé, si desitjam conseguir-lo, havem de treballar per conseguir la virtut, sens la qual no sabríem alcançar ni amistat, ni res de lo que pot esser desitjable: perquè aquell qui la negligeix i creu així mateix tenir amics, reconeix algun dia el seu error, quan alguna desgràcia l’obliga a aprovar-los.

85. Per això (és necessari repetir-lo), convé no posar estimació a una persona fins que un la coneix, i no esperar a conèixer-la després que ja l’estima. Perquè, si bé és ver que en totes les coses la negligència és seguida del repentiment, lo és sobretot en l’elecció de los amics i en el tracto de l’amistat: perquè usam de prudència fora temps; i no obstant aquell antic proverbi, començam per allí a on hauríem d’acabar. Perquè implicats d’una part i altra, ja per un tracto de molt de temps, ja per mútuos serveis, rompem tot d’una l’amistat enmig del seu curs, luego que sobrevé alguna disputa.

 

CAPÍTOL VINT-I-TRES

QUE TOTHOM GENERALMENT CONVÉ DELS GRANS AVANTATGES QUE L’AMISTAT PROCURA

 

86. És, doncs, molt repreensible tan poc cuidado en un negoci de tanta importància. Pues no hi ha sinó l’amistat entre totes les coses humanes de cuia utilitat tothom generalment convé. Molts desprecien la virtut i pretenen que no és sinó una pura vanitat i ostentació; altres qui, contentant-se de poc, gusten de menjars i adornos simples, no fan el menor cabal de les riqueses; en quant a los honors, que tant irriten l’ambició d’alguns, n’hi ha molts qui en fan tan poc apreci, que els miren com la cosa més vana i frívola; lo mateix és de tot lo restant, allò qui és admirat d’alguns, és no res a la vista de los altres; però sobre l’amistat tothom generalment pensa del mateix modo; sien hòmens d’estat, sien hòmens aplicats a les ciències, sien aquells qui sols s’entretenen amb els seus negocis domèstics; i, per últim, sien tots aquells qui es són entregats a la voluptat, per poc que ténguien encara algun principi honest, tots convenen que la vida no és res sens l’amistat. Pues ella s’insinua no sé com en tots los estats i estén el seu imperi sobre totes les condicions.

87. Encara més: suposem un home qui fos tan salvatge i feroç, com per exemple Timon l’Ateniense, que avorrís i fugís el concurs de los altres hòmens; amb tot això, ell no podria estar sens cercar algun semblant a ell, per poder vomitar en el seu pit la bilis de la seua ferocitat. I això es veuria evidentment si pogués succeir per exemple que algun déu nos tragués de la companyia de los hòmens i nos posàs dins un desert, a on fornint-nos abundància de tot lo que la naturalesa pot desitjar, nos refuàs de poder veure àdhuc un sol home: ¿qui seria tan de ferro, que pogués suportar aquella vida i gustar de menor plaer en aquella soledat?

88. És, doncs, ben ver lo que solia dir Arquitas de Tarento, si no m’engany; jo lo sé d’alguns vells als quals altres vells lo havien referit: "Si algú", deia ell, "pujàs al cel i d’allí contemplàs la naturalesa del món i l’hermosura de los astros, totes aquestes meravelles que admiraria i que li serien tan agradables, si pogués contar-les a algun altre home, li serien insípides si fos tot sol". I així la naturalesa, inimiga de la soledat, cerca sempre algú qui li servèsquia de sustento: i el més suave que púguia trobar és sens dubte aquell de l’amistat.

 

CAPÍTOL VINT-I-QUATRE

QUE EN L’AMISTAT S’HA DE DIR I OIR LA VERITAT

 

Però encara que la naturalesa ella mateixa declària amb tants de senyals evidents lo que vol, lo que cerca i desitja, amb tot això, nosaltres li feim el sord i no volem oir les seues advertències. L’amistat té moltes varietats; sovint s’hi donen motius de sospites i de queixes; lo que el savi ha de sebre evitar, disminuir o suportar. I, si jamai un ha de posar-se en perill de desagradar, és únicament per esser feel i verídic, perquè los amics tenen moltes vegades necessitats d’esser advertits, i àdhuc represos; i ells lo han de prendre a la bona part, quan això prové de l’amistat.

89. No obstant, lo que diu el meu amic en l’Andriana és la pura veritat:

L’obsequi adulador engendra l’amistat.

puix sols produeix la trista veritat.

I així la veritat és molesta, puix que d’ella resulta l’odi (qui és la pesta de l’amistat), però l’obsequi és molt més molest, perquè adulant les faltes, deixa córrer los amics en el precipici: amb tot això, molt més culpable és aquell qui no vol oir la veritat i es deixa seduir per l’adulació. Per lo que en tots aquests casos s’ha d’anar amb molt de cuidado i discerniment; per sebre evitar, primerament, en los avisos tota expressió dura i segonament, en les repreensions tota paraula ofensiva; en quant a l’obsequi (suposat que nos servim aquí de les mateixes paraules de Terèncio), és necessari reduir-lo a la simple honestedat i evitar l’adulació, qui afavoreix els vicis; la qual és indigna no sols d’un amic, si que també d’un home llíbero: perquè no és lo mateix viure amb un amic que amb un tirà.

90. Però aquell qui tanca les orelles a la veritat i qui refua d’oir-la de la boca d’un amic, és un home perdut sens esperança: pues entre moltes altres reflexions de Cato, és admirable aquella en què diu: "que los inimics més acèrrims solen fer millors serveis que certs amics complacents: perquè aquells nos diuen moltes vegades la veritat i aquests no la diuen jamai". I, en realitat, és un absurdo que aquells que un adverteix no es mortifíquien de lo que deuen; i es mortifíquien de lo que no deuen: pues ells s’afligeixen no d’haver obrat mal, sinó d’haver estat represos; quan per el contrari haurien de penedir-se d’haver faltat i alegrar-se d’haver estat advertits.

 

CAPÍTOL VINT-I-CINC

QUE NO HI HA RES MÉS PERNICIÓS EN L’AMISTAT QUE L’ADULACIÓ

 

91. Suposat, doncs, que el donar-se mútuament avisos és una cosa pròpia de la vertadera amistat, mentres, però, que sia d’un modo prudent, i sens asperesa de part d’aquell qui avisa; i que hi hàgia paciència i docilitat de part d’aquell qui escolta: es segueix d’aquí que l’amistat no té inimic més contagiós que l’adulació, la complacència, l’obsequi: pues és necessari donar a conèixer baix molts de noms aquest vici d’aquells hòmens vans i enganyadors, qui no obren la boca sinó per parlar a la voluntat de los altres, i jamai per dir la veritat.

92. En totes les coses la dissimulació és un gran mal, (puix que nos impedeix de conèixer la veritat i adultera els nostros judicis), però ella repugna particularment a l’amistat: pues extingueix la veritat, sens la qual no queda de l’amistat sinó un fals nom: perquè, com la força de l’amistat consistèsquia en fer casi com una sola ànima de molts, ¿com podrà fer-se això, si àdhuc en el mateix home, l’ànima no és sempre la mateixa sinó que és variable, incerta i diferent?

93. I en efecte, ¿pot haver-hi cosa més flexible ni més variable que l’ànima d’aquell qui obeeix no sols a un avís i a la voluntat d’un altre, sinó que muda al menor senyal, o amb un cop d’ull?

No, sí; tot com ell vol, jo dic lo que ell ha dit.

perquè he promès en tot d’abonar son partit,

com diu el mateix Terèncio, però per boca de Naton; per conseqüent, admetre semblants amics és no tenir seny.

94. No obstant, hi ha molts de Natons, qui gosen d’un rang, d’una fortuna i d’una reputació molt superior: l’adulació d’aquests, unida amb la seua autoritat, és la més importuna.

95. Però per poca atenció que s’hi fàcia, tan fàcil és de conèixer i distinguir l’adulador del vertader amic, com tot lo que és artificial i contrafet, de les coses simples i naturals. Les nostres assemblees compostes d’hòmens grossers, saben així mateix fer diferència entre l’home popular, vull dir l’adulador, l’home frívol i el ciutadà constant, ferm i grave. ¿Amb què paraules aduladores no procurava, poc hi ha, C. Papírio influir sobre les orelles de l’assemblea, quan proposà la llei per la continuació dels tribunos del poble? [25] Nosaltres lo desconsellàrem: jo no parlaré de mi mateix; sinó de Cípio.

96. ¡Què gravetat! Grans déus, ¡què sublimitat en el seu discurs! Luego un hauria dit que ell era el cap de tot el poble romà. Però vosaltres hi fóreu presents i el seu discurs és públic: i així aquella llei popular fonc repudiada per el mateix poble. Tornem ara a mi: vosaltres sabeu quant avantatjosa apareixia als plebeos aquella llei sobre els sacerdòcios que C. Licínio Crasso volia establir durant el consolat de Q. Màximo, germà de Cípio, i de L. Mancino: pues en ella es volia transferir al poble la nominació de los auguros. Aquest Crasso [26] fonc encara el primer qui donà l’exemple de parlar amb la cara girada al poble. No obstant, la religió dels déus immortals, defensada per la mia boca, vencé fàcilment la seua eloqüència mercenària; i això fonc, essent jo pretor, cinc anys antes d’esser fet cònsol. I així en aquella causa la veritat triomfà per si mateixa, més tost que per la mia autoritat.

 

CAPÍTOL VINT-I-SIS

QUE ÉS NECESSARI AGUARDAR-SE DE LOS ADULADORS. QUE HI HA DIFERENTS ESPÈCIES D’ADULACIÓ

 

97. Que, si la veritat (quan ella es manifesta en tot el seu resplandor) conserva els seus drets àdhuc sobre el mateix teatro, a on la il·lusió i la ficció dominen, ¿què força no ha de tenir ella en l’amistat, qui tota està arreglada sobre la veritat? En la qual, mentres que un no vègia (com diuen) l’interior del seu amic i que ell mateix no li maniféstia el seu, no pot haver-hi confiança ni seguretat; ni àdhuc un pot dir que ténguia amor o que sia amat, perquè ignora si aquell afecte és vertader de part i altra. No obstant, l’adulació per perniciosa que sia, no pot danyar sinó al qui la creu i se n’alegra: i és així que tots aquells, qui plens de l’amor propi, són ells mateixos els seus propis aduladors, solen esser també aquells qui donen oïdo a les adulacions de los altres.

98. És ver que la virtut també s’ama ella mateixa: perquè es coneix perfectament i comprèn quant amable és; però jo no parl aquí pròpiament de la virtut, sinó de l’opinió de la virtut; perquè molts desitgen més passar per virtuosos que esser-lo. Aquests són que l’adulació sedueix i qui, quan senten exaltar la seua vanitat amb paraules aduladores, prenen aquell discurs fingit per un testimoni vertader de les seues alabances; no pot haver-hi, doncs, amistat, mentres que un no vúlguia oir la veritat i que l’altre díguia sempre mentida. Les adulacions dels parasites no nos farien riure en los espectacles, si no hi hagués soldats fanfarrons. Thaïs, ¿no és ver, dius tu, que em dóna moltes gràcies? Bastava respondre: sí, moltes; però no, infinites, diu l’adulador: perquè ell exagera tot a la voluntat d’aquell qui l’escolta.

99. Però, encara que aquesta vanitat aduladora no seduèsquia sinó aquells qui la carícien i la cerquen, és necessari, no obstant, advertir los hòmens més graves i constants de preservar-se de l’adulació sutil i pal·liada: perquè un adulador manifest no enganya sinó un insensat. És necessari anar en cuidado per no donar lloc al qui sutilment es pal·lia; pues és difícil de conèixer, perquè sovint i tot quan ell contradiu és únicament per adular, i fa com si vúlguia disputar, per rendir-se a la fi i declarar-se vençut, a fi que aquell qui és el joc dels seus estratagemes es crèguia més intel·ligent. Per conseqüent, ¿què major vergonya que esser burlat així? És necessari, doncs, anar-hi en cuidado, perquè no es púguia dir així com en l’Epiclero:

Elegantment avui davant mi us sou burlats.

dels còmics i estults vells que nos heu retratat.

100. És així que són burlats àdhuc sobre el mateix teatro aquells vells improvisos i crèduls. Però nosaltres som passats insensiblement de l’amistat de los hòmens perfets, és a dir, dels savis (jo parl aquí d’aquella sabiduria de què l’home és susceptible) a les amistats imperfetes. Tornem, doncs, al nostro primer propòsit i concloem en fi.

 

CAPÍTOL VINT-I-SET

QUE LA VIRTUT CONCILIA I CONSERVA LES AMISTATS. QUANT GRAN ERA LA SATISFACCIÓ I LA UTILITAT EN L’AMISTAT DE CÍPIO

 

La virtut, sí, la virtut dic jo, C. Fànnio i Q. Múcio, concilia les amistats i les conserva: pues en ella s’encontra perfeta conformitat en totes les coses, estabilitat, constància; luego que ella s’és deixada veure i ha fet brillar la seua llum i que ha vist i reconegut en un altre home un igual resplandor, s’hi ajunta i en mateix temps rep el d’aquell altre; i d’aquella unió resulta que s’encén l’amor o l’amistat: perquè una cosa i altra davallen d’amar; per conseqüent amar no és altra cosa sinó estimar aquell que un ama, sens que això sia per motiu de necessitat ni d’utilitat; si bé que aquesta s’encontra sempre en l’amistat, encara que un no la cèrquia.

101. És així que jo amava en la mia joventut aquells vells L. Paulo, M. Cato, C. Gal·lo, P. Nasica, T. Gracco, sogre del meu amic Cípio; és ver que aquesta amistat brilla més entre persones d’igual edat, tals com érem jo i Cípio, L. Fúrio, P. Rupílio i Cip. Mummio; però així mateix és també d’una gran satisfacció per els vells d’esser amats dels joves; i això és lo que jo experiment en la vostra amistat, i en aquella de Tuberon. Jo me deleit àdhuc en l’amistat de P. Rutílio Virgínio, qui no és encara sinó un al·lot. Però, puix que la successió de les edats és en l’orde de la naturalesa i de la vida, seria a desitjar també que tinguéssiem per amics uns hòmens qui, essent entrats en la carrera en mateix temps que nosaltres, púguien igualment arribar, com diuen, al terme junt amb nosaltres.

102. Però, suposat que les coses humanes són fràgils i caduques, un deu necessàriament fer-se amics vertaders, perquè sens l’amistat no hi ha alegria en la vida. Encara que la mort repentinament m’hagi robat Cípio, amb tot això, ell viu i viurà sempre en mon cor, perquè jo estimava la seua virtut, i aquesta no és morta; de modo que no solament jo qui n’he gosat, la veig encara, sinó que ella passarà a la posteritat amb tot el seu llustre: i servirà de modelo a tots aquells qui voldran formar grans projectes i concebre grans esperances.

103. I, en veritat, de tots los béns que he rebut de la naturalesa o de la fortuna, ningun pot acomparar-se a l’amistat de Cípio. Ella fomentà la nostra unió en los negocis públics i particulars; ella nos procurà una dolça tranquil·litat: jamai jo el vaig ofendre voluntàriament; jamai ell me digué res que pogués disgustar-me; nosaltres habitàvem una mateixa casa i vivíem en comú: i no solament anàvem junts a la guerra, si que també quan empreníem algun viatge i quan anàvem a recrear-nos a la campanya.

104. Però, ¿què diré jo de la nostra aplicació a l’estudi, per sebre i aprendre sempre alguna cosa, en què, retirats de la vista del poble, empleàvem tot el temps que estàvem desocupats? Si la memòria de tantes utilitats hagués acabat junt amb ell, aleshores si que jo no sabria suportar la pèrdua d’un amic tan tendre: però, lluny d’esser esborrada del meu esperit, ella s’hi fortifica cada dia; i, àdhuc quan jo me’n fos enterament olvidat, la mia edat seria sempre per mi d’una gran consolació; perquè no permetria que la mia pena fos llarga; per conseqüent, tot mal qui dura poc, per violent que sia, sempre apareix suportable. I veis aquí tot lo que jo tenia que dir-vos sobre l’amistat. Però lo que vos exhort és que mireu sempre la virtut, sens la qual no pot haver-hi amistat, com l’única cosa desprès de la qual no hi ha res més excel·lent que l’amistat.

 

 

NOTES [a peu de pàgina; a De l'Amistat]

  1. Per educar-lo i instruir-lo. Entre els Romans, aquells qui volien tenir cuidado de l’educació dels seus fills i els destinaven per grans coses, els posaven des de la seua més tendra edat baix la disciplina d’algun home famós per la seua ciència i la seua virtut, a fi que ell els servís de guia i modelo.
  2. En un semicírculo, hemicyclium. Era una espècie de cadira molt gran, feta en semicírculo, a on s’assentaven moltes de persones.
  3. El mateix de qui parlàrem en el cap. XIV de La Vellesa.
  4. Ella s’anomenava Papíria. Pau-Emílio, qui l’havia abandonada a causa de certs descontentos, la deixava viure en una espècie d’indigència. Però el seu fill, després de la mort d’Emília, viuda del seu pare adoptiu, cedí a Papíria tota la successió que li tocava. Ell era en dret, després de morta, de tornar prendre els béns que li havia donats; però los abandonà igualment a les seues germanes i d’aquest modo les posà en estat de viure honrosament.
  5. Ell fonc trobat mort dins el llit i es sospità alguns hòmens dels més considerables de la República d’haver-lo emmetzinat.
  6. Qui componia en poca diferència lo qui forma avui el reine de Nàpols.
  7. Aquell qui seria savi, segons els principis d’aquests filosofs, lo seria perfetament. Però la condició humana no comporta la perfecció.
  8. Aquesta definició ¿és per ventura bastant justa? Aquest acord perfet sobre les coses divines i humanes ¿és per ventura en l’amistat lo que els filòsofs anomenen conditio sine qua non? ¿N’és, per ventura, l’essència? ¿És acàs impossible de trobar-se dos hòmens, qui units per la conformitat dels costums i del caràcter i, en especial, per la probitat, sien sempre amics, sens esser d’acord sobre les coses divines i humanes?
  9. Empèdocles, home entusiàstic qui es precipità dins una boca de l’Etna, per fer creure que els déus se l’havien emportat.
  10. Orestes, fill d'Agamèmnon i de Clitemnestra, havent mort la seua mare, es creia veure contínuament les fúries armades d’atxes enceses i de serpents. Ell consultà l’oracle qui li ordenà d’anar a la Queronesa Tàurica. El poble bàrbaro qui habitava aquella regió tenia costum de sacrificar los estrangers qui hi anaven. Orestes fonc pres juntament amb el seu amic Pílades, qui l’havia acompanyat. Tots dos tiraren a sort; aquesta caigué sobre el primer. D’aquí s’originà aquella bella disputa d’amistat que Pacúvio havia representat sobre el teatre.
  11. Cip. Càssio i Cip. Mélio foren dos ciutadans ambiciosos, qui intentaren fer-se reis. El primer fonc condemnat a mort per el Senat i el poble romà. El segon, havent-se denegat de comparèixer davant el Dictador L. Quinto Cincinnato i implorant l’auxili del poble, que havia guanyat amb lliberalitats, fonc mort per C. Servílio Ahala, general de la cavalleria.
  12. Mentres que ténguia el cor sensible i l’ànima naturalment bona; sens lo qual, la confiança en les seues pròpies forces no produeix sinó angústia i desdenys.
  13. C. Marcio, de renom Coriolano, perquè havia pres Coriola, ciutat dels Volscos. Però, dos tribunos qui l’avorrien havent-lo fet desterrar de Roma, ell es retirà entre els Volscos i féu la guerra a la seua pàtria. Ell estava a punt d’apoderar-se d’aquella ciutat ingrata qui l’havia expel·lit, quan la seua mare Vetúria i Volúmnia, la seua muller, anaren a postrar-se als seus peus i demanar-li gràcia. No podent resistir a les seues llàgrimes, ell abandonà una conquista segura. Els Volscos el castigaren donant-li la mort.
  14. És el mateix que Cíp. Càssio, del qual es féu menció a la fi del cap. VIII.
  15. Tib. Gracco emprengué de fer renéixer la llei agrària, que prohibia a tot ciutadà de posseir més de cinc-centes fanegues de terra: ell fonc la víctima del seu projecte i dels tumultos qui se’n seguiren. La facció dels rics prevalgué i Tib. Gracco fonc mort. Vuit anys després son germà Caio, animat del mateix esperit, i ademés excitat per la venjança, passà encara més avant que ell, i tengué una fi semblant.
  16. Filosof estoic, el qual no desmentí jamai per la seua conducta l’austeritat de la seua secta.
  17. En casa d’Aristònic, rei de Pèrgamo. Aquest príncep havent estat vençut per els Romans, Biòsic es donà la mort.
  18. Nét de Cato el censor.
  19. Romà cèlebre per la seua virtut, i que el Senat reconegué autènticament per l’home més de bé de la ciutat, ordenant de dipositar en casa seua l’estàtua de la mare dels déus, per obeir a l’oracle qui havia ordenat que fos depositada en casa del ciutadà més virtuós.
  20. Després d’haver estat un dels més afectes partidaris dels Graccos, mudà de partit després de la mort de Caio i prengué la defensa d’Opímio, qui l’havia mort.
  21. Antes d’introduir-se el costum de proceir a l’elecció dels magistrats per medi de l’escrutini, cada ciutadà donava el seu vot públicament. Això era un fre contra la corrupció, ningú gosant votar per una persona indigna d’aquell empleo. Però Gabínio i Càssio, tots dos tribunos del poble, llevaren successivament la dificultat qui s’oposava a l’elevació d’aquells hòmens, o perillosos o sens mèrit, introduint el costum dels vots secrets.
  22. Tal fonc a Atenes la sort de casi tots los grans hòmens. El poble tenia el dret de desterrar aquells qui per el seu poder li eren suspectes. Això és lo qui s’anomenava l’ostracisme.
  23. ¿D’on prové, doncs, que es veu tan sovint un home, qui passa per virtuós, esser inimic d’un altre qui té la mateixa reputació? ¿Es podrà, per ventura, trèurer-ne la conseqüència de que tots dos no són sinó uns hipòcrits, qui, acostumats a burlar-se de la virtut, no poden pal·liar-se un a l’altre, per raó que estan igualment exercitats en el mateix art? Judici temerari. Ell és possible que tots dos àmien la virtut de bona fe, i basta que la cosa sia possible per estar obligat a creure que és real, a no esser que, per altra part, tenguem bons motius de dubtar-ne. Si és així de respondre, el principi de Cícero és fals. No obstant, també ell es referma la raó. Però, ¿per què, doncs, aquells dos hòmens s’avorreixen? És que no basta, perquè dos hòmens estíguien units, que la naturalesa los inspírie el mateix gust, és necessari també que los hàgia donat el mateix modo de veure. Sovint ells volen la mateixa cosa, però la volen de diferent manera; sovint encara ells són acordes sobre la manera, però es declaren malament i no entenen. Ells se preocupen, s’impacienten i acaben per avorrir-se. La prevenció, les travessures d’esperit, les mateixes idees que se presenten en sentits contraris, l’abús o la ignorància del llenguatge, han causat en el món més mals que la malignitat del cor.
  24. Aquest pas de la fàbula convé no a Neoptolemo, sinó a son pare Aquil·les, qui fonc criat en casa de Licòmedes, rei de Ciros, entre les filles d’aquell príncep, i vestit ell mateix de dona.
  25. En virtut d’aquesta llei, el poble hauria pogut continuar els mateixos Tribunos, tant de temps com hauria volgut.
  26. Antes d’ell los oradors parlaven amb la cara girada al lloc a on es tenien les juntes del Senat.