El 17 d’abril de 1996, a l’estat brasiler de Pará, a prop d’una localitat anomenada Eldorado dos Carajás (Eldorado: fins a quin punt el destí de certs noms pot ser sarcàstic…), cent cinquanta-sis soldats de la policia militar, armats amb fusells i metralletes, van disparar contra una manifestació de pagesos que bloquejava la carretera per protestar pel retard dels procediments legals d’expropiació de terres, preludi o simulacre d’una suposada reforma agrària que, entre avenços mínims i retrocessos dramàtics, ha complert cinquanta anys sense que s’hagi donat mai una resposta satisfactòria als gravíssims problemes de subsistència (seria més exacte de dir supervivència) dels treballadors del camp.

Aquest dia, sobre la terra de Eldorado dos Carajás van quedar-hi dinou morts, sense comptar unes quantes desenes de ferits.

Tres mesos després d’aquest esdeveniment sagnant, la policia de l’estat de Pará, erigint-se en jutge d’una causa de la qual, evidentment, no era altra cosa que part interessada, va declarar públicament els seus cent cinquanta-sis soldats innocents de tota falta, al·legant que havien actuat en legítima defensa, i, com si encara això no li semblés suficient, va reclamar un procés judicial contra tres dels pagesos, per injúries, cops i ferides, i tinença il·lícita d’armes.

L’arsenal de guerra dels manifestants es componia de tres pistoles, pedres i instruments agrícoles més o menys manejables.

Sabem prou bé que ben abans de la invenció de les primeres armes de foc, les pedres, les falçs i les piques s’havien considerat il·legals en les mans d’aquells que, obligats per la necessitat de reclamar pa per menjar i terra per treballar, es trobaven enfront de la policia militar de l’època, armada amb espases, llances i alabardes.

Contràriament a allò que habitualment s’intenta fer creure, no hi ha res més fàcil d’entendre que la història del món, de la qual moltes persones il·lustres s’obstinen a afirmar que és massa complicada per a l’esperit rude del poble.